Cercador
Reorganització setmanal
Un relat de: Marc Becat BusquetAquesta història comença amb la tranquil·litat d’un dissabte que no augurava res d’estrany. Però quan els rellotges van marcar la mitjanit, una cosa inusual va succeir. L'endemà, els ciutadans es van despertar no en un diumenge, sinó en un dilluns. El conjunt de ciutadans ens vam llevar, escriptor inclòs, despertats per l’alarma del dilluns laboral. Sense reflexionar gaire, ens vam endinsar en els metros, ens vam arreplegar en els busos, i vam engegar els cotxes. I com és propi del dilluns, es notava a l’aire l’amargor i la depressió per l’inici dels dies faeners. Fins i tot als calendaris, tant electrònics com materials, havien desaparegut els diumenges, deixant un una columna totalment en blanc. Era ben bé com si el diumenge hagués desaparegut sense deixar rastre.
Els primers a notar aquest canvi van ser els que vivien intensament i sucaven tota la medul·la de la vida, aquells que es guiaven per un carpe diem i que no volien descobrir, al moment de morir, que no havien viscut. En resum: els que estaven amb la ressaca de la farra de dissabte. Aquests varen ser els primers a culpar i maleir aquest succés. No van ser els únics, ja que ràpidament tothom va començar a demanar respostes: on s’havia amagat el diumenge? I si l’havien segrestat? La situació era encara més curiosa, ja que el diumenge només havia desaparegut al nostre país. A la resta del continent, tot continuava al ritme normal –al ritme d’una setmana de set dies. I si fos un atac d’una potència estrangera? I així ràpidament passà d’afer mundà a afer estatal.
El govern, però, no tenia resposta. Estava al noranta-nou per cent convençut que, per una vegada, això no era cosa seva . Ni, aparentment, de cap de les potències més o menys explícitament enemigues. Consternat, el govern va decidir crear un comitè d’experts per investigar l’enigma. Conformat per científics i astrònoms –per raons òbvies–, politòlegs –pel dubte d’ingerència estrangera–, detectius –per la possibilitat de segrest– i filòlegs –car una possibilitat era ben bé que el diumenge no havia desaparegut, sinó solament havia canviat de nom. Les ments més brillants del país van unir les seves poderoses neurones. Però després de setmanes d'anàlisi, hipòtesis i conjectures, no van trobar cap explicació racional per a la desaparició del dia.
—És com si el diumenge mai hagués existit —va dir el president del comitè, gratant-se el cap.
—Però, i els nostres records? —preguntà una periodista, amb el micròfon a la mà.
—És un misteri —va respondre, amb un to de resignació que no tranquil·litzà ningú.
El comitè de crisi, ràpidament, es va convertir en comitè d’assessoria pel canvi. Car, amb la desaparició del diumenge, i l’acceptació que no tornaria, la societat es va veure obligada a adaptar-se.
En l’àmbit espiritual, les esglésies van decidir avançar la missa a dissabte, creant un caos inicial entre els feligresos que es resistien a la idea. “Però el dissabte és dia de mercat!” es queixaven alguns en sentir la notícia, amb les bosses de la compra a la mà. “I quan farem dissabte?” Afegien d’altres, que acostumava a ser seguit d’un “car abans, si no tenies temps de fer dissabte el dissabte, sempre tenies el diumenge.” Uns pocs preguntaven preocupats “Diumenge és dia de paella! Ara quan la farem?”, intuint el final brusc i inesperat d’aquest plat tradicional que, sent sincers, acostumava a generar més discòrdia que harmonia en els grups d’amics –sobretot si comptava amb la presència d’un valencià.
La participació a missa ja era prou baixa, i aquest canvi ens va condemnar d’una vegada per totes a una societat atea. Malgrat la resistència de l’Església, que es va querellar amb la indústria futbolística per “competència desigual” – ja que, per poder continuar la temporada sense canvis en calendarització, van concentrar tots els partits del cap de setmana en el dia de dissabte.
