TRAÏCIÓ ALEATÒRIA

Il·lusos clàssics
que de les escultures de marbre fan
la perfecció immortal.
Sense adonar-se’n,
que dins la pedra esquerdada
batega la sang
de totes les civilitzacions,
que l’huracà del temps
ha convertit en pols.

L’instint l’aconsellava que no se l’empassés. Però es refià d’ell perquè es comportava com el pare que anhelava.
—T’ho mereixes —li va dir per convèncer-lo— fa dos anys que et prepares, tan sols necessites una petita empenta.
Mai havia guanyat res. Quan el va conèixer, feia el dropo amb la resta de la colla, com sempre. Es perseguien i simulaven lluites per treure la ràbia que els corcava per dins, en un barri on tot era mercadeig de baixa estofa.
—T’he vist córrer —li va dir— i tens talent. Vols formar part d’un equip d’atletisme?
Per primera vegada algú s’havia fixat en ell i se sentí especial. Des d’aleshores, aniria a entrenar tres cops per setmana encara que hagués d’agafar dos autobusos i fer un transbord. Sobresortir li feia il·lusió i aferrar-se a l’entrenador era l’única manera d’aconseguir-ho.
—No crec que hi hagi cap control aleatori. El van fer la setmana passada. Estic segur que no el repetiran. I, si és el cas, no t’has d’amoïnar un comprimit passarà desapercebut en el laboratori —li argumentà.

Aconseguí la medalla. Ho rememora, assegut en el banc envoltat de coloms que parrupegen mentre la gent el defuig. Però no se n’adona, perquè té els ulls emboirats per les escorrialles de la darrera dosi.
Fou una traïció aleatòria. Un peó a qui sacrificar de la taula d’escacs. L’estratègia per saltar a competicions de més alt nivell. L’entrenador l’utilitzà per despuntar. Fart d’haver de moure’s entre l’escòria de la societat.
Però prefereix recordar les sensacions de la darrera cursa. El poder del seu moment de glòria quan el cor desbocat li regalimava per les temples i la sang li bullia per les venes en arribar a la meta.
I, oblidar la foscor en tornar als carrers del barri, quan es va adonar que si volia repetir la fita, hauria de prendre’s una altra dosi.