COSES DE LA FEINA

He perdut la venda./ El que sents./ No, Marta. No et prenc el pèl./ La culpable ha estat una aranya./ Sí, una aranya./ He de reconèixer que, almenys, era ben grossa i ens ha fotut un bon ensurt en sortir de l’aigüera. Però, ni en el meu pitjor malson m’hauria imaginat que perdria una comissió per aquesta raó. És tan surrealista... en veure-la, s’ha posat a xisclar sense parar. M’estranya que cap veí no hagi trucat a la policia. Potser, no l’han sentit perquè estem al pis més alt. No ho sé. El cas és, que ha estat impossible convèncer-la per quedar-se. Mai m’havia succeït res semblant i soc gat vell —exhala un sospir dramàtic, que brama dins el mòbil una llevantada que la Marta, la seva secretària, tem—. S’han invertit massa diners en el pis —continua— i haurem d’espavilar-nos, si vols mantenir la feina.
Llisca el dit i finalitza la trucada. Ni s’acomiada. Com sempre fa quan està capficat. Encara que, més tard, en arribar al despatx es disculparà. Són coses de la feina —s’excusarà— sense amoïnar-se per l’efecte que causa el degoteig continuat de les corrosives paraules en la silenciosa Marta, que es mossega la llengua i pensa amb el plat a taula que ha de portar a casa— em poso nerviós, no hi puc fer més...
Però s’ha d’espavilar. El temps corre i té uns terminis. Pel seu bé, ha de tancar l’operació i evitar haver d’embrutar-se les mans.
Que per cert, se les nota llefiscoses. Té impregnats els capcirons dels dits d’un fluid de color marronós. Restes sanguinolentes de la darrera víctima que observa disgustat.
Esclafada sota el rebregat paquet de tabac, que en un acte impulsiu s’ha tret de la butxaca, l’aranya resta inert. Tan sols, emergeixen algunes potes que encara gosen moure’s. Impulsos nerviosos que reneguen del seu destí i el delaten...
Les bestioles i perdre una venda sempre m’han tret de polleguera, es diu mentre observa l’inert cos de la dona. Però lluny d’atabalar-se, manté la seva habitual fredor i truca a la treballadora Marta, i li diu:
Vine a desinfectar.