Somnis de llibertat

Aquest relat fa poc més d’un mes que el vas penjar. L’havia llegit i, tot i així, m’ha tornat a sorprendre el gir final, sabia que hi seria, ja hi contava i il·lús de mi, no el recordava... millor així ha estat una lectura nova del tot.
—Joan—

aquest cinc anys seran tota una vida, i ens ho expliques amb tan bon ritme que ens queda ben clar que el teu relat no té cap altre sortida possible, molt ben resolt i molt ben conduït, com ja ens tens acostumats. La rutina és avorrida, però si la rutina és tan obligatòria com aquesta que no et dóna altres opcions... l'avorriment pot ser terrible i això és el que en veig jo.
El títol està molt ben triat.

Moltes felicitats!

Ferran

Boníssim. Amb un paràgraf final espectacular. Un relat que no et dona cap treva, que tot et porta a pensar en el tedi més esgarrifós, de tal manera que t’arribes a preguntar a què treu cap el títol, fins que de sobte ho resols tot. I sí són cinc anys encara el que li queden al protagonista per sotmetre’s a la rutina, però el somni de la llibertat li atorga el poder de la resistència. I és que sense esperança estem ben perduts. Ja ho diuen per aquí sota que es treuen el barret. I és que penso de totes totes que aquest és el relat d’algú que ja té molt d’ofici, tot un relat de mestre. La meva admiració, astrònom!

Boníssim. Amb un paràgraf final espectacular. Un relat que no et dona cap treva, que tot et porta a pensar en el tedi més esgarrifós, de tal manera que t’arribes a preguntar a què treu cap el títol, fins que de sobte ho resols tot. I sí són cinc anys encara el que li queden al protagonista per sotmetre’s a la rutina, però el somni de la llibertat li atorga el poder de la resistència. I és que sense esperança estem ben perduts. Ja ho diuen per aquí sota que es treuen el barret. I és que penso de totes totes que aquest és el relat d’algú que ja té molt d’ofici, tot un relat de mestre. La meva admiració, astrònom!

Un tema dur escrit amb un mestratge irrefutable. Fas que el lector s'endinsi en el relat, i se'l faci seu.
La rutina, en el fons és una de les presons que els humans s'han autoimposat. Per què fem coses rutinàries fins a la fi dels nostres dies? Aquesta pregunta resta en l'atmosfera del teu text. I el que més aclapara és no tenir-hi resposta.
Sempre és un plaer llegir-te, ets com marca de qualitat, ja saps, com els vins. :-)

PD: gràcies pel teu comentari. Em fa especial il·lusió rebre'l d'una persona que fa temps que és a RC i a la qual admiro profundament.

I, malgrat el títol li guarda una absoluta lleialtat al relat des del mateix començament, no rebel•la la seva autèntica fidelitat i extensió fins al mateix final, que és la guinda al que seria, per se, un bon relat de la quotidianitat de tants i tants personatges,

Molt i molt bé, astrònom!
Ja ho he dit altres vegades : tu si que saps!

T’envio una abraçada actualitzada, com l’Any que hem encetat, que desitjo que et sigui bo de veritat i que ens permeti continuar en contacte, sense avorrir-nos gens ni mica,
Unaquimera

i bonic títol.
Cal buscar els somnis
i viure'ls.
Lluita entre la realitat i els somnis.
Enhorabona pel relat.

Què puc dir!
Pensava, igual que jo, igual que tants...i, hop!!! fas una tombarella cap a un cantó que no havíem vist...i es transforma el quadre, com aquells dibuixos de Escher que van amunt i avall, i davant i darrere alhora, que ens enganyen- però que ens fan adonar, a la fí, que els que ens enganyen realment són els nostres ulls propis...genial. Em trec la boina i el barret de palla i randes.

a

M'has enganyat com un tòtil! No m'esperava aquest final i m'ha encantat. Fa pensar, fa plorar. Fa que, malgrat tot, apreciis realment què és la llibertat i que escriguis amb el gris més rotund què és l'avorriment. La vida, sense llibertat és realment avorrida. Una abraçada.

Aleix

per inesperat i que alhora dóna per a la reflexió, doncs aquesta sensació la percep molta més gent sense haver d'anar a presó...
salutacions
joan