RUTINES

Un relat de: MariaM
Tinc un petit espai, en el bosc prop de casa, que m’he fet meu. No parlo del bosc en sí, que ja fóra massa. Sinó del petit espai situat en una clariana des d’on es divisa la part antiga del poble. Hi sobresurt el campanar de l’església que, curiosament, és l’únic que he vist mai sense campana, havent-ne tingut.
Al principi de tenir la casa, i d’això en fa uns quants anys, em v a interessar el fet, però, no em fou possible de traure’n l’entrellat; sembla que va desaparèixer d’un dia per l’altre. I no és la única cosa desapareguda. D’aquesta no en fa tant. Es tracta d’una clau gran, antiga, diuen que no cap a la butxaca, i és de l’ermita que està a l’altra llindar del poble. Fa uns anys vam voler visitar-la amb uns amics i no fou possible. Tancada i barrada. Estava en desús per la inseguretat dels seus murs, pocs diners per la reconstrucció i uns quants inconvenients més.
En aquests darrers dies se n’ha parlat i força, i ves per on, m’hi he sentit implicada sense voler-ho. Com passa sovint, he estat divagant entre campanes i esglesioles, abans d’anar al gra i captar la vostra atenció.
Tornem a l’espai que m’he fet meu; hi vaig a raure gairebé a diari, tot i no agradar-me la rutina. Una hora fixe per escriure, o pintar, ajuda a organitzar les idees. Diuen. En el meu cas no funciona massa, però, ho intento.
Durant uns dies havia anat pels camins del bosc fins aturar-me a la clariana, en una persistent monotonia. Mentre, observava un home que seguia la mateixa rutina; coincidíem en l’hora, matinet, i el lloc; jo hi restava i ell continuava fins l’altra banda del poble, segons m’allargava la vista i la intuïció. No el veia tornar per bé que tampoc m’hi passava el dia. Un d’aquests, vaig adonar-me’n que compartíem la rutina. Just, quan la seva s’havia trencat i la meva estava gairebé a punt de fer-ho.
El quadre que pintava des del meu espai, amb el campanar sense campana, el donava per enllestit. Me’l contemplava, tot comparant-lo amb l’original i me’n sentia satisfeta. La rutina, que en general, tant poc m’agrada, en tenia molt a veure; en aquest cas havia posat ordre al quefer dels dies de vacances. Sobretot, els matins, quan gaudia dels raigs de sol, que m’enviaven la llum idònia per reproduir el paisatge que ja havia finalitzat.
En recollir els estris, em sorgí la pregunta. On s’havia ficat, què se n’havia fet de l’home de la gorra i la cigarreta que, sorrut, corresponia amb un cop de cap al meu bon dia dels matins? En què emprava el temps rutinari que es pot dir que compartíem?
Ja que a banda de pintar de tant en tant, la meva passió és l’escriptura, em costa molt deixar una pregunta sense resposta. Quan he ficat la banya en un forat ja no em puc fer enrere.
Acabo d’escriure “forat”. Més endavant “túnel”. Una i altra, han començat a apoderar-se de la meva ment, a donar-hi voltes; és un fet: les idees no apareixen quan les crides, actuen al seu aire.
De sobte, el pensament ha volat fins unes mines d’aigua, propietat d’un bon amic del meu pare, i ubicades enmig del poble. N’era originari i en sentia gairebé passió o devoció pel seu poble, pel qui havia fet avenços extraordinaris entre ells, fou el promotor de la urbanització actual i aquestes mines.
En el Penedès, terra de vi, també d’aigua soterrada, n’hi ha hagut molts de pous, que s’han deixat extraure el tresor zelosament guardat del subsòl; crec que encara hi ha gent especialitzada en aquesta feina.
En “Ciscu” va estar el prohom del poble, i si pogués semblar que exagero, en diré el promotor d’aquestes mines. Va voler posar a l’abast del poble l’aigua que hi havia soterrada dins del perímetre de la seva propietat. I així ho va fer, i sol!. Picant i picant, i traient les pedres i terra, en un cistell que pujava amb una corriola. En això el va ajudar un pagès que s’enduia la brossa.
Les mines formen un laberint excepcional que restaren obertes al públic fins a principis del 2000.
El que podria semblar una fantasmada meva, és ben cert. Ho vaig viure dia a dia, i recordo els munts de terra i la corriola. D’aquí ve que no m’hagi semblat estrafolària la idea, suposadament, de l’home sorrut, i que ho comuniqui a l’Alcalde.
Primer, caldria buscar a l’exterior del territori proper al magatzem, terra excavada. Rastrejar en profunditat i minuciosament, l’inici del túnel i si en té ramals. Podria molt ben ser, que l’home hagués sofert un accident i restés atrapat entre la runa.
Soc conscient que em posaré en un embolic, però, no vull renunciar a la possibilitat de fer alguna cosa que permeti aclarir el cas; el precedent existeix, per bé que les finalitats, eren prou diferents.
L’Alcalde, pagès i fill del poble, havia sentit a parlar del Ciscu i de les mines, per suposat. M’ha escoltat, educadament, no sé si massa convençut davant la feinada que li queia al damunt; ha quedat en exposar-ho en el proper ple. M’he quedat, si més no, tranquil·la d’haver-ho raonat amb ell.

