Sordmuts

Un relat de: Lluís Pagès
- Sordmuts? M’estàs dient que la bestial pujada d’audiència al telenotícies és deguda a què els sordmuts d’aquest país han decidit ser els habitants més ben informats del món? A qui vols prendre el pèl? – qüestionà el desconcertat director de la cadena de televisió.
- La recerca que hem fet sobre aquesta reacció sobtada no deixa lloc al dubte: hem passat d’una quota de pantalla del vint al vint-i-vuit per cent en menys de quinze dies quan s’emet el telenotícies vespre, en horari “prime time”. I, indagant més a fons, s’ha localitzat un sector de la població que ha decidit palplantar-se davant del televisor de forma massiva a partir de les nou de la nit – i el responsable de l’evolució dels índexs d’audiència aixecà la mà així que s’adonà que el seu interlocutor volia tornar a prendre la paraula (bé, és un dir, que el que va prendre realment fou un petjapapers de densitat mortífera si es decidia per llençar-lo al cap de qui tenia al davant). – Són sordmuts, i ja sabem el perquè de tot plegat.
- Moraleda, o vas al gra o el teu cap serà el primer que omplirà la capsa de cartró dels acomiadats...
- La traductora del telenotícies és la causant. La que es comunica per signes amb els sordmuts, traduint el que el presentador va explicant. La que surt al requadre inferior dret de la pantalla, no cal que li doni més referències.
- Vaja, ja ens anem centrant... Això és un aclariment?! I doncs, que potser fa un strip-tease davant de tothom?! – la cara envermellida per una pujada de tensió no augurava res de bo.
- No, clar, ens n’hauríem adonat de seguida i pres les adients mesures disciplinàries, per descomptat. El que passa és que no tradueix – i tornà a fer una pausa, sense adonar-se que el director tenia la paciència més escurada que la butxaca d’un pidolaire.
- Ah, no? Que no li arriba el so per problemes tècnics? S’ha declarat en vaga de braços caiguts? O no serà que potser hem contractat una sordmuda? Moraleda... – i repicà els dits de la mà dreta sobre la taula, un signe inequívoc d’impaciència.
- Vull dir que no tradueix el que diu el presentador, sinó que conta una història.
- Moraleda, jo també te n’explicaré una, d’història... i podria no tenir un final feliç, vet-ho aquí...
- Fa uns deu dies va començar a narrar un relat romàntic mentre el presentador passava imatges de guerra, donava xifres de morts, d’aturats, de crims de gènere, de desastres naturals, etc... Ella, completament impermeable al que deia el seu guia en el noticiari, va iniciar una història d’amor entre un sordmut tan pobre de solemnitat com guapíssim i una noia de casa rica que el tria com a futur pare de les seva descendència, amb l’oposició de tota la seva benestant família, per suposat – i agafà aire quan estava a punt de perdre l’alè, que ho havia deixat anar d’una tirada.
- Però si això està més vist que l’anar a peu! És del tot impossible que la gent s’hagi pogut enganxar a aquesta fotesa! La gent vol estar informada de la realitat, no que li expliquin contes de la vora del foc! – esclatà l’executiu, tot fent voltar amb la mà el petjapapers en un eix imaginari, com si agafés energia abans d’iniciar el vol.
- Precisament, precisament, l’actualitat és tan depriment, tan tràgica, i cada dia ho és més, que el que la gent busca és evadir-se de tanta desolació, mesquinesa i desgràcia. No hi ha com una bona història per escapolir-se d’aquest món de mones en el que vivim. Això és el que ha fet la traductora. I amb molta traça, per cert: gesticula com si ho visqués en primera persona.
- Això no ho explica tot. La corba d’audiència segueix disparada i, o bé tothom s’està tornant sord (que no ho descartaria, vist els decibels de les sales de festa o el volum desproporcionat en què s’escolta música pel mòbil), o estem captant audiència alienígena. Alguna cosa se’ns escapa, Moraleda – i tornà a engrapar amenaçadorament el petjapapers, moviment que no passà per alt a qui l’escoltava.
- Amb les xarxes socials, la història de la traductora es pot seguir per als qui no tenen cap problema d’oïda. Heu sentit a parlar mai dels audiollibres? Doncs es veu que ha aparegut una aplicació que tradueix els signes de la noia a subtítols en “streaming”, i ha aconseguit enganxar un pilot de gent encuriosida en seguir les vicissituds d’aquesta parella d’enamorats lluitant contra un destí advers. Pel que sembla, cada dia s’hi apunten més babaus. I fins aquí el “telenotícies vespre” – i somriu per la seva gosadia, a veure si pot treure una mica de ferro a l’assumpte.
