L’ADVOCADA

Enferritjat, el pestell grinyola mentre el mou amunt i avall. Se li fa estrany que s’hagi encallat. Tan sovint que l’utilitzo, pensa. Potser el frec n’haurà deformat el pas i he de canviar-lo.
Decidida, cerca les claus entaforades dins la bossa amb l’anhel de trobar-ne alguna que s’avingui a desenroscar el pestell de la porta. La que vol tancar per gaudir de la seva estona d’intimitat. La necessito, es diu. M’he habituat, després de cada judici, a alliberar la tensió acumulada quan arribo a casa. Però, li fa mandra haver de baixar al carrer per anar a la ferreteria del barri. Ara que per fi estic dins el benestar de la meva cambra! Es lamenta. No tinc pas esma de sortir. I, resignada, s’esmuny porta avall.
Tanmateix, asseguda sobre la rajola mentre observa el pestell que té entre les mans, rumia, i perquè no? La meva espatlla trava la porta i no podran pas entrar, es diu convençuda.
Aleshores, el fred capciró del pestell se li esdevé capritxós. I, l’enjogassa amb la pell de l’escot mentre l’altra mà li descorda la brusa, on s’insinuen, puntejades, les aurèoles eriçades. I, s’entreté a dibuixar-hi formes arrodonides abans de migrar i traçar altres línies de plaer abstracte. Pessigolleja el triangle de blonda que humit endevina el seu trajecte i cedeix el pas a la tebior freda del bellugadís capciró.
—Què hi ha algú?! Avui arribo més aviat de l’insti, parla a la buidor del pis mentre enlaira la veu amb l’esperança de trobar algú.
El ressò de les paraules més enllà de la porta li fa perdre la cadència de les línies dibuixades. Encara no! Es plany. Dona’m una mica més de temps, es diu amb un gemec silenciós. I, excitada, persisteix en el seu anhel fins aconseguir reprendre el fil i trobar el punt exacte. Que encercla amb la parsimònia del desig mentre batega humida pel plaer que li llisca paradís endins.
—T’ha anat bé el judici?!
—Sí, li diu mentre es recompon darrera la porta, ara mateix feinejo en el proper.