EL VAGÓ DE TREN

Un relat de: rober
M’he quedat a les fosques enmig del passadís, en la negror més absoluta. Ni una tímida penombra del carrer es dibuixa esllanguida sobre la paret que ressegueixo amb la mà que no veig. I em pertorba haver d’endevinar-me. D’esdevenir una idea abstracta de mi mateixa. De fet, tan sols en pensar-ho m’esborrono.
I, germina amb mi la por que fon la sensatesa mentre cerco a les palpentes la fi del corredor. Que recordava més curt i estret. Un espai segur entre dues parets que m’havia de guiar cap al quadre de llums, situat, a l’entrada del pis. Al qual, amb afecte, he anomenat sempre el meu particular vagó de tren. En trobar-se totes les cambres en un mateix costat de l’estret corredor.
Tanmateix, ara, per més que estiri els braços en prou feines abasto a fregar ambdues parets amb els capcirons dels dits. Dec tenir l’enteniment obnubilat, em dic, amb un intent estèril per asserenar-me, i distorsiono la percepció de l’espai.
Aleshores, de sobte, les meves mans topen a banda i banda amb el que suposo són el marc de dues portes. I, gemego d’impotència davant l’inversemblant. Però, on està el meu enyorat vagó de tren?! El que té un passadís estret amb una paret cega que em separa del veí!
I, amb angúnia, hi recolzo el cap per espiar la nova obscuritat que continua cap a les desconegudes estances. I, des d’on em sembla percebre els murmuris de vacil·lants passes que han d’arrossegar, penso, la meva mateixa incertesa. Però, el dubte de no saber quina mena d’éssers són i les seves ocultes intencions fan mantenir-me en l’anonimat mentre ressegueixo les infinites parets amb ànsia. I, desorientada perdo la noció del temps que es paralitza davant el monòton negre.
Però el destí fa que les meves mans coincideixin amb les línies rectangulars del tan anhelat quadre de llums. Que es manté ferm amb un ingent nombre d’ordenades fileres d’interruptors. Preparats, tots, per activar-se a una ordre meva. Llavors, em pregunto: els he de clicar? O, perdurar invisible als ulls d’aquest món aliè.

Comentaris

  • Jo, sí que m'he esborronat....!![Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 29-01-2021 | Valoració: 10


    Quanta fantasia has tingut per a fer aquest relat tan rar i estrany sobre el corredor del tren, on no sabies on palpaven els teus dits.
    Sorprenent! Enhorabona i sort, Rober.
    Saluts...

    PERLA DE VELLUT

  • Bones festes[Ofensiu]
    Atlantis | 23-12-2020

    Gràcies per passar pel meu poema.

    Bones festes i cuida't.

  • Atlantis | 21-12-2020

    Molt ben explicades les sensacions i les preguntes
    que et fas mentre recorres el passadís. Amb un vocabulari acurat. Un bon relat de por.

    Gràcies per passar pel meu poema. Bon Nadal.

  • Incertesa[Ofensiu]
    SrGarcia | 19-12-2020

    Es veu que parles dels trens antics, els d'ara no tenen un corredor al costat, el tenen al mig i tampoc tenen habitacions.
    Tot el terrorífic del relat ve de la incertesa, una incertesa que es manté en tot moment, fins al final. Suposo que aquesta és la naturalesa de la por.

  • dubtes[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 16-12-2020

    Això és el que genera el terror, dubtes encara més grans de cara a demanar-me què em trobaré amb la llum. Molt bona ambientació i un ritme de lectura engrescador, on t'endinses en la por personal, i en allò que ens demanaríem nosaltres en el lloc de la protagonista.
    I què fem?, obrim el llum?

    Sort!

  • Relat rebut[Ofensiu]

    El teu relat entra a concurs, gràcies per participar.

    Comissió XI Concurs ARC

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de rober

rober

21 Relats

56 Comentaris

6330 Lectures

Valoració de l'autor: 9.93

Biografia:
Nascuda a Barcelona i actualment resident al Vallès oriental.
Gràcies pels vostres comentaris.
Per qui vulgui contactar en privat.
merigalo@gmail.com