Cercador
"Russian Lullaby." [temps real de lectura: 5 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
El present relat m’ha servit per entetenir una doble espera: el veredicte de l’organitzador del RepteClàssic DCCLV (tema: FUGIDA A FRANÇA), proclamant el guanyador que s’haurà de fer càrrec del DCCLVI, i que el guanyador del NanoRepte 1059 (tema: LA SÍNDRIA I EL MELÓ) se n’assabenti i convoqui el 1060. Suposo que aquest agost hipercalorós deu afectar a uns més que a d’altres, tot i que a mi, ahir, em va tocar patir a València una màxima rècord de gairebé 45ºC; això sí: gens d’humitat.
Era un dels primers discos microsolc (ara en diuen vinils, per oposició als anteriors, de pedra i 78 rpm, i als posteriors, compactes, òptics o CDs) que vam comprar, de 45 rpm (ara en diuen singles, per oposició als de llarga durada o LPs, de 33 rpm), crec recordar que en una botiga de les Rambles i cap a 1958, per regalar-li al pare, que era aficionat al jazz. Tot i que el seu ídol era Duke Ellington, aquest disc DECCA "Satchmo on Stage" era de Louis Armstrong & his All Stars, amb dues gravacions de 1950: en una cara hi havia "I Surrender Dear" (Harry Barris, 1931), amb intervenció vocal del líder però on cal destacar el virtuosisme del clarinetista Barney Bigard, i a l’altra "Russian Lullaby" (Inving Berlin, 1927), on la canço de bressol d’inequívoques arrels jueves és interpretada en estil dixieland però amb unes inusuals intervencions inicial, central i final a càrrec de piano (Earl Hines), contrabaix (Arvell Shaw) i bateria (Big Sid Catlett). El disc no sé on deu parar i aquestes dades les he recollides a Internet, on els qui vulgueu podeu trobar i fruir de les gravacions.
—Bé, però on és el relat? —us preguntareu, amb raó—. Doncs el relat, un relat categoria Assaig, ve ara i reflecteix la meva perplexitat en haver descobert fa sis mesos, quan em documentava per al nanorelat "'Russian Lullaby' (Louis Armstrong & his All Stars, 1950)" —el dissetè del relat "Vint nanorelats sobre RITME!" (14/02/2023)—, que la contextualització que va fer la meva mare d’aquesta peça, contextualització amb què jo havia embolcallat tota la vida la figura d’Armstrong, era falsa. La mare m’havia explicat que Satchmo i els seus havien fet una gira per la URSS, que arreu havia tingut una rebuda apoteòsica, que "Russian Lullaby" havia estat la peça clau del seu repertori —l’arranjament jazzístic d’una canço de bressol tradicional russa— i que, en anar-se’n, les autoritats li havien regalat una trompeta d’or.
De les indagacions de fa sis mesos, ampliades ara, resulta que Armstrong no només no visità mai la URSS sinó que, en plena guerra freda, va ser utilitzat per la CIA en diverses gires, sobretot per països africans recentment descolonitzats, i no sols com aparell propagandístic per mostrar que als EUA ja no hi havia discriminació racial i la cultura no estava mediatitzada pel poder polític, sinó per afavorir la penetració d’interessos econòmics, infiltrar agents i facilitar contactes amb els poders fàctics abans que ho fes la URSS. La permanència de "Russian Lullaby" en el seu repertori es deu a la gratitud que va sentir des de petit per la família jueva Karnofsky, d’origen rus com Irving Berlin, per a la qual va treballar i el van apadrinar com si fos un fill més: fou el pare Karnofski qui li va comprar la primera trompeta. I parlant de trompetes, un instrument que fos 100% d’or es deformaria fàcilment i no valdria per a res: aquest metall es massa mal·leable i dúctil. Un altra cosa són les trompetes de llautó xapat d’or, que eviten la corrosió en els llocs més inaccessibles per a la neteja: Louis Armstrong en va tenir una, de 1948, que va ser subastada a Christie’s fa tres anys per 234.000 €. Potser la llegenda urbana de la trompeta d’or prové del trompetista britànic Eddie Calvert (1922 – 1978), que un locutor va presentar un dia com "l’Home de la Trompeta d’Or", sobrenom del que mai més va poder desempallegar-se.
