REBEL·LIA

Febrer 1976. Als carrers de Barcelona torna a bategar l’esperit de llibertat. I, els vidres dels edificis tremolen. Vibren emocionats al compàs del lema de la gran manifestació: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Càntic que penetra dins les llars. Minúsculs pisos agitats que aboquen en els balcons als seus habitants.
―Me n’hi vaig, diu en Ramon amb contundent fermesa davant l’oposició del pare que l’adverteix de la repressió dels grisos.
―Us esperen per repartir garrotades. Ho saps, oi? I, si t’enxampen, fill, faran de tu el que voldran dins la comissaria.
Un va intent per inocular-li la por. Perquè ha marxat amb un cop de porta. Espetec que li ha fet recordar al seu pare quan, abans de sortir de casa, seriós l’alliçonava:
―Callar i escoltar. Això, és el que has de fer quan estem al carrer.
Pertanyien al bàndol perdedor de la guerra. I, protegia a la família amb el silenci de la por.
Mai gosà enfrontar-se a les ordres del pare. Malgrat la ràbia de sofrir la ignomínia del vencedor. Ni trencar cap tradició. Fins i tot, a desgrat l’obeí al posar de nom Ramon al seu fill, com era costum amb els primogènits de la família.
Però, d’amagat es rebel·lava i entaforat dins la seva cambra escoltava a la ràdio emissores prohibides que el transistor captava mentre feia girar la rodeta de la sintonia. Com fa ara per saber que succeeix en els carrers de Barcelona doncs no es refia del telenotícies.
Però, en el febrer de 2021 al Ramon se li esvaeix la rebel·lia. El seu fill Oriol ha marxat a la manifestació malgrat la seva oposició.
―Si li han fet al Pablo, ens ho poden fer a tots, li ha dit, amb un cop de porta.
Tant que he lluitat per no abaixar el cap, es lamenta, fart de veure en el rostre del pare la docilitat del vençut. Que vaig jurar-me no permetre que em dominessin. Però, fins on seran capaços de recular en el temps aquesta gent? Es demana en recordar l’avi. Tanmateix, li fa basarda creuar els murs de la història. I, només prega perquè el seu fill torni sa i estalvi a casa.