- Cal fer alguna cosa, no? El primer sordmut que vulgui assabentar-se de l’actualitat en lloc d’escoltar patarres de color rosa, escriurà a algun medi de comunicació queixant-se, i aleshores quedarem amb el cul a l’aire i farem un ridícul monstruós, serem la riota de tothom.
- Encara ha de néixer qui faci de “spoiler”, seria com una gota d’aigua al desert, ningú se’l creuria. Pobre del marit que estronqués el serial a la seva colometa, del tot captivada per la, diguem-ne, radionovel•la, talment com si fos víctima d’un encanteri! Per què aturar-ho, doncs? Estem deixant enrere la competència, que encara no s’explica el que està passant, i els ingressos per publicitat augmenten exponencialment, què més podem demanar? Jo la deixaria fer, a la traductora – i s’adonà que el seu coll entrava de nou en contacte amb el de la camisa.
- I quan s’acabi la història? Aleshores, què? Li proposem una continuació, i després una altra, i una altra, com a “La guerra de les galàxies”?
- Per què no? Es tracta de parlar amb ella i que vagi pensant en la següent novel•la. I, ja que sembla sobrada de creativitat, que enllesteixi un culebrot per després de dinar. Hem ensopegat amb la gallina dels ous d’or, hem d’esprémer-la al màxim!
El director mirà fixament el petjapapers, amb el cap cot, silenciós. En Moraleda es retirà sense dir res, no volia destorbar les cabòries del seu superior. Donat que no s’hi havien trobat mai en un cas com aquest, i que no eren amants de decisions precipitades, acordaren donar-se un marge de temps. Mentre ragi la mamella, que diu la cançó, rai; ja esbrinarien més endavant d’on venia aquell bé de déu de llet.
No hi ha com conquerir llorers per abaixar la guàrdia i perdre bous i esquelles, que cap dels dos s’esperaven el que succeí poc després. Quan el telenotícies vespre arribava a la fi, la nostra traductora descrivia, amb tots els ets i uts, el crit de retrobament final dels protagonistes, mentre s’apropaven amb els braços oberts corrent en una platja deserta amb sol de posta, un crit sense so que encara reverberava en tots i cadascun dels caps dels fidels televidents, esglaiats com quan un tro esquinça la negra nit en plena tempesta, alhora que profundament satisfets pel merescut “happy end”. Però això no era tot: en acabar el relat, la ínclita traductora va fer coincidir el final de la història romàntica amb la seva fugida de la cadena televisiva amb l’home del temps, saltant-se tots els protocols: esgaripà (aquesta vegada sí, amb les cordes bucals a tot pebre) com ho havia fet feia un instant de boca dels seus personatges, besà el seu estimat quan aquest acabà la previsió meteorològica, l’agafà de la mà i sortiren rabents del plató acomiadant-se de l’audiència com aquells que pugen a un creuer, amb l’equip de producció tan astorat per la sortida de paraigües que van donar pas a la publicitat (de preservatius; més adient, impossible, oi?). Que la narradora repetís el mateix xiscle d’alegria que les criatures de la seva imaginació just abans d’abraonar-se sobre el seu estimat endeví del temps va sorprendre i seduir a la vegada tots els seus incondicionals seguidors, un final de traca i mocador perquè demostrava que l’amor tot ho pot, tant és si passa en la ficció com en la realitat. El nivell d’audiència seguia en màxims (com el que es pagava per vint segons de publicitat, tant o més cars que per fi d’any), que els espectadors allargaren l’estona davant del receptor per veure si encara es produïa un altre fet inesperat en aquell fi de fulletó sentimental doblement insospitat. El cap ple d’imaginació de la noia traductora havia trenat un paral•lelisme entre les inventades aventures de l’atractiu sordmut i la noia rica, i el seu vertader “affaire” amb un meteoròleg pelacanyes, quasi les havia simultaniejat en el temps, i s’havia convertit en un fenomen únic per originalitat i impacte mediàtic. Reconeguem-ho: a vegades, els esdeveniments amb més ressò són aquells que no es poden sentir.