Us costarà de creure, però, a l’època, una de les poques indústries que podia fer competència a la indústria futbolística eren les plataformes de Streaming. Cada setmana, comptàvem amb desenes de novetats de sèries i pel·lícules, algunes de bones, la majoria de dolentes. Però tant ens feia. Amb la tècnica de cliffhanger i un marketing individualitzat, ens passàvem hores i hores davant la televisió. La desaparició del diumenge marcà un abans i un després car, per falta de temps, vam haver de seleccionar les millors produccions. I, les plataformes, van haver en conseqüència d’adaptar-se a la nova realitat: menys produccions, de més categoria. Aquesta era la nova norma per sobreviure.
Malauradament, no tothom ho tenia tan fàcil per adaptar-se. Un sector que més difícilment podia canviar les seves pràctiques ancestrals va ser les botigues de pollastres a l’ast. Car les vendes, al punt àlgid els diumenges, van caure en picat. Bé van provar ajuntar forces per realitzar una campanya de comunicació agressiva “El dissabte compra un pollastre, i ens evitaràs el desastre!”. Poc era confiar en l’arrelament profund i fonamentat que constituïa el pollastre del diumenge per la nostra societat. Jo mateix vaig provar anar a comprar-ne un dissabte, car feia ben bé feia una dècada que cada diumenge, religiosament, anava a comprar un pollastre, de vegades acompanyat de patates al caliu, de vegades d’alguna escalivada. Això, mai fallava. A l’arribar, em va sorprendre la gran cua que hi havia – però petita comparativament amb les cues que solia haver-hi els diumenges. Tanmateix, a l’anar avançant, veia com la gent quan s’anaven apropant al moment de la compra, deixaven el seu lloc i marxaven. I, al arribar el meu torn, ho vaig comprendre. Car al moment de sentir l’olor tant característica del pollastre a l’ast un dissabte, alguna cosa sembla incorrecte, immoral, quasi il·legal, i ràpidament em vaig veure obligat de girar cua i tornar a casa, suat, preocupat i afamat. Així va ser com, lentament i inexorablement, les botigues de pollastre tant característiques de la nostra cultura van anar tancant una per una.
A partir d’aquí, el temps va passar de manera confusa i estranya. Acostumats a setmanes de set dies, la setmana de sis dies ens passava encara més ràpid. Quantes setmanes, mesos i anys van passar? Car perduts entre feina laboral, les cures i el plaer – reduït, forçosament – el temps va passar volant, com se sol dir, ara més que mai. La gent, cada vegada més, deixava de banda la seva necessitat social per concentrar-se en les tasques més primordials. L’expressió “no em robis el temps” va esdevenir l’eslògan d’aquesta època turbulent. Ens vam anar aïllant cada vegada més els uns dels altres, incrementant la ja establerta tendència individualista relacional. El primer cercle a patir-ho va ser el cercle familiar. Moltes famílies, certament d’estructura més tradicional, tenien el costum de reunir-se cada diumenge per retrobar-se, explicar-se la vida – sempre superficialment, òbviament – i recordar els lligams familiars. El tancament de botigues de pollastres a l’ast conjuntat amb l’aïllament social i la falta d’un dia establert va impossibilitar les trobades familiars diumengenques. Moltes famílies ni van provar canviar-ho a un dissabte ja extra-saturat, i es van resignar a la destrucció accelerada dels lligams familiars.
L’explosió del nucli familiar, un dels pilars del sistema social i, encara més important, del sistema econòmic, era ja una línia vermella pels alts governants de la societat, que van demanar de nou el consell del Comitè d’assessoria pel canvi. Aquests van posar en comú les seves superiors i nombroses neurones –qualitats per les quals van ser elegits per formar part d’aquest exclusiu comitè, així que suposem que certament ho eren de superiors i nombroses– i van portar al govern una sèrie de recomanacions que podrien, teòricament, pal·liar aquest problema.
