LA TENDRESA D'UNA ESCOPETA

La lluna s’ha entelat i ha esvaït la llum del camí que la boira escurça i amara de quietud. Només trenca el silenci, l’esbufec de petjades de quatre nois que fugen. El pagès els ha enxampat i, ara, lleugers se’n van cap al poble a la cerca de refugi darrere d’alguna de les seves façanes.
És la nit de Cap d’Any i la tradició mana que els joves de la contrada s’emportin d’esquitllentes les carretes dels masos per després abandonar-les a la plaça de la vila.
Una trapelleria ancestral que al pagès li fa mala sang. El record dels esguards sorneguers dels vilatans quan el dia d’any nou ha d’anar a recuperar el seu carro al bell mig del poble, no se li esborra. Mai més!, va prometre’s rancuniós, la darrera vegada. L’any vinent, sentencià, qui se’n fotrà seré jo...
Els aguaita en un racó arrecerat del fred sota la vella manta esfilagarsada que l’ha acompanyat massa jornades de camí. Quadres de llana descolorits que guarden en l’escalfor l’olor del bosc i memòries de joventut. Encongit, enyora l’escalfor de la seva dona que dorm tota sola a la cambra i s’abraça encara més fort a l’arma carregada mentre reposa la caparrassa a la punta del canó. Tant menjar i vi per sopar, és el seu darrer pensament abans d’endormiscar-se.
Però al cap d’una estona, el gemec de la porta el revifa i el primer que veu en obrir els ulls és un gat negre de mirada daurada. Un signe de malastruc impossible d’esquivar per qui hi creu. Cago en dena!, s’exclama en sentir el clic del gallet i adonar-se que la seva mà ensonyada ha lliscat canó avall.
Un tret esquerda el silenci de la nit.
—Hòstia!, ens ha vist. Hem de marxar —esverat, diu un dels nois mentre el llum d’una cambra del mas s’encén—.
La dona alarmada per l’espetec treu el cap per la finestra. Tem pel seu espòs i cerca enmig de la tenebror la seva silueta que reposa abraçada a la tendresa d’una escopeta sota la manta, una improvisada mortalla.