LES BODES M’AVORREIXEN

Un relat de: MariaM
No m’agraden els casaments; pel que fa a tot el que els envolta, o quasi tot. M’agrada, això, sí, la causa; l’amor per excel·lència i la valentia, tant com el pa que menjo. Tal vegada la comparança no hagi estat la més encertada, perquè jo en menjo poc, de pa; però, ja s’entén.
El que no m’agrada de les bodes és el després, el banquet, les sobretaules inacabables i algunes coses més. Me’n ve una al cap; la del fill d’una amiga amb una noia molt xic, pertanyent a la dita “gente guapa”.
A la cerimònia, en una petita ermita, només hi assistiren els pares. Després, i en un altre lloc, es celebrà un magnífic banquet amb els convidats que, com ja dic, detesto.
Pel que sembla, el que més desagrada i cansa als organitzadors, és la distribució dels comensals a les taules corresponents i de la manera més escaient possible; en general, aquesta tasca recau en els pares dels nuvis, que son els que paguen. A mi em van col·locar entre un home casat, amb la dona al costat, i un solter, executiu, amb certa pàtina d’home culte, seductor expert en actes socials, disfressat de be i sempre en guàrdia. L’havia clissat d’una hora lluny i, també jo m’hi vaig posar en guàrdia.
A la dreta S, el solter i a l’esquerra C, el casat. Aquest, però, tenia una dona bonica i madura; no com ell que tan sols mostrava maduresa de vell (amb ve baixa). Vam congeniar i parlàvem de tant en tant, quan érem capaces d’interrompre la xerrameca del seu marit.
Entre l’un i l’altre, essa i ce, la vesprada se’m feu feixuga. Estava enmig de dos fatxendes compatint per endur-se el premi que, suposadament, era jo. A mida que passava el temps em sentia incòmode. De tant en tant, notava uns copets, ara a la dreta, ara a l’esquerra; eren uns cops suaus, lleugers i prou. Mentre, els seus rostres romanien impàvids.
Quan he comprovat que no ens podia salvar el caure en l’ostracisme, m’he mirat el rellotge i al cambrer designat a la nostra taula que s’apropava a mi per dir-me que el meu taxi havia arribat.
Jo també, soc experta en fugides ràpides.
De camí a casa, en el silenci de la nit i del taxi que m’hi duia, cavil·lo. El començament de la festa ha estat clàssic, semblant al d’altres ocasions; festes socials on la gent xerra i una s’impacienta esperant unes paraules. Alguna frase inesperada, solament per iniciar un joc menys avorrit de l’habitual. No hi havia hagut ni paraules ni mirades d’interès real o, senzillament, no sabien jugar.
En fi. Torna una de la festa, fora de l’aldarull social i no té amb qui comentar els petits successos, i divaga. Ben mirat, els companys de taula que el destí m’havia adjudicat, fatxendes a banda, eren educats. En acomiadar-me s’han aixecat, i els dos alhora, han fet un gest rar amb la cama o/i el peu, un amb la dreta i l’altre amb l’esquerra. Els fallaven les pròtesis, i els copets eren involuntaris, sense malícia?
L’esperit és indolent; decididament, m’he avorrit.

Comentaris

  • Bona prosa[Ofensiu]
    Joan Colom | 06-07-2023

    Prosistes de tot Relats, uniu-vos!
    Contra l'injust tracte de favor que l'editora de Relats en Català dispensa a la poesia, llegiu el meu poema antipoètic "La prosa prosaica no es prodiga".

  • A bodes em convides[Ofensiu]
    Marina i punt | 20-04-2023

    A mi tampoc m'agraden les bodes, ni tan sols la meva, per això no m'he casat mai. Per mil motius i variats, alguns els descrius molt bé en el teu relat.
    No sé si és una història verídica, en tot cas la teva escapada (la de la protagonista) va ser molt hàbil, abans de l'inevitable ball que clou la festa, quan qui més qui menys ja porta un punt de blau i tot es torna més insuportable encara.

    Salutacions i gaudeix de la diada de Sant Jordi

  • Comedia[Ofensiu]

    Jo d'ençà que es van casar cosins i germans em sembla que ja no hi he anat a cap!, finals segle XX. Llavors era jove i presumit i em feien il·lusió els casoris... Ara no hi aniria per la comèdia que representa. Té sentit una núvia de blanc que porta anys convisquent "en pecat" , té sentit un nuvi amb cara de no haver trencat mai un plat quan tots sabem que en els anys de convivència conjugal abans de la cerimònia ja s'haurà fet un tip d'engegar a pastar fang a la núvia en el día a día. Tot és una comèdia! Comparteixo la teva percepció i admiro la manera literària com l'has expresat... I pensar que s'ha posat de moda, sobretot entre la clase proletària llençar la casa per la finestra i muntar casaments que duren 4 i 5 dies! Serà que en aquesta gent encara beslluma la seva sang d'ascendència moruna. Per cert... Moll, lo de la prótesis, genial!

  • avorriment[Ofensiu]
    Atlantis | 04-04-2023

    Fa temps que no vaig a cap boda. Descrius molt bé tota la parafernalia que s'acostuma a donar en una boda. Recordo l'ultima, asseguda al costat d'un aprenent d'actor prepotent que només s'escoltava a si mateix. No vaig poder marxar pel compromís amb la persona que m'havia convidat, però hagués fugit.

  • UNA BODA DE FATXENDES. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 30-03-2023 | Valoració: 10


    Realment, mentre anava llegint, en venia al cap com et senties en aquella boda tan especial per a tu. Així que hi havia alguns fatxendes que essencialment feien malbé tota la boda. Amb raó dius que t'avorreixen les bodes.
    Molt bon relat, MariaM.
    Enhorabona per tal descripció.
    Cordialment.
    PERLA DE VELLUT