Comentaris

  • M’has descobert![Ofensiu]
    kefas | 08-11-2020


    Fa temps que per a la caixa tonta, sóc sordmut. M’engavanya la seva xerrameca alhora que em fascinen les imatges dels ninonets que hi circulen. Això és perquè no tinc balcó i no em puc entretenir mirant qui passa pel carrer. Engego el televisor i trec el so. Escolto música o llegeixo un llibre i, de tant en tant li dono un cop d’ull. Ara, però, penso que per no saber el llenguatge dels sordmuts em puc perdre històries fascinants. M’apuntaré a un curs en línia. No tinc altaveu a l’ordinador però tampoc em farà falta.

  • La realitat de la vida llunàticament[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 01-11-2020 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt aquest relat ple de sensacions d'aquest sordmuts i m'ha fet molta gràcia tota la trama. Quanta imaginació tens, Lluís.
    Un salut i cuida't.

  • fer volar la imaginació amb bon humor.[Ofensiu]
    Nil | 31-10-2020 | Valoració: 10

    D'ençà que visc sol, ara fa set anys..., que no miro la tele. Els telenotícies sempre m'han fatigat, i més encara quan fan el temps. Per això aquesta història d'amor que narres ajuda a fugir de la crua realitat informativa i a fer volar la imaginació bo i enganxant-se a la teva, tostemps, peculiar, imaginativa i humorística forma de crear històries. Aquesta intèrpret m'ha fet recordar un whatsApp que em vàren enviar on la intepret de sordmuts gesticulava els usos i aplicacions del que s'anava dient en una presentació de joguets sexuals.

  • Contrapunt[Ofensiu]
    SrGarcia | 31-10-2020

    Un dels relats d'amor més estrambòtics que he llegit (en el millor sentit de la paraula estrambòtic) Suposo que et devies avorrir molt mirant la tele i el teu cap et va proporcionar una estona de distracció que ens has fet arribar als teus sorpresos lectors.
    El llenguatge de signes és una cosa bastant estranya per als que no el sabem. Aquest relat m'ha fet recordar el traductor sud-africà que feia d'intèrpret sense saber el llenguatge, com si nosaltres féssim una paròdia del xinès i ho donessin com una traducció correcta.
    Aquest és un relat d'amor entre la traductora i l'home del temps i està molt ben trobat el contrapunt dels que només pensen en el rendiment econòmic de la situació.

  • Ben fet![Ofensiu]
    Montseblanc | 31-10-2020

    A la gent ja li surt la informació per les orelles en comptes d’entrar-li, i sempre el mateix, ja ho sabem. Així que, per què no? Oblidar per una estona la realitat, tal com ho dius en el relat, com es feia en el passat amb les ràdio novel·les o es fa avui amb els programes escombraries (que potser són pitjor per l’ànima que no pas la realitat actual, però aquest ja és un altre tema). Necessitem amor, aventures que acabin bé, necessitem esperança enmig de tantes corbes indoblegables i fórmules matemàtiques. Un relat amb amor i humor per escampar una mica la boira. Ben fet!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

177 Relats

487 Comentaris

210461 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.