Entre les quals, algunes d’astutes i radicals, que consistien en buscar alternatives al cercle familiar, a través del grup d’amistats o la comunitat de veïns – que alguns dirien, poden ser una família triada i no obligada. En definitiva, reemplaçar l’estructura familiar, per arrel duradora i privatitzada, per una estructura comunitària i social – idea innovadora però que, realment, es pot trobar en l’ideal societat republicana platònica, com bé va recordar l’expert filòsof del comitè. Al costat d’aquestes mesures, potser per fer-les quedar millor, hi van integrar més propostes una més folla i dement que l’anterior: conrear una IA personalitzada per cada ciutadà que actuï amb el rol de pares responsables, fomentar i impulsar de nou les empreses familiars i així ajuntar el temps de feina amb les cures familiars etc.
Com era d’esperar, el poder polític no va acceptar aquestes folles mesures, massa toves per un govern d’esquerres, ni tampoc les primeres, massa revolucionàries pel seu gust socialdemòcrata. Però el comitè d’experts era coneixedor del joc polític, i es van guardar estratègicament una proposta de mesura que, vista en perspectiva amb aquestes, semblava ara pels polítics de conveniència perfecta. I, la veritat, com és que no hi havíem pensat abans, es deien?
–La mesura consisteix en una reorganització setmanal de dalt a baix –va començar a explicar el president del comitè, en roda de premsa– Ara tenim una setmana de sis dies i si bé hem après quelcom aquests últims mesos és la necessitat de l’existència d’un diumenge. La nostra proposta és simple i alhora complexa: canviar el dissabte pel diumenge.
–I què en farem, del dissabte?
–El canviarem per divendres. I així seguit. Divendres per dijous, dijous per dimecres, i dimarts per dilluns.
–I del dilluns?
–Siguem sincers, ningú trobarà a faltar els dilluns. Jo ho diuen, ja: “El dilluns merda a munts” –va concloure amb el dit aixecat, mostrant per un instant la seva faceta de filòleg que li va valdre la presidència del comitè.
Molts van acollir el canvi amb una barreja de confusió i alleujament. Però generalment, el públic es va meravellar de la simplicitat de la proposta. Una setmana de sis dies, amb quatre dies laborables. Però la complexitat de la proposta residia en l’acceptació per part de les patronals, car no era interès rebaixar els sous, no, ens al contrari. Basant-se en l’exemple japonès, de crear dies festius per afavorir el consum i lluitar contra la deflació, l’informe llarg i tediós dels experts economistes del comitè –del qual tothom només es va llegir el resum executiu, com és costum– justificava la setmana laboral de quatre dies per poder consumir i donar sortida als productes i serveis de l’economia. La mesura no costaria més diners a l’Estat, no. Consistiria en ni més ni menys que una redistribució planificada de la riquesa que, a llarg termini, beneficiària a tots.
La mesura va ser un èxit rotund: els dinars familiars es van reprendre, el futbol va ser repartit en dos dies, més digeribles, les produccions televisives van guardar el nivell alt de producció, i les persones que vivien intensament i sucaven tota la medul·la de la vida podien sortir de festa de nou. Les setmanes van anar seguint, i tothom es va adaptar a la nova realitat. I això, sense incrementar el deute públic ni privat, al contrari, vam veure un augment de la productivitat. Els únics que no es van veure afectats continuaven sent, com us podeu imaginar, les botigues de pollastre. Fins i tot amb la trampa epistemològica d’anomenar un dissabte diumenge, encara li faltava al nou diumenge aquesta essència inherent i inexplicable que forçava la gent a anar a comprar-se un pollastre rostit.