Com en el relat precedent "L’assassí dels semàfors", la conclusió quedarà oberta: tret de les conjectures esmentades, no tinc ni idea de per què la meva mare em va donar una informació mancada de tot fonament, però com que jo ja era prou gran per a contes de fades i tampoc ella no tenia raons per entabanar-me, estic convençut que s’ho creia i es va limitar a transmetre explicacions que havia rebut. Qui les hi podia haver passat ès un misteri; probablement tot plegat fos la típica història que va corrent de boca en boca, cada interventor hi fa la seva petita aportació personal i finalment en surt una notícia que no té res a veure amb l’original.
Per acabar, em sento amb l’obligació de disculpar-me per incórrer un cop més en la redacció d’anècdotes autobiogràfiques pretèrites. Els qui no tenim família propera, només disposem d’un cercle reduït d’amistats i ens passem sis dies a la setmana sense comunicar-nos amb ningú presencialment, o fem ficció o acabem com l’avi Cebolleta —als qui no sou vells ni col·leccionistes de còmics antics, us aclariré que "La família Cebolleta" era una historieta de Manuel Vázquez en la publicació "DDT" de Bruguera—, venerable carcamal de barba blanca, amb un peu embenat per patir de gota i bastó, de qui tothom fugia com de la pesta, per no haver-li d’aguantar sempre les mateixes batalletes. Espero que el meu repertori de batalletes sigui més variat.
Era un dels primers discos microsolc (ara en diuen vinils, per oposició als anteriors, de pedra i 78 rpm, i als posteriors, compactes, òptics o CDs) que vam comprar, de 45 rpm (ara en diuen singles, per oposició als de llarga durada o LPs, de 33 rpm), crec recordar que en una botiga de les Rambles i cap a 1958, per regalar-li al pare, que era aficionat al jazz. Tot i que el seu ídol era Duke Ellington, aquest disc DECCA "Satchmo on Stage" era de Louis Armstrong & his All Stars, amb dues gravacions de 1950: en una cara hi havia "I Surrender Dear" (Harry Barris, 1931), amb intervenció vocal del líder però on cal destacar el virtuosisme del clarinetista Barney Bigard, i a l’altra "Russian Lullaby" (Inving Berlin, 1927), on la canço de bressol d’inequívoques arrels jueves és interpretada en estil dixieland però amb unes inusuals intervencions inicial, central i final a càrrec de piano (Earl Hines), contrabaix (Arvell Shaw) i bateria (Big Sid Catlett). El disc no sé on deu parar i aquestes dades les he recollides a Internet, on els qui vulgueu podeu trobar i fruir de les gravacions.
—Bé, però on és el relat? —us preguntareu, amb raó—. Doncs el relat, un relat categoria Assaig, ve ara i reflecteix la meva perplexitat en haver descobert fa sis mesos, quan em documentava per al nanorelat "'Russian Lullaby' (Louis Armstrong & his All Stars, 1950)" —el dissetè del relat "Vint nanorelats sobre RITME!" (14/02/2023)—, que la contextualització que va fer la meva mare d’aquesta peça, contextualització amb què jo havia embolcallat tota la vida la figura d’Armstrong, era falsa. La mare m’havia explicat que Satchmo i els seus havien fet una gira per la URSS, que arreu havia tingut una rebuda apoteòsica, que "Russian Lullaby" havia estat la peça clau del seu repertori —l’arranjament jazzístic d’una canço de bressol tradicional russa— i que, en anar-se’n, les autoritats li havien regalat una trompeta d’or.
