EL RECEPTARI DE: XXX

Estic contenta! Potser no és ben bé això, encara és més. Hem arribat a divendres i he aconseguit esquivar, ajornar, eludir, escapar, fugir; per fer-ho curt: em sen to lliure! He aconseguit escapolir-me de tantes opcions i propostes que m’han fet pel cap de setmana que és a punt de començar. Em sento, una vegada m és, privilegiada de tenir tant per triar.
També ho he fet en obrir la nevera i preparar-me el sopar; lleuger, perquè vull anar al llit aviat i matinar demà. No soc un a “rara avis”, ni vaig contra corrent., però, és el que avui em ve de gust.
Més tard. M’ha despertat el mòbil en el primer son que no havia tardat en arribar,. Era una bona amiga. La L.XX. No en dic el nom per si de cas rondino i la deixo malament t o ves a saber què; tampoc vull reprimir-me de dir tot el que explicaré en el seu moment. No soc remugaire ni bocamoll.
Avui he matinat, ha estat la única cosa que havia previst, però, per motius ben diferents. La L. XX, em demanava que l’acompanyés fora de BCN, a XX, per discreció, no pas per fer-me la interessant, no dic el nom del poblet, molt bonic per cert, i no massa lluny, però, sí un xic carregós d’arribar-hi, i més si no se’n tenen massa ganes. Es tractava de donar u n cop d’ull a una casa familiar que havia estat dels avis i que els pares tenien mig oblidada, i ella la recordava de manera accidental, de molt petita.
Anant al gra. La casa estava en venda, havia un possible comprador i calia enllestir. Com ara jo, que tenia al·lèrgia abans de començar. Ella, la L., s’ocuparia del pis i jo de la planta baixa. El que pitjor estava, era el rebost. Abundaven les teranyines, però, no hi havia rates, ja era un gran què.
Al rebost hi havia tot el que es podia imaginar i jo anava inventariant per si de cas, un cop feta la selecció, es salvava o interessava alguna cosa. A mi res em cridà l’atenció, llevat d’un parell de quaderns.
L’un ho deia clarament “Receptes de cuina”, el vaig aparcar, o millor dit, restà entre moltes altres andròmines. Val a dir que la cuina no m’ha i interessat mai massa. En canvi, l’altre, escrit en lletra més petita, gairebé il·legible, deia “Receptari”. Un nom menys comú, o si més no, m’ha semblat poc clar, i, ves per on, m’ha incitat a quedar-me’l a part.
N’he parlat amb la L. Mentre iniciàvem el viatge de tornada i donàvem la darrera ullada al poble, al XX. Ja al cotxe, l’últim adéu ens ha arribat de la torre del campanar, a través del retrovisor. Això, el tritlleig de les campanes, i del Receptari que duia dintre la bossa, ho hauria de recordar.


Hem parlat força, més ella que no pas jo; m’explicava coses dels avis, de la noieta que en tenia cura, i del gat i el gos que tenien. Abans d’acomiadar-nos l’he donat el llibre de les receptes i m’he quedat l’altre. Tal com ens havíem repartit. Ens trucarem per trobar-nos un d’aquests dies i els comentarem sense presses.
No comptàvem amb veure’ns tan aviat, com jo mateixa l’he demanat fa una estona, ni em podia imaginar que fora jo qui en tindria certa pressa.
Ahir, de vesprada, vaig agafar el llibre, tan sols per donar-hi un cop d’ull, abans de veure el NT i anar-me’n a dormir. Va ser més que una ullada, em tingué enganxada.
El quadern del Receptari, tenia poques pàgines escrites; la lletra costava de desxifrar, és ben clar que no corresponia a la mateixa persona que havia anotat les receptes de cuina. En llegir les tres o quatre primeres pàgines, crec que eren d’una noia, jove, que començava parlant d’una tal senyora Mercè i, pel que sembla, s’entenien bé. Cuinaven juntes, ella mirava i tot li feia gràcia. L’acompanyava a la compra; li havia regalat unes sabates i estava contenta; també, era diumenge i havien anat a missa. I, així, unes pàgines més i tot rutllava. Fi s arribar a una tarda amb un tal Pep. Aquí encara estava més contenta. Sortien junts, no diu des de quan, però, sí que s’agafaven de les mans, i s’agradaven. Aquell dia havien estat a punt de besar-se, a ella li feia vergonya. A l’altra plana, arribava el petó que la deixà emocionada i de pell de gallina i que a la nit havia somiat que en volia més.
A partir d’aquí, ja m’hi vaig enganxar fins que es presentà l’emoció continguda del petó desitjat, que els portà fins a conèixer-se. Son gairebé paraules seves, plenes de tendresa i de innocent passió. La innocència que expressava en pàgines anteriors ja no era palesa, però, sí l’estimació i enamorament que sentia pel tal Pep que, sens dubte, fou el primer, fins aleshores, l’home de la seva vida.
Unes quantes pàgines que, si fa no fa, eren semblants, la diferència crec que estava en què ja hi dormia i tot a casa la senyora Mercè, la consideraven com de la família. I, entre la feia i en Pep, anava tirant endavant. Em vaig aturar en la lectura perquè es queixava, tan sols, de sentir-se rara, estranya amb el seu propi cos. Si al menys hi hagués en Pep, però, just feia quatre dies se n‘havia anat a la mili (sí, era allò que, sortosament, ha deixat de ser obligatòria). Ai, mare meva, ja hi som!
L’estranyesa va desaparèixer, el contrari del seu aspecte físic, sobretot l’abdomen. La senyora Mercè se n’adonà abans que ella i... la dugué al metge i els hi confirmà el que la dona sospitava.
M’he saltat unes pàgines de plors, incerteses, hores tristes i he començat a patir per la jove, i a censurar-me per haver-me infiltrat a la seva vida.


