Saviesa d'un roure centenari

Saviesa d’un roure centenari

Avui abans d’emmudir per sempre, explicaré el que ha significat per mi ser l’últim arbre del bosc del Mas Gran, un dels boscos fins fa poc, més bonics de la Garrotxa.
Soc un roure molt vell, dec tenir a la vora dels 100 anys. Desconec els meus orígens i de com varen anar creixent al voltant meu, alzines, roures, pollancres, salzes, fins a formar un bosc frondós.
El bosc es va anar fent gran i acollidor. En els marges hi brollaven fonts rodejades de eures i falgueres. Una primavera els amos hi varen construir un estany on els peixos vermells convivien amb granotes que no paraven de raucar al fer-se fosc. Ocells i petites bestioles varen anar omplint el bosc de moviment i de sorolls de tota mena, alguns d’aquests esfereïdors al caure la nit.
Al llarg dels anys el bosc ha viscut viure de amors i desamors. Moments furtius en que el temps semblava aturar-se pels amants que buscaven estimar-se sentint només el delit d’ells mateixos en la solitud dels bosc.
Només sentia basarda quan a la tardor s’obria la veda de caça i ben a prop meu, se sentien trets i crits, així com el bordar dels gossos, perseguint algun conill espantat…
Quin contrast quan amb la arribada del bon temps, el bosc s’omplia de cridòria de la mainada que anava a berenar a les fonts…
Jo, des de la meva posició i alçada, he sigut testimoni mut de tot el que passava al meu entorn.

Explicaré el moment més preuat de la meva llarga vida. Va ser el dia en que els fills i nets del Mas Gran, varen venir al bosc amb cordes i fustes de tot tipus, decidits a construir una cabanya dalt de un arbre. Desprès de una bona estona buscant, em varen triar a mi. Quin goig veure’ls al meu voltant, els més grans grimpant pel meu tronc carregats amb taulons de totes mides, mentre els més menuts miraven extasiats enlaire...

Des de aquell dia, sovint tenia companyia humana… una escala de corda gruixuda i ben trenada donava accés a una base construïda molt sòlidament entre les meves branques. Des de la meva situació privilegiada podia escoltar els seus neguits, les seves il•lusions, les seves pors…
No deixo de ser un vegetal i no puc entendre moltes de les coses que passen en el món dels homes.
És per això que estic molt neguitós.
Darrerament uns homes han vingut i han anat talant els arbres del bosc. Tot s’ha anat tornant àrid al meu voltant… Ja no sento piulades d’ocells, ni tampoc la frissança del vent entre les fulles...
A vegades en las nits més fosques en que el vent bufa amb força, sento unes cordes que s’enreden al voltant de la meva soca i unes fustes que es colpejen unes contra les altres… Els meus amics humans han deixat de venir...

Quan clareja el dia, des de dalt de la meva copa puc veure nítidament el Mas Gran. Som els únics que quedem dempeus. Uns corriols de terra polsegosa ens uneix en la nostre solitud.
Avui però em temo que els llenyataires acabaran la seva feina i el paratge on hi he viscut feliç tants anys, quedarà completament erm...

*Aquest relat ha estat inspirat en fets reals. Actualment hi ha un litigi al voltant de una possible urbanització d’uns terrenys plens de vegetació i natura que es troben al llindar entre Cardedeu i Llinars coneguts com a Pla Morató.
En plena emergència climàtica no s’entén que es vulgui fer desaparèixer un connector biològic entre el Montseny i el Montnegre reconegut per científics i ambientòlegs com a àrea d’especial protecció de la biodiversitat del paisatge. Desforestar espais boscosos i construir noves carreteres empobrirà greument l’ecosistema de la zona.

(Per fer el relat del roure centenari més verídic i punyent, podria haver-lo acabat anunciant el futur del nou espai:
“Urbanització Mas Gran” propera construcció d’habitatges unifamiliars. )