Del que queda

Veritablement, quan la boca ja nueja de paraules, és que la fi és ben a prop. Molt ben expressat.

Un petó,

"No hi ha ésser
que no tingui
dues cares.
Som moneda
de comerç.
Àngel amb
dues banyes"

Avui t'he descobert...
el poema és bell, fresc, sincer, agosarat...
et seguiré llegint per les DUES CARES!
una abraçada...

Hola de nou, GariKoitz!

Moltissimes gracies pel teu comentari a "vull ser terra erma" i pel segon comentari a "serengueti mare". En agraiment i curiositat he vingut a veure que et podia comentar i has deixat el llisto ben amunt!
"El cel tambe plora" em sembla ple d'energia trista, ordenada i descrita amb molt d'estil sense deixar que les paraules perdin l'espontaneitat del moment d'impotencia. Sobre el mateix (trist) tema he escrit "dol organic" que esta pendent de publicar, pero amb un enfoc bastant diferent, si be el sentiment ultim es el mateix.
"Del que queda" em sembla tambe molt bo, concis en les paraules plenes de força i records vius. Et recomano que llegeixis a Salzburg, que em sembla que et podria agradar (he trobat una similitud entre aquest poema i un dels seus darrers; ja me'n diras el que!!

Felicitats i no t'aturis!

Una abraçada,

m

P.D. ah, d'autobiografic "vull ser terra erma" n'es, com suposo que volies dir, el sentiment, ja que de moment la resta han estat somnis.

...se'n fuig! Quantes coses acaben! I, de vegades, en guardem sols el record.
Un xicotet poema molt estudiat i ben fet, amb ritme... i imatges que corprenen, entorn el desencís.
El començament és antològic: "...la boca// ja nueja de paraules..."
I fent una mica de broma: Xicot, no vas tocar ni pèl! Salut i rebolica!