Conclusió. Al cap d’uns dies em citaven a l’Ajuntament. Havien atès els suggeriments. Trobaren el cos de l’home sorrut amb gorra, sense vida, enterrat entre la runa; segons el forense fou la causa de la mort. No sabrem mai si treballava sol, ni si l’objectiu de l’obra era idea seva o havia estat incitat a fer-la per altres, amb motius mafiosos, digueren. De moment el cas resta obert.
La conta contes soc jo, que consti.




Tinc el costum d’anar al forn de bon matí, cosa que no he fet durant els darrers dies, per aprofitar la llum del sol de primera hora per pintar. El forn i la pastisseria, son els llocs per excel·lència on, habitualment, t’assabentes de les notícies i esdeveniments del poble. Aquell dia el mono tema semblava ser el túnel que algú, suposadament, en solitari, estava fent des de l’interior de l’ermita fins un important magatzem de productes farmacèutics.
En la revista local hi sortia la foto del sospitós; tot i que la foto era molt dolenta, vaig donar un cop d’ull a la reproducció del personatge. La meva reacció espontània fou dir que, si no m’errava, era el mateix home amb qui ens havíem saludat tot sovint. Tan sols això, però, ja va estar armada!
Des de l’alcalde i forces vives de l’Ajuntament, mossos, municipals i agents rurals de la comarca, em vingueren a trobar per tal de saber la relació que hi tenia, què en podia dir de la seva vida i tot el que un podria imaginar.

Comentaris

  • un espai teu[Ofensiu]
    Atlantis | 21-10-2022

    Una història que sorgeix en aquest espai que es teu, enmig del bosc.

    la història és interessant i ben explicada, però jo m'he parat en la clariana, perquè
    és des d'aquí que has pogut escriure..

    Em sembla que tots tenim un espai des d'on escriure.

  • Pensant en la seva vida. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 20-10-2022 | Valoració: 10

    Realment m'ha tret l'atenció aquestes rutines, que vas desenvolupant a poc a poc fins a arribar a una bona conclusió. M'ha sorprés com vas fent les rutines, que sempre t'acompanyen. L'espai del bosc sempre el tindràs en la teua ment.
    Cordialment. (Ja en tinc un altre relat, que pot interessar-te). (Gràcies per endavant).
    Que passes una bona nit.

  • Entrellat....[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 20-10-2022

    d'una història sense resoldre, molt ben narrada, on definitivament no hi ha faltat cap mena d'inspiració. Conclusió: He gaudit molt d'aquesta lectura, plena de detalls, on m'he atrevit a adintrar-me fins i tot en el túnel.

    Enhorabona.

    Rosa.

  • Quina història![Ofensiu]
    Prou bé | 19-10-2022

    Rica en informació que vas donant a poc a poc en el relat.
    I sembla un contrasentit que tot sorgeixi d'una simple rutina en dies de vacances, però no ho és. Com pot ser rutinària una ment inquieta i perseverant a descobrir...
    Amb total cordialitat