Tres són multitud.

Un relat dur, però molt real. Conec persones amb aquest problema i ells creuen que el dimoni és amb ells i els guia.
Pel meu gust. saps escriure.
Un petonet.

És curiós veure com gairebé sempre els humans ens hem decidit a poetitzar-nos ens dividim en 3 parts. Ja els grecoromans precristians es dividien en parts bondadoses, irascibles i racionals i, més endavant, Freud va jugar amb el allò, jo i superjó...

Què dir-te ?
Ha sigut curiós llegir-te i veure la teva particular manera de dividir-nos
(dimoni-ésser-esquizofrènia). De totes maneres, segons el meu parer, dimoni i esquizofrènia tenen un paper bastant similar, el de la recerca del plaer. I és, l'ésser, tu, aquell que viu en lluita.

Referit al text, és curiós comentar com mica en mica te'n vas sortint dels paranys en els que et vas ficant fins que acabes, com molts, en una mena de suspens, dient quelcom semblant a que ta família et trobarà dessagnada a la banyera de Lloret.

Seguiré llegint-te!
Adrià.

noi/noia??
Un bon poema en prosa, no m'agrada la poesia però m'encanten aquest tipus de telegrames de vida. Curts, intensos, i treballats com és el teu. No paraules soltes abocades sense més ni més, que sonen boniques però que per a mi cada cop queden més descontextualitzades i perden el seu valor propi aplicades ací i allà sense mida.
Felicitats, no dubtis que miraré més coses teves. Tens proses teves que em puguis i vulguis recomanar?
Per cert, gràcies pel teu comentari. Em sembla que tenim coses en comú.
a reveure, foster

És talment, i amb tots els respectes, com vuere la cara amb aquell somrís irònic de la gent "boja" que va dient les paraules que llegim. Tractes el tema amb tacta fredor i impassibilitat, que es fa realment impactant.

És genial.

Abraçada.

És un relat excepcional que magníficament toca el suicidi tradicional que foscament i callada tothom patim. EXTRAORDINARI

Ostres GariKoitz,

Molt fort i escrit de manera esfereidora i diabolica !
El fet que no li hagis donat mes trascendentalitat al suicidi es el que fa que sigui fred i amb brots de bogeria, excitant i sorprenent!

Felicitats i gracies pels teus comentaris...

Una abraçada,

m

a llegir relats terroríficament dolços, tràgicament acaramelats, diabèticament aglucosats, humanament tendres, implacablement suaus, nyonyos, educatius, esperançadors, bonics, bufons... que
quan en trobis un... dolçament infernal... et fot un cop la vista i el cor que no vegis...
i a més i més... com que som tant innocentots, creiem que l'autor o bé autora sempre escriu biografia i que el que escriu és puta vivència pròpia... també la imaginació té dret a follar de tant en tant relats aliens...
com que sóc paranoic, llum i ombra, contrallum, abstracte, cubista, tenebrista i diable... no cal que et digui que aquest relat m'ha encantat...
però de totes formes... si vaig a Lloret... millor que trobi en la banyera... escuma de gel i cava! ja ja
una abraçada immensa!!!

diable d'on? d'aquí, d'allà, de més enllà...o potser d'enlloc ;.)

ets d'aquesta pàgina ...
uuuuF! Pell de gallina!! quin relat més curt per intens!! Has aconseguit crear un misteri i un suspsens que fa que no vulguis arribar mai al final per por a que s'acabi el teu relat!

quin desenllaç més bestial! enhorabona.

Per cert, diable d'on?

Una abraçada

Algú va dir una vegada, que en la seva juventut, Madame Bovary havia mort per ell. Cada cop que tenia ganes de morir, llegia la mort de la pobra senyora i això el salvava. Desitjo que les morts literàries salvin molta gent. Jo he viscut el suicidi d'una persona propera i no ho desitjo a ningú. És una d'aquelles coses que fan que mai res torni a ser igual. Tota la bellesa del teu text no pot canviar això. Tres es poca gent.