Això que us explico, però, ja és història antiga. Car una setmana que tot aparentava perfectament normal, la gent va anar a dormir un dissabte, i, en lloc de despertar-se un dilluns, com hauria de ser, es van despertat en un diumenge. Les alarmes no van sonar en horari laboral, sinó tard al matí. Les botigues van romandre tancades, alguns pocs anaven a missa, i moltíssims anaven a fer cua d’hora per comprar un pollastre a l’ast. A tots els calendaris va tornar a aparèixer el diumenge, i a les televisions es van programar les oblidades telenovel·les de diumenges.
“Sembla que el diumenge, per fi, ha tornat” va anunciar el president del comitè, amb cara de satisfacció. Tothom es va sorprendre, i amb raó: ha tornat el diumenge? L’han deixat anar? Ha reviscut? El misteri d’aquesta tornada va despertar un cert interès de curta durada, que ràpidament es va esvair. La desaparició del diumenge continua essent, avui dia, un dels grans misteris irresolts de la nostra història, al costat del misteri del monstre de Banyoles i de la recepta perduda de la ratafia.
Us preguntareu que va passar de la reorganització setmanal. Les botigues de pollastre a l’ast van tornar a fluir amb més ardor encara que abans. El comitè d’experts d’assessoria pel canvi es va reconvertir en comitè d’experts en assessories per temes d’interès nacional –per si mai, en algun moment, tornava a haver-hi una situació absurda i inexplicable que requerís el seu tarannà. La resta de canvis, ja que ens havíem acostumat amb dures penes a la nova realitat, vam decidir guardar-los com eren. Ara, doncs, gaudíem d’una setmana de set dies amb només quatre dies laborables.
Però ja fa molt de tot això, i ja no recordo com eren els temps de les setmanes de set dies. Què fèiem, amb els diumenges? Com passàvem el temps? El resultat és que, abans d’escriure aquesta història, m’estava avorrint com un lluç. Per cert, d’on vindrà aquesta expressió? Serà que els lluços són considerats peixos avorrits en l’estàndard de peixos? Com us podeu imaginar, ara ja no sé com ocupar-me els diumenges. Així que he pensat en posar a escrit aquesta història que vosaltres, amables lectors, heu llegit i espero que hàgiu gaudit. Però ja es va acabant el conte, estem ja a la penúltima frase. I quan posi punt final a aquesta, hauré de trobar-me una altra ocupació.
Comentaris
-
Increïblement...[Ofensiu]Rosa Gubau | 22-01-2025 | Valoració: 10
original. Sembla que això d'avorrir- se dona els seus fruits, i renoi quins fruits més exquisits. Una història rocambolesca i ben redactada, que he gaudit molt i molt.
De l'imaginació al poder.
Enhorabona Marc.
Rosa. -
Quan la fantasía ho supera tot[Ofensiu]Montserrat Agulló Batlle | 22-01-2025
Saber trobar un bon tema per un relat quan un esta aburrit com un lluç, ho trobo genial.
El que escriu s'ho passa molt bé i encara millor, ho fa passar al qui ho llegeix.
He passat una bona estona. Humor en grau superior! -
Original[Ofensiu]llpages | 21-01-2025 | Valoració: 10
He passat una bona estona llegint aquest cúmul de despropòsits originats per la desaparició del diumenge, hi ha imaginació a dojo i, el que és millor, salpebrat amb humor, molt d'humor. No descarto que en un futur algun polític il·luminat es decideixi per alguna mesura similar, tot esperant que abans de prendre cap decisió s'hagi llegit aquest relat amb detall. Enhorabona, Marc!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Policromatisme estrellat
- Reorganització setmanal
- Caiguda existencial
- Polimorfisme escaquista
- Oques grasses
- Un duel ancestral
- Cagallonada gastronòmica
- Good game
- Gambit escatològic
- Sindicalisme antroponímic
- Trobada amb un extraterrestre
- Rellotge biològic
- L’aposta de Pascal actualitzada
- La revolució dels llibres