ESCAMES IRISADES

En les màgiques nits de lluna plena, sobre el mar de plata, les sirenes festegen
el reflex de la seva imatge. Esquitxada per les gotes de llum, que les seves
alegres cabrioles espurnegen.
Celebren sortir, per fi, de la foscor de l’oceà. I, capbussades dins
l’encanteri lunar, s’allunyen del record de la tediosa espera. Perquè un mes, es
lamenten, és massa llarg. En canvi, la nit més clara, el goig l’escurça.
—aprofitem-la! –exclamen. I, deixem de pensar-hi per gaudir
amarades de l’embruix de la llum, que resplendeix en les nostres escates
aluminis brillants. I, contemplar-ne sobre l’aigua la bellesa reflectida dels nostres
rostres enjogassats, que blancs com l’albada, ens recorden l’absència solar.
Però, el deliri d’algunes sirenes, sota l’èxtasi de la lluna, les fa ignorar la
seva naturalesa. I, anhelar conèixer l’astre solar, captivades pel seu reflex dintre
del satèl·lit encerclat.
Aleshores, es deixen endur pels somnis. I, fan cas omís de les paraules
d’advertència. I, seduïdes per l’encanteri, s’allunyen de les veus que les volen
ajudar. Que els auguren una mort segura. I, mentre ressegueixen les cadències
de les marees vives, senten els precs que els criden l’evidència:
—Som éssers de l’oceà profund! El sol ens fa mal. Tan sols, en la
nit més clara ens podem enlairar. La resta ens està prohibit.
Però, és massa tard. Les veus s’han allunyat. I, s’han convertit en ressons
amagats sota el batec de les onades, que s’apropen perillosament a la costa.
Allà, on la profunditat és escassa i, el sol il·lumina l’interior de l’aigua.
I, amb els primers raigs de llum, quan neix el nou dia. Les sirenes rebels
romanen encegades per la bellesa que contemplen els seus ulls. I, s’aferren
esbalaïdes en els esculls coral·lins. Mentre la reconfortant escalfor del sol els
resseca les irisades escames. Fins a convertir-les en preciosos esquelets
virolats. Que llueixen dins les aigües il·luminades, els recents nascuts esculls de
corall.