EL VAGÓ DE TREN

M’he quedat a les fosques enmig del passadís, en la negror més absoluta. Ni una tímida penombra del carrer es dibuixa esllanguida sobre la paret que ressegueixo amb la mà que no veig. I em pertorba haver d’endevinar-me. D’esdevenir una idea abstracta de mi mateixa. De fet, tan sols en pensar-ho m’esborrono.
I, germina amb mi la por que fon la sensatesa mentre cerco a les palpentes la fi del corredor. Que recordava més curt i estret. Un espai segur entre dues parets que m’havia de guiar cap al quadre de llums, situat, a l’entrada del pis. Al qual, amb afecte, he anomenat sempre el meu particular vagó de tren. En trobar-se totes les cambres en un mateix costat de l’estret corredor.
Tanmateix, ara, per més que estiri els braços en prou feines abasto a fregar ambdues parets amb els capcirons dels dits. Dec tenir l’enteniment obnubilat, em dic, amb un intent estèril per asserenar-me, i distorsiono la percepció de l’espai.
Aleshores, de sobte, les meves mans topen a banda i banda amb el que suposo són el marc de dues portes. I, gemego d’impotència davant l’inversemblant. Però, on està el meu enyorat vagó de tren?! El que té un passadís estret amb una paret cega que em separa del veí!
I, amb angúnia, hi recolzo el cap per espiar la nova obscuritat que continua cap a les desconegudes estances. I, des d’on em sembla percebre els murmuris de vacil·lants passes que han d’arrossegar, penso, la meva mateixa incertesa. Però, el dubte de no saber quina mena d’éssers són i les seves ocultes intencions fan mantenir-me en l’anonimat mentre ressegueixo les infinites parets amb ànsia. I, desorientada perdo la noció del temps que es paralitza davant el monòton negre.
Però el destí fa que les meves mans coincideixin amb les línies rectangulars del tan anhelat quadre de llums. Que es manté ferm amb un ingent nombre d’ordenades fileres d’interruptors. Preparats, tots, per activar-se a una ordre meva. Llavors, em pregunto: els he de clicar? O, perdurar invisible als ulls d’aquest món aliè.