Res és el que sembla

La Fina escorcolla els papers del pare. Cerca alguna pista d’on han anat a parar els diners. Ahir, li van trucar del banc per reclamar la quota d’un préstec del qual ni ella ni la mama en sabien res. Poc menys d’una setmana de dol els hi ha respectat després del sepeli.
En la capella ardent, no cabia ni una agulla: és el que passa quan algú noble i lleial com era el teu pare es mort de manera sobtada, li xiuxiuejà a cau d’orella sa mare abans de presentar-li amb una enteresa admirable els rostres desconeguts que venien a donar el condol.
La Marina esperava pacient el seu torn, tot i el neguit que la rondava per dins. Se n’ha assabentat per l’esquela del diari i fins al darrer moment no s’ha decidit a assistir-hi. Però he d’acomiadar-lo, s’ha dit. I amb la por al cos que tot surti a la llum, restava a la filera sense saber quin posat fer mentre s’aferrava a l’amulet. Un antic rellotge de polsera que porta al canell des que el pare li va regalar. Sentir la fredor del metall noble a la pell i el so de les hores transcórrer al ritme de les agulles, la tranquil·litza.
En qualsevol cas, aquesta vegada, l’amulet de ben poca cosa li ha servit perquè la seva fesomia recorda massa el semblant del difunt.
—Mama! —exclamà la Fina i la subjectà abans de caure a plom.
L’enteresa de la vídua s’havia esvaït. D’una sola patacada havia perdut l’espòs i qui creia què era. Les cames li van fer figa i mentre es desmaiava li ressonaven al cap les velles paraules del marit: et juro per la nostra família que no em tornaré a allitar amb ella. Va renunciar a l’amor de la seva vida, però no a la llavor del fruit prohibit que ja estava de camí.
La Fina per fi ha trobat la factura a nom del pare entremig de la paperassa. Plegada en quarterons dissimula la veritat del préstec. La compra d’un rellotge d’or amb la inscripció “per a la meva filla”.
De reüll fita a la mare. Rau abatuda en el sofà. Ambdues saben ara que res és el que sembla, i decideix mantenir el silenci de les coses tal com estan.