EL REPARTIDOR DE SONS

La musculatura del rostre se li tensà en malfiar-se de la sobtada calma de la nit. Intuïa, que alguna cosa estranya estava a punt de succeir. I, s’encaminà cap al cingle per atalaiar la vall.
Ensumà la quietud de l’aire amb el seu fi musell alçat mentre el tremolor del terra sota les potes, li feu girar les orelles cap al soroll somort que barrinava la nit. Era una lluminosa nau d’on sorgir un ésser bípede rar. Aliè a la fauna del seu territori boscós. Sense olor, ni por per foragitar. Tanmateix, la seva memòria de sagaç observador el recordava de molt temps ençà. I, tolerà la seva presència.
S’apropà decidit però prudent. Mostrava respecte i fascinació continguda vers la bèstia de les estrelles. I, assegut a prop del seu costat mentre conservava la distància permesa pel llop, admirà la lluna plena sota la vall.
―Mira i escolta el que t’he portat, li digué amb veu de vellutada cautela.
I, una imatge d’un llop aliè udolant a una lluna distinta aparegué al seu davant.
Aleshores, un neguit embogit s’apoderà de l’animal, que veia i sentia sense percebre’l a un seu germà. I, dominat per l’instint, udolà a la lluna un cant melancòlic d’enyor. Ressons d’udols que s’escamparen per tota la vall i que els membres del clan, disseminats pels cingles del bosc, repetien excitats.
Mentrestant, el repartidor de sons espacial gravava les imatges dels udols i gaudia de l’espectacle. S’enorgullia de ser el missatger de les bèsties de les estrelles, els llops. L’única espècie present a tots els planetes habitats. I, ell difonia els instintius cants d’enyors entre els germans.
Però, el dubte de no saber si podria tornar a visitar la terra li provocava recança. La tecnologia humana havia avançat tant que es feia cada vegada més difícil passar desapercebut. I, l’anonimat era imprescindible, es deia. Perquè els humans no estaven preparats per acceptar la seva presència. És més, la sentirien com una intromissió. Llavors, amoïnat es preguntà: Qui portarà les missives a la terra dels altres llops?