Aïllat d’ell mateix

Polsar per ell mateix ni que fos un interruptor, li hauria suposat un esforç quasi bé sobrehumà temps enrere. Estava acostumat a la seva dona, a l'assistenta, a la seva secretària personal, al seu advocat de confiança, al xofer, a la seva germana, al seu germà petit, als seus fills i les seves parelles, i a totes les persones que li feien la vida molt agradable. Sempre tenia algú al telèfon resolent els seus assumptes. De fet, li resultava inimaginable desenvolupar-se sol, per ell mateix.

Però amb la jubilació va fer un canvi radical. Radicalíssim. Va convertir-se en l’antítesi d’ell mateix. Ningú entén exactament el perquè. Sorprenentment, a diferència del que tothom pensava, perquè s’imaginaven que amb l’edat encara es tornaria més manaire i depenent, des que va decidir viure en un poble aïllat per inspirar-se en la nova novel•la que volia escriure es va tornar autosuficient. Però quan us dic autosuficient m’heu de creure, eh? No us exagero gens ni mica. Va anar esdevenint tan independent que ara ha arribat un moment en el què ni sap donar ordres a ningú. Ni tan sols recorda com es comportava abans, quan tothom li havia de mostrar pleitesia i submissió.

Darrerament tot just parla sol quan es cuina els seus plats, taral•leja cançons, escriu discrets i breus missatges per interrompre la quotidianitat de ningú, i mentrestant el seu llibre va agafant cos per distreure’s i sentir-se connectat al món literari també escriu alguns relats.

Ningú sap exactament com s’organitza per tenir tot allò que necessita. És un misteri de la vida. Per la seva dona és un miracle. Ara pot realitzar totes les activitats que sempre hauria volgut però no gosava. Els seus fills passen els caps de setmana tranquil•lament allà on volen sense haver de dinar amb ell els diumenges, i curiosament, tot i no veure’l i no conviure plegats, mai s’hi havien sentit tan a prop des que s’ha aïllat. Ara se l’aprecien més que mai perquè, finalment, els ha deixat ser ells mateixos.