I ha estat quan he trucat a la LXX, per compartir, si m és no, saber si co eixia la història.
Del quadern em faltaven poques pàgines per llegir, i pel que començava a deduir, no serien gaire agradables, tenint en compte que el Receptari restava al rebost com si l’haguessin abandonat.

Anit vaig dormir poc i avui he matinat. Hem dinat juntes. L’he posat al corrent del que havia llegit fins ara i a partir de les darreres pàgines he reprès la lectura.
Han continuat plors i llàgrimes. Comprensives i justificades. La senyora Mercè li feia costat i li proposava: avortar, deixar la criatura en adopció o anar-se’n de casa; (la L. es quedà pàl·lida i jo avergonyida i muda)
La carta al Pep no va tenir resposta.
A la meva amiga i a mi, ens afectà molt la lectura, i el Receptari ens el miràvem com si fos la urna en espera de les cendres de la jove...
Ens havia agafat fort! Que trobéssim un quadern inacabat, abandonat “precipitadament”, no volia dir que la vida s’hagués frustrat, també, per la propietària. No ho podíem abandonar, tampoc. I aquí començà la perquisició.
Jo no podia aportar res de res; no coneixia el poble ni la noia. La meva amiga ja no tenia el referent dels avis. La mare i ella mateixa, recordaven, tan sols, el nom de la noia, Núria. D’en Pep, no en sabien ni l’existència. El primer pas, fou tornar al poble; estirar del fil per feble que fos, Núria i Pep. La Núria havia estat uns anys a ca els avis, alguna petjada hauria deixat; és clar que, després de tants anys...
I, ben mirat, què caram, volíem saber de tot plegat! Satisfer la curiositat? Sigui el que sigui en la vida de la noia ja no en podíem fer res. La lògica ens ho deia, la lectura d’aquella història inacabada m’havia encaparrat; i fou l’impuls d’ajudar, de saber què n’era d’ella, que posà en marxa el dispositiu de bones intencions. No n’hem parlat a ningú del nostre entorn, el repte ha quedat entre ella i jo, el passat és massa llunyà.
De totes, hem tornat al poble per la qüestió de la venda de la casa dels avis, de la qual se n’ha ocupat la L., amb força èxit. Aprofitant l’avinentesa, hem fet un vol. Alguna botiga, el bar de la plaça, l’estanc-llibreria-correus, tot en una ... i anar comentant, com qui no vol la cosa. Que si la L. era néta de Can Balet, que si li agradaria localitzar a la noia que n’era cuidadora, la Núria (i en Pep). I ... (això amb nostàlgica il·lusió) havíem jugat juntes de petites... . i de sobte, l’escletxa que deixava entrar un fil de llum... i l’hem atrapat!



Els avis Balet, eren força coneguts, la senyora Mercè era amiga de l’àvia de l’estanquera, i ... ens hi hem estat una bona estona, mentre escoltàvem amb molt d’interès, una llarga història, explicada amb tots els i uts.
En acabar, i arran del que ens han contat, ens hem deixat caure a la Biblioteca que la Núria havia endegat fa temps, i encara n’és la responsable.
En Pep, és l’Alcalde, bé, l’ex-alcalde i tenen un fill gran, ja de bon veure.
L’estanquera, diu que hi posaria la ma al foc, que la Núria i en Pep, son la parella que buscàvem...
No s’equivocava. Ho son!
Per com els ha anat a la vida i com els hem trobat, podria tractar-se d’una antiga pel·lícula americana, però, no l’és. Es tracta de la història d’una gent que lluità per la seva vida, ara feliç, en un poble proper i gent encantadora.
D’aquí les sovintejades XXX i la volguda discreció.
Hem de decidir, encara, què en farem del Receptari, si donar-los-hi o no... A la pròxima trobada, que serà diumenge entrant, ja ens ho haurem pensat.