SÍ, ÉS SÍ

Pensava amb les parpelles tancades. Havia arribat més lluny del que mai no havia aconseguit amb els ulls oberts. Era una bogeria!! I em vaig espantar; de mi del meu pensament, perquè d’una cosa n’estava certa, que viuria temps i temps recordant aquell instant de claredat, o de bogeria, a no ser que... no, no me’l trauré del cap.
He estat al Martini a fer una copa amb en Sergi; hi anàvem de tant en tant en acabar la carrera, quan buscàvem o seleccionàvem feines. Ell era, i és brillant i l’aconseguí molt aviat i em va dur a treballar amb ell. M’ho proposà en el mateix lloc on avui em comunicava que tancarà el despatx, el tancaria si jo m’avingués a treballar per ell, pels dos des de casa.
Mentre ell atenia una trucada urgent, ha estat quan jo pensava amb les parpelles tancades. En apagar el mòbil, l’hi he dit que sí!. Ell, lluny de sorprendre’s, o dir la frase de “ja t’ho has pensat?”, ha somrigut, s’ha apropat i m’ha besat a l’orella, entre els cabells, com solia de jove; ara ja tenim una certa edat, em coneix bé i jo a ell.
El que no podia endevinar, és el motiu essencial de la rapidesa amb què l’he donat la resposta. M’encantarà treballar des de casa perquè tindré més llibertat de moviment. Necessito sentir-me lliure perquè, també, jo tinc el meu projecte. Fa temps que hi penso, però, la feina presencial era l’obstacle principal, tot i que n’hi ha d’altres, que no penso confessar. Tot ha anat rodat, i se m’ha presentat amb safata d’or. Les ocasions no es presenten dues vegades, i no hi he renunciat.
Demà, al despatx, començarem a organitzar-nos, n’hi ha per uns quants dies. De moment, m’ha avançat que el seu treball és a Londres amb desplaçaments puntuals a Barcelona. Tant ell com jo hem dit que ens enyoraríem l’un de l’altre; ho hem dit tot rient, com mig vergonyosos.
Encara va tardar prop d’un mes en anar-se’n, i en l’entremig vam estar molt enfeinats. En quedar-me sola fou quan he començat a dedicar-me al projecte i he comprovat que se’m fa molt difícil; m’he informat molt al respecte. Realment, és una bogeria. Admiro les mares solteres. He parlat amb algunes d’elles, però el mètode no acaba de convèncer-me. El projecte, és aquest. La meva il·lusió des de joveneta era ser mare. He pensat amb l’adopció, però, m’espanta, com m’espanta, també, no saber la identitat del pare.
N’he parlat amb la Marga i, a banda d’escridassar-me, m’ajuda en la recerca d’amics, o maneres. La tasca és lenta i perillosa. Sort que la feina, la real, em manté, rutlla i m’agrada. En Sergi continua sent un bon cap i ho fa tot fàcil a distància; inclús, respecte al personal. D’ençà que és fora, ha vingut una vegada.
Amb la confiança de sempre, i tal volta després d’un parell de copes, vaig comentar-li el meu projecte. Lluny d’estranyar-se es comprometé a donar-me un
cop de mà. I, també, com sempre vàrem acabar rient. Abans de marxar em va fer prometre que el tindria al corrent. I he complert la promesa. M’he posat en mans de l’equip d’una clínica especialitzada, molt coneguda i m’he informat a fons.
En una de les trucades de feina, que son moltes, em preguntà, discretament, en quin moment es trobava “el projecte”; el vaig posar al dia, de l’essencial, les dates idònies i la manera anònima de dur-ho a terme. A partir d’aquella, no hi hagué més converses personals. La feina rutllava i n’estàvem contents. Mentre, jo anava fent el tractament prescrit, tot esperant les dates i circumstàncies més escaients al meu cas.
Amb els pares, d’ençà que s’havien quedat a viure a la segona residència, ens vèiem poc, i em feia un xic de mandra atabalar-los amb els meus plans de futur, més o menys immediat; sabien que les condicions de treball havien canviat, i prou.
I, així, amb una certa tranquil·litat, tot i que expectant, transcorria la meva vida, entre el treball que m’agradava i alguna sortida amb el grup d’amigues i amics. Fins que, vaig atendre una trucada.
Una trucada de mòbil d’en Sergi, mentre em feia les mans abans d’anar a dormir. Just en agafar el mòbil, es tallà la comunicació; passava de tant en tant des de Londres. Em va estranyar la trucada perquè havíem parlat aquell mateix matí. Estava a l’aguait i sonà el segon truc; no era el mòbil, sinó en Sergi palplantat davant la porta, que entrava com una exhalació, ell tan seré i inalterable, se’l veia mig exaltat i esbufegant.
Es deixà caure al sofà i jo al seu costat, interrogant-lo amb la mirada què passava. Doncs, que ja no aguantava més, que volia compartir el meu projecte, però, a la seva manera. No podia imaginar concebre per mitjà d’un potet!! Ho deia de pressa, gairebé, esbufegant...
I s’apropà a mi per besar-me darrera l’orella, aquesta vegada apartant-me els cabells, ja tranquil. Em buscava la mirada expectant i amb desig, preguntava si hi estava d’acord, com aquell dia amb la feina, però, més apassionat. Com jo amb la meva resposta, clara i segura, SÍ, i ell encara em preguntava, m’interrogava incrèdul, i jo repetia, SÍ és SÍ!
Aquella nit fou romàntica, tendra i apassionada alhora... i n’hi hagueren més. Cada setmana. En una d’elles vam anar al poble, a casa els pares. La sorpresa fou gran i foren feliços. L’interrogatori, ineludible. Ens en sortírem prou bé i parlàrem de casament, per suposat. Els pares quedaren contents de què no demorés gaire la data i que triéssim la ermita dels afores i el restaurant del poble per la celebració. Va sortir tot rodó, i tots quedàrem contents i satisfets´. Tan sols amb la mare tinguérem uns moments de perill, degut al seu zel maternal. Estava tranquil·la, deia, perquè en Sergi es notava que em tractava molt bé, em trobava més grassoneta. Durant el viatge de tornada, somrèiem, com dos babaus, que és el que toca quan esperes un fill.
Aquell temps de l’endemig, el recordo com el millor del viscut fins aleshores. Certament, he estat un xic tardana, però, cal dir que hem fet bé les coses; les etapes essencials, les amoroses, les hem viscut ordenadament. Descoberta de l’amor tant de temps inadvertit o silenciat, passió, voluntat i experiència de procreació... ens falta la boda per segellar “oficialment” el compromís.
Això serà avui mateix, per bé que tant en Sergi com jo, en tindríem prou amb aquell “SÍ” memorable, íntim i apassionat. En aquesta celebració son molt pocs els convidats, sols els més propers; res d’etiquetes, com jo mateixa que estreno un vestit afavoridor, que m’escau molt bé, ja que estic una mica “grassoneta”, i sense cua!
La cua arribà després. Just, un cop acabada la cerimònia, en Sergi em clavà un cop de peu que em va fer trontollar. Parlo del Sergi petit, es clar. L’altre, em va sostenir ben fort per evitar la caiguda. M’havia desmaiat.
Quan de tornada al mon, obrí els ulls, en Sergi anava de verd i m’estrenyia la mà mentre jo em feia la valenta, aguantant-me els crits que lluitaven per sortir de la meva ànima, i el petit Sergi treia el caparró.
L’experiència és màgica i inexplicable. No me l’hagués perdut per res!