La Mort no fa vacances (primera part)

L’home va sortir del despatx del DG , situat a l’últim pis del gratacel, amb cara de pomes agres i prunes verdes. Havia exposat el seu punt de vista: des de sempre, havia executat la seva feina amb diligència i rigor. Ningú es podia queixar. No havia engendrat cap retard –important, com a mínim– o cap error greu. Havia tractat a tothom per igual: rics i pobres, homes i dones, famosos i desconeguts, uzbeks i catalans. I ja era gran, molt gran. I tenia antiguitat, molta antiguitat. De fet, hi treballava des dels inicis de l’empresa, quan aquesta es trobava en una botiga de baixos i no en un modern gratacel. I sempre havia treballat sol, sense menester de cap ajudant. Fins i tot en períodes excepcionals. Qui el va veure queixar-se, durant l’epidèmia de la COVID, acumulant hores i hores sense parar?
Aquest pansit personatge era un home prim i de rostre comú. De primera intuïció, semblava d’origen asiàtic, accentuat pel seu rigor aparent, mostrat en una seva vestimenta –uns pantalons blau fosc, una camisa de màniga curta sota els pantalons amb un bolígraf a la butxaca davantera, una corbata neutra i un maletí de bandolera– que deixava intuir una moral faenera japonesa. Era un home que no destacava en res sinó per la seva insubstancialitat. Posat al mig d’un transitat carrer vianant qualsevol, ni el notaríeu. I això era un avantatge per dur a terme la seva important feina.
Però no ens desviem. La reunió no havia anat bé. L’home va sortir empipat, malhumorat, irritat. El seu únic i directe superior no li havia atorgat les seves esperades i demanades vacances. Probablement, molts lectors puguin entendre el seu estat d’ànim actual. No era pas la primera vegada, però sí que seria la primera que desobeiria. L’endemà, per primera vegada en la història documentada, no es va presentar a la feina.

“Us hauríeu d’anar acomiadant”, va dir el metge a la família reial. Tots els membres de la família, en ordre d’importància –del més jove al més major–, van anar dient els seus adeus assajats i preparats amb antelació pels seus respectius escrivents personals, assegurant-se de deixar caure una llagrimeta captada estratègicament per la càmera de televisió present. Internament, estaven tots preparats per les traïcions, apunyalaments i tràfic d’influències que segueixen tradicionalment la mort del monarca. El metge anava repetint que no faltava pas massa, que la mort era imminent. Però contra tot pronòstic, la reina no va morir. Amb cara d’aparent claudicació, la reialesa es va resignar a continuar la farsa de la bona família uns dies més. Més enllà, la gent mundana –per utilitzar un vocabulari reial– van cridar ràpidament a aquest fet miraculós, prodigiós, bíblic! La demostració que tenien raó de guardar intacte aquesta família elegida de deu.
Més lluny d’aquí, l’home més vell del poble d’Espolla també estava estirat al seu llit i, amb un somriure satisfet, restava a l’espera de trobar-se amb els seus amics ja a l’altre barri. Estava envoltat de la seva gran família i amics del poble. Tots amb llàgrimes als ulls, però, a diferència de la família reial, aquestes eren sinceres i naturals. Tots volíem que l’home més vell del poble pogués, per fi, reposar en pau i serenor. Aquest desig no se li seria concedit car, ell tampoc, fins i tot amb esforç i voluntat, no expulsaria avui el seu últim sospir.
Aquest fet inusual no va ser comú a aquests dos afables personatges. Des de la megalòpolis mundial més poblada al poble més remot de les muntanyes centrals de l’Uzbekistan, ningú, i quan diem ningú és absolutament, categòricament i inequívocament ningú, va morir.
La notícia s’escampà a una velocitat vertiginosa. Entre alegries i riures, els carrers mundials es van omplir de colors d’eufòria, de balls i d’abraçades. Les persones majors sortien pels carrers transitats sense por, els joves a la recerca de noves experiències no dubtaven a provar els esports de risc i les caigudes lliures i la criminalitat de tota mena baixà dràsticament. “La Mort ha mort” escrivien als diaris i anunciaven als megàfons.
Tanmateix, no tot eren alegries. Especialment entre uns col·lectius poc propensos a aquest estat d’ànim: els filòsofs i els capellans. Els primers es queixaven de la davallada d’assistència en les seves classes, així com l’interès general de la filosofia –que, fins ara, tenia un monopoli quasi incontestable sobre els pensaments de la mort–, mentre els segons buscaven reinventar les santes escriptures per trobar, per molt estrafolari que sigui, una explicació a aquesta nova punició divina –ja que, sense mort, no hi ha paradís!
Però més greu encara era la situació d’un col·lectiu de vital importància pel funcionament tradicional d’una societat i que, per aquest fet, havien assolit un poder incommensurable i, podríem dir, sense pèls a la llengua, que eren els dirigents a l’ombra de moltes potències mundials. Estem parlant, com haureu endevinat, del gremi dels funeraris que, per raons evidents, van veure la seva activitat econòmica completament aturada del dia l’endemà. Vista la importància ancestral d’aquest col·lectiu, a diferència dels dos anteriorment esmentats, el govern central es va veure obligat a reactivar el Comitè d’experts en assessories per temes d’interès nacional, que el lector atent recordarà per la seva importància en la gestió d’altres absurdes i inexplicables situacions. El respectat Comité va posar en obre les seves nombroses meninges i van proposar la solució següent: vista la no-mort dels humans, es proposava la cremació i/o enterraments, amb tots els ritus funeraris previs, de tota mena d’animals: domèstics, bestiar i salvatges. Amb una eficiència poc recurrent, l’administració pública va vigilar, controlar i coercir a tota la població a seguir aquesta nova llei. No era poc comú veure grans enterraments, amb una assistència de tot el barri, per la mort d’un animal de companyia estimat i, en alguns casos, també per l’atropellament desafortunat d’un senglar que passava pel mig de la carretera en hores fosques.

Enmig d’aquesta gresca eufòrica, uns altres es prenien aquest nou paradigma espiritual amb una tranquil·litat inusual. Estem parlant dels místics mestres espirituals budistes de les més altes muntanyes tibetanes. A diferència de les religions monoteistes organitzades, que bullien amb explicacions i temptatives de salvar el salvable, els savis budistes van acceptar i meditar sobre la conseqüència d’aquesta no-mort en el Samsara, el cicle de reencarnació i renaixement. L’opinió general era que el món es trobava en el Antarābhava, l’estat intermedi entre la mort i el renaixement, ja que el Bardo Thodol, “El llibre tibetà dels morts”, especifica que la mort dura quaranta-nou dies i, després d’això, sobrevé un renaixement en el cicle de la reencarnació si no s’ha assolit la il·luminació durant aquest període. Si sempre s’ha considerat aquest estat com una metàfora post-mort, ara prenia força la teoria que l’escriptura sigui literal i, passats els quaranta-nou dies des de la primera no-mort, es produeixi una reencarnació massiva. Els més savis dels savis es reuniren en un temple budista d’una alta muntanya tibetana, al cim d’unes escales que semblaven infinites: mestres zen amb roba ataronjada, pòtols estrangers vinguts per unir-se a la mística meditació, monjos shaolins i erudits amb barbes fines i llargues.
Entre tota aquesta curiosa clica hi figurava un home que destacava per la seva aparença única: retrobem aquí el nostre enyorat home prim de rostre japonès i amb vestimenta d’assalariat que, assegut incòmodament a la manera oriental, provava meditar amb esforços evidents en el moment present. Però aquesta tasca de simple aparença implicava una dificultat faraònica. Car, com haureu endevinat en aquest punt del conte, aquest home no és un assalariat qualsevol, sinó el més antic de tots, amb tanta antiguitat com la pròpia vida, una persona que des de temps immemorables ha dut a terme amb precisió i rigor la tasca que li va encomanar el DG –Déu General–, a saber, efectuar el tràmit de la mort per tots els humans. Com molts altres treballadors del pla diví, aquesta Mort també posseïa el poder de l’omnipresència –més per necessitat que no pas per voluntat, ja que sense ella les persones haurien de morir de manera estratègicament organitzada per zona geogràfica. En resum: es trobava a tot moment a tot lloc del món. Així doncs, la simple personificació de la Mort com a persona viva, conscient i sensible, capaç de ser percebuda, tocada i ensumada –pels curiosos, la Mort sempre desprenia una forta olor d’ametlla–, ja era en si una tasca que requeria immensos esforços de concentració per conjuntar els seus dispersos àtoms en un únic lloc i generar un cos físic. Imagineu, doncs, si també li hem de sumar l’esforç mental per concentrar els seus pensaments en un de sol. Seria com si tinguéssiu accés a mil pantalles alhora i, de totes aquestes, us demanessin de concentrar-vos en un píxel concret. En fi, que ja des d’un bon principi, no era gaire fàcil suposar que aquesta pràctica meditativa que, suposadament, buidava la ment de tots els estímuls indirectes, produïa l’efecte oposat. A saber, inundar encara més la ment de la pobre Mort de les seves pròpies limitacions. “Ves, m’he deixat enganyar” va pensar la Mort mentre s’aixecava i obria amb cura la seva maleta per treure’n un follet informatiu d’una agència de viatge. Aquest retir meditatiu era l’última de les recomanacions llistades. Des del balneari relaxant a l’acampada en plena natura, cap solució li havia funcionat per retrobar les ganes de treballar. Dit i fet, es va reajustar la seva corbata, es va dirigir cap a les escales i va començar a baixar-les sense pressa. Va decidir que a partir d’ara aniria on les cames el portessin, sense cap ni rumb.