De les indagacions de fa sis mesos, ampliades ara, resulta que Armstrong no només no visità mai la URSS sinó que, en plena guerra freda, va ser utilitzat per la CIA en diverses gires, sobretot per països africans recentment descolonitzats, i no sols com aparell propagandístic per mostrar que als EUA ja no hi havia discriminació racial i la cultura no estava mediatitzada pel poder polític, sinó per afavorir la penetració d’interessos econòmics, infiltrar agents i facilitar contactes amb els poders fàctics abans que ho fes la URSS. La permanència de "Russian Lullaby" en el seu repertori es deu a la gratitud que va sentir des de petit per la família jueva Karnofsky, d’origen rus com Irving Berlin, per a la qual va treballar i el van apadrinar com si fos un fill més: fou el pare Karnofski qui li va comprar la primera trompeta. I parlant de trompetes, un instrument que fos 100% d’or es deformaria fàcilment i no valdria per a res: aquest metall es massa mal·leable i dúctil. Un altra cosa són les trompetes de llautó xapat d’or, que eviten la corrosió en els llocs més inaccessibles per a la neteja: Louis Armstrong en va tenir una, de 1948, que va ser subastada a Christie’s fa tres anys per 234.000 €. Potser la llegenda urbana de la trompeta d’or prové del trompetista britànic Eddie Calvert (1922 – 1978), que un locutor va presentar un dia com "l’Home de la Trompeta d’Or", sobrenom del que mai més va poder desempallegar-se.
Com en el relat precedent "L’assassí dels semàfors", la conclusió quedarà oberta: tret de les conjectures esmentades, no tinc ni idea de per què la meva mare em va donar una informació mancada de tot fonament, però com que jo ja era prou gran per a contes de fades i tampoc ella no tenia raons per entabanar-me, estic convençut que s’ho creia i es va limitar a transmetre explicacions que havia rebut. Qui les hi podia haver passat ès un misteri; probablement tot plegat fos la típica història que va corrent de boca en boca, cada interventor hi fa la seva petita aportació personal i finalment en surt una notícia que no té res a veure amb l’original.
Per acabar, em sento amb l’obligació de disculpar-me per incórrer un cop més en la redacció d’anècdotes autobiogràfiques pretèrites. Els qui no tenim família propera, només disposem d’un cercle reduït d’amistats i ens passem sis dies a la setmana sense comunicar-nos amb ningú presencialment, o fem ficció o acabem com l’avi Cebolleta —als qui no sou vells ni col·leccionistes de còmics antics, us aclariré que "La família Cebolleta" era una historieta de Manuel Vázquez en la publicació "DDT" de Bruguera—, venerable carcamal de barba blanca, amb un peu embenat per patir de gota i bastó, de qui tothom fugia com de la pesta, per no haver-li d’aguantar sempre les mateixes batalletes. Espero que el meu repertori de batalletes sigui més variat.
Comentaris
-
Caram! Joan![Ofensiu]Prou bé | 16-08-2023
Ets un pou de coneixements i en cada relat ens en treus del teu "barret de prestidigitador" uns quants per compartir-los amb qui et llegim. Gràcies.
Amb total cordialitat. -
Revelació[Ofensiu]llpages | 14-08-2023 | Valoració: 10
He gaudit d'aquest breu anecdotari sobre el món del jazz, és una música que m'agrada molt. I trobo encertat que quedi reflectit en aquest espai obert a tothom, sempre trobaràs algú (un servidor, en aquest cas) que l'interessarà. A seguir produint!
A banda, llegeixo amb sorpresa les següents línies: "Els qui no tenim família propera, només disposem d’un cercle reduït d’amistats i ens passem sis dies a la setmana sense comunicar-nos amb ningú presencialment [...]". Una trista realitat, i cada cop més estesa, malauradament. Crec que el fet d'escriure aquí t'obre una finestra de relacions que fa la soledat més suportable. Una funció insospitada de relats en català que hauríem de tenir més present. Seguim llegint-nos i comentant, Joan!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre PRIMERENC/NOVELL [temps real de lectura: 3 minuts]
- Pi i la quadratura del cercle. [temps real de lectura = 4 minuts]
- Hem begut oli.
- Llegir i escriure.
- Divagacions macabres. [temps real de lectura: 1 minut]
- Mentider! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre ESGLAONS I GRAONS [temps real de lectura: 3 minuts]
- Fibonacci, punt final. [temps real de lectura: 42 minuts]
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.