Incidència subterrània

Em vaig endinsar a la boca fosca de l’estació per un trajecte que tot aparentava ordinàriament ordinari. No podia estar més equivocat.

Va començar com un dilluns qualsevol: un metro atapeït, un mar de cossos apinyats, la respiració dels altres al clatell, les bosses de mà fregant-se entre elles i aquell silenci tens, només interromput per l’anunci de la següent parada. Cadascú immers en el seu món, evitant qualsevol contacte visual, amb l’esperança que el viatge acabés com sempre: ràpid, anònim, incòmode.

Però aquell matí, el tren va frenar de cop. Un sotrac sec, una sacsejada inesperada. A fora, tot era negre. Els llums dels vagons van parpellejar i la robòtica veu de l’altaveu va anunciar la ja coneguda frase: “Degut a una incidència estem experimentant un retard temporal. El servei es reprendrà aviat”. La gent, acostumada, va treure el mòbil buscant en va cobertura subterrània.

Al principi ningú va dir res. Eren pocs segons, un parell de minuts potser. Però el temps va començar a estirar-se. Primer cinc minuts, després deu, després vint. La gent es mirava de reüll, intentant amagar la impaciència sota rostres de calma aparent. Aquests minuts es van convertir en hores. Les bateries dels mòbils es van començar a esgotar i el que eren els murmuris d’alguns passatgers van augmentar en sonoritat per transformar-se en allaus de crits. De sobte, el callat grup de passatgers es va convertir en una caòtica orquestra de brams i reclams.

Passades dues hores, van sorgir les primeres discussions. Algú va proposar sortir del vagó i anar a buscar el conductor. D’altres deien que era perillós, que calia esperar les instruccions oficials. Un grup d’impacients va forçar les portes del metro per anar a exigir, impel·lir, quasi coercir explicacions al conductor, només per trobar una cabina buida: el metro era automàtic. Alguns van provar continuar a peu, però el risc d’electrocució era alt i cap va tornar. Estàvem atrapats en un espai reduït i sense sortida.

Es va suggerir organitzar-se per grups i designar un portaveu per vagó. Al nostre, vam començar a compartir les poques provisions: ampolles d’aigua, galetes, entrepans, tapers de macarrons. Les converses, tímides al principi, es van anar allargant. D’una curiosa manera, es van crear vincles.

Més d’una relació va sorgir en aquell aturat vagó, deslligat del ritme frenètic de la ciutat terrestre. Vaig parlar amb una noia que ja estava llegint al seu racó, tan absorta en la lectura que el temps li havia passat volant. Vam acabar intimant. I les converses sobre el llibre van esdevenir converses sobre un futur compartit.

El seu llibre, que no requeria bateria com els mòbils, va ser llegit al llarg dels dies, goso afirmar, per tots els passatgers del vagó. Potser gràcies a aquesta lectura el nostre vagó es va organitzar de manera comunitària. Les decisions es prenien col·lectivament portats per l’interès col·lectiu: la comuna del vagó va néixer. Alguns que s’havien atrevit a sortir explicaven que, als altres vagons, predominava la llei del més fort, i que en un de llunyà s’hi havia establert una nova monarquia.

Cada cert temps, el conductor feia nous anuncis, sempre amb la mateixa promesa vaga: “El servei es reprendrà aviat”. Però ja ningú li feia cas.
Passats uns dies, la noció del temps va començar a dissoldre’s i la bogeria va fer-se lloc. Dins del túnel no hi havia dies ni nits, només la llum feble i constant del vagó. Algú va dir que, segurament, estàvem sent oblidats pel món exterior, com si aquell tren hagués desaparegut del registre terrestre. Quants temps havia? A aquestes alçades de la història, els anuncis havien cessat. Alguns van començar a pensar que mai no havien estat real, només una veu que havíem imaginat.

Una nit —o el que semblava una nit—, ens vam despertar amb el cos sense vida d’un afable home vell assegut al seient. No teníem cap metge al vagó, però tampoc ens calia. Tots sabíem que havia mort de fam. Com que no el podíem enterrar, vam obrir les portes i el vam amagar en una zona obscura, prop de les vies.
Qui apartava la mirada només havia d’escoltar el soroll dels nostres ventres: aviat s’acabarien les racions. La situació als altres vagons no podia pas ser gaire diferent. Només era qüestió de temps abans que s’imposés la tirania del més fort a tot el metro.

Dies després, corrien rumors que un llunyà vagó ja havia sigut envaït, i, inevitablement, en algun moment, arribaran al nostre. Ràpidament, es va formar una assemblea extraordinària: uns volien atacar abans de ser atacats, d’altres creien que calia negociar, pocs confiaven que la incidència es resolgués. I, així, vam començar a preparar la defensa del vagó. Vam bloquejar la porta, i de les barres del metro en vam fer llances afilades. Estàvem preparats per al pitjor quan, sense previ avís, el metro va començar a moure’s. Lentament al principi, després amb més velocitat. Entre els passatgers un greu silencia es va imposar, incapaços de creure el que estava passant.

Es va sentir una veu robòtica: “Pròxima estació: Clot”.

Ràpidament, tothom va recuperar motxilles i pertinences i va córrer a buscar lloc per seure. Qui no en va trobar es va quedar dret aguantant-se amb el que quedaven de barres.

Quan el tren es va aturar a l’andana, les portes es van obrir i molts van baixar. Més van pujar. La multitud em va fer perdre de vista la noia del llibre.

Dues parades després, vaig baixar i vaig anar a treballar.

Des de llavors, sempre estic a l’aguait quan agafo la L2. A l’aguait d’una noia amb un llibre. I, quan passo pel túnel de Clot, em fixo en el cos de l’home vell, encara amagat on el vam deixar. Sense voler, sempre se m’escapa un somriure.