Suïcidi

Quan una cosa m'emociona molt mai ser què dir.
M'agradaria poder anar-te llegint més coses.
Pet*ons

la mort no et va venir a buscar quan la volies. Si és que realment ho volies!
Perquè, que és si no la vida més que sobreviure amb cada dia com si fos l'últim? Que seria viure sense sentir amb força, i potser amb dolor, que cada dia hi ha sorpreses, que mai succeix el que un s'espera, però que res succeix debades?
Un escrit amb força, colpidor, des de l'ànima.
Però, tot i el títol i el tema, un escrit vitalista!
Perquè qui ja no té ganes de viure, no té ni força per cridar que vol morir....

fa una interpretació personal del poema que acaba de llegir com un acte hiperactiu entre creador i lector...
jo, després de llegir el teu poema, bestial, describint magistralment la situació psicològica del personatge i la seva visió del pou... interpreto el poema com un cant a la VIDA... que per aparent error ha salvat al personatge de la seva mort... i encara que aquest es mostri desagraït perquè és molt recent encara la seva salvació... demà, segurament... guiat per una nova llum, trobarà un nou camí salvador...
admiro els teus escrits i després de tant de temps... he tornat... i gaudeixo de nou dels teus poemes durs, críptics i colpidors.
una abraçada!!!

M'ha semblat fantàstic. Sobretot m'ha encantat la última estrofa:
-em retornà a la ruïna de l'avui,
sense entendre que era ahir
el dia que vaig decidir morir-

P.D: Moltes gràcies pels comentaris!! petons!!

laura^^

Malgrat la fredor i la duresa del tema tractat, la fermesa i la naturalitat amb que està escrit sembla minvar el dolor de tot el poema.
Aquest retorn a l'avui sembla un punt mort des d'on es pot mirar endavant i endarrere.
La ruïna de l'avui la sento com una imatge on només queden les restes d'un naufragi, però no sé perquè, m'ha semblat endevinar una fusta on agafar-se.
No em facis massa cas, tinc la mala costum de voler llegir entre les línies més del que hi ha escrit...

Una abraçada!

tant si ho aconsegueixes com si no. Ahir vaig recomanar VIDA DESPUES DE LA VIDA del Dr. Raymond Moody ("Es sentia" d'ITACA). No puc evitar tornar a recomanar-lo aquí. Pel que fa a la forma trobo que el poema està força bé i que comunica amb encert la sensació de frustració -amb una certa ironia o arrogància -que transpua.

parles d'un tema molt dur i deixes que el relat marqui al lector quan el llegeix. Suposo que era la teva intenció! i si més no m'ha agradat molt! La sensació d'angoixa que transmet... durant tota l'estona... i la resignació del final sense entendre el perquè no s'ha pogut arribar on es desitjava... fantàstic!
Petons, Salut i Festa!!
(T'agrada el foc? Ho dic per la fotografia...Festes Majors...!)

- Bruixa Vermella! -

quina sensació més engoixant que transmet el poema.

Una historia ben trista; però, imagino que és aixó el que volies transmetre i ho has aconseguit de ple.