Inefabilitat judicial - SEGONA PART: Nόmoi

INEFABILITAT JUDICIAL

SEGONA PART: Nόmoi

Els dos policies lingüístics van portar el Rafel en una diminuta cel·la amb una bombeta penjant que s'encenia i s’apagava a intervals irregulars. Les parets eren totes blanques, un blanc pur i complet que enfonsava a l’instant tothom que entrava en un abisme existencial. “Un moment –va pensar el Rafel–, fa un any, no hi havia comissaria el poble!”. "Si realment existia una comissaria –cosa que el Rafel encara estava dubtant, valorant a estones que encara estava somiant i a d’altres que tot el poble s’havia posat d’acord per fer-li una broma–, llavors, hauria de ser flamant nova. En conseqüència, les bombetes havien de funcionar. El parpelleig constant és doncs volgut i voluntari. "
–Potser és una tècnica de tortura –va dir en veu alta per ell mateix–, o bé...
Però un soroll metàl·lic d’unes claus van segrestar el Rafel dels seus pensaments sense acabar la deducció, i la porta es va obrir lentament, com si algú, intencionalment, volgués crear encara més suspens. Va entrar un home amb americana vella, una mica atrotinada, cara de preocupació i una barba de tres dies. Duia un maletí mal tancat ple de llibres i papers desordenats. Portava a la jaqueta les colzeres tan típiques dels professors. Aquest element va fer recordar al Rafel: qui estava entrant no era més que el Martí, el professor de filologia catalana de l’institut del poble.
–Bona tarda, Rafel. Veig que et trobes en un atzucac –li va dir l’home mentre es recol·locava les seves ulleres caients.
–Martí! Quant de temps! –va respondre genuïnament el Rafel mentre s’aixecava, veient que la seva voluntat d’abraçar-lo era limitava per les seves manilles i, ensenyant aquestes dret, va dir– Veus això? Què collons està passant?
–Ja m’ha posat al dia el Quim, del bar. Veig que, com a l’institut, continues dormint a qualsevol hora. Molt ha passat aquest any que estaves descansant. I bé temo que no és cap malson, aquest.
Després d’un silenci, on l’un i l’altre han intercanviat mirades, el Martí va seguir.
–Que sàpigues que estic aquí en qualitat d’advocat defensor. Provaré resumir prèviament el procés de causes conseqüències que t’han dut fins aquí, perquè entenguis la gravetat de la teva situació.
–Advocat? Vostè, un filòleg?
–No em tallis, que no tenim molt temps –va dir el Martí, just abans de treure’s les ulleres amb un petit drap per netejar-les, aprofitant el silenci per ordenar els seus pensaments. Com a bon professor, estava acostumat a vulgaritzar processos complicats, però aquest no era especialment fàcil–. Com moltes històries –va començar–, aquesta va començar amb les eleccions municipals. Tothom es va sorprendre en aprendre que es presentava a l’alcaldia aquell escriptor barceloní tant famós i divertit amb un tic aparent, que, com molts pixapins, es va sentir atret per la tranquil·litat de la ruralitat. Imagina! Un famós i reconegut escriptor, premi de les lletres catalanes, com a batlle! Ningú s’ho va pensar dues vegades, i va obtenir una victòria aclaparadora. Posant-ho en perspectiva, veient l’humor dels seus contes i relats, era difícil imaginar que tingués un fons tan malvat. Qui s’