Rèquiem (o Cràpules)(Arc a la Ràdio - Cicle de la Vida - Maig - Mort)

Un relat de: deòmises
Les primeres notes del rèquiem porten el silenci a l'església, mentre el carretó que transporta el taüt avança fins a l'altar. Les converses s'han interromput; el moment és solemne, trist. Tothom observa els moviments dels operaris de la funerària. El grinyol de les rodes és l'únic soroll que destorba aquesta solemnitat. El somiqueig de la vídua és desesperat, inconsolable. La mort sobtada també afecta a la família, no només al difunt. El capellà, després d'haver-se aproximat al primer banc, com si aquesta complicitat ajudés a aturar el plor de la dona, comença la cerimònia. Se senya, tot murmurant una consigna memoritzada per tants cops d'haver-la emprada, i canta una pregària que la gent més devota acompanya. Resto mut, encarcarat. M'impressiona des de sempre l'olor de la cera que crema, de l'encens que voleia per tot el recinte, per aquestes paraules tan rígides i immutables.

Ben aviat arribaran les paraules d'elogi, els records d'anècdotes supèrflues o de pinzellades massa genèriques, que semblen haver-se redactat per a qualsevol persona que arribi encaixada i sense l'opció de la rèplica. Ara ningú no jutjarà si era un cràpula, un bevedor empedreït o un assidu del bordell. Aquí es blanquegen les ànimes més negres, s'obvien tantes bondats que el mossèn és el perfecte personatge per encapçalar tantes fal·làcies juntes, ja s'adiu a aquest caire mentider i eufemístic que arribarà al punt més àlgid en l'eucaristia. El reguitzell de beates es veurà tacat per la presència d'algun be esgarriat del ramat del Senyor. Però avui s'aprofita, que tot bou és bèstia grossa. I la memòria del difunt mereix un respecte.

Escopiria la fel que se m'acumula al fons de la gola però he de callar, sobretot avui. És el que toca, i no he de traspassar de nou una línia que ja se m'ha prohibit. Abans que m'adoni, el funeral ja s'ha acabat i, per darrer cop, els ulls de dona plena de sofriment m'esguarden. Tancaran el taüt, també de forma sobtada, i hauré de resignar-me al silenci d'ésser mort.

Comentaris

  • besllum | 06-09-2015


    Aquest ambient de silenci, d'humitat, d'eco. I les olors de difunt, de plors, de lleugeresa, de pànic.
    Els teus relats mai no són superficials. Encara que hi hagi ironia i befa.
    És el segell de l'ànima profunda que t'habita.

    Gràcies per existir

  • Ambient ben recreat[Ofensiu]
    Vicent Terol | 28-08-2015

    Ens transportes perfectament al lloc on transcorre tot, amb la descripció de l'ambient. Hi veig, també, un punt de crítica a la hipocresia que sovint acompanya aquests rituals.

  • Ets supremament singular[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 20-08-2015 | Valoració: 10

    T'inventes cada història tan sorprenent, deo, que no sé ben bé com t'ho fas. La teva prosa supera per molt la magnificència. Per cert, feia molt que no et comentava a banda d'aquell Repte Clàssic. En tenia moltes ganes. Moltes gràcies pel delit que és llegir-te, deo.


    Sergi : )

  • magnífic![Ofensiu]

    M'ha semblat un realt magnífic, que retrata una societat que honora els seus morts i emmascara la realitat, recordant-ne només les virtuts. No m'esperava que el narrador fosd el mateix difunt: bon recurs! Et felicito, de debò!

  • Impresionant[Ofensiu]
    Naiade | 25-05-2015

    Un gran relat, que fa reviure moments com el que contes. ben cert i trist alhora.
    Una abraçada

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 21-05-2015 | Valoració: 10

    Un gran relat
    Montse

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

354 Relats

962 Comentaris

274478 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978