Setè sonet a Antoni Casals (Desesperança)

Si me dicen que este poema está inspirado en el cuadro que tienes en tu biografía, lo creería.

Este soneto está cargado de desesperación e incredulidad.

Desesperante su rima interna, el sonido de gran parte de ellas es repetitivo, como si la vida hubiera desencadenado una rutina repetitiva a su vez.

Incredulidad porque su búsqueda de la belleza perfecta se queda a medio camino, como si no se pudiera encontrar.

A pesar de mi limitado conocimiento de tu lengua, ya que soy madrileña, me enamora escuchar en voz alta esos versos, llenos de pasión y de sinceridad.

Muchos besos para tu búsqueda, M.

a mi em recorda passatges de Rilke, parlant d'àngels i foscors, tot amb una lucidesa suprema.
Lucidesa, que més se li pot demanar a un poeta quan la bellesa dels mots ja de li pressuposa?

bell.

És un sonet molt ben aconseguit. No he contat les síl.labes ni m'he fixat si la rima és la d'un sonet tradicional: ABBA ABBA BCB CDC (no recordo ben bé, ja perdonareu!). Però em quedo amb la simbologia del text i deixo les interpretacions i les analogies amb Baudelaire per altres entesos.

Els que som ignorants, com jo, en tenim prou amb veure riquesa de vocabulari i magnífiques composicions com la teva.

Jo també vull que de llum s'impregni el meu viure funest, que de nou hi regni l'esperança només, com abans, quan era petit.
També sé que l'ocàs sagna dins meu i que és el signe de l'obscuritat magna, que la Mort regna, em designa i m'espera el crepuscle.
Em sembla que aquest poema l'he entés, o una part.
m

No m'estendré. Aquest poema ens porta de cap a Baudelaire. Entre els primers poemes que vaig penjar aquí n'hi ha quatre de pretesa inspiració baudeliariana (i aquest és el seu títol, Baudelairianes). Però no hi ha dubte, amic deomises que tu te n'has sortit molt millor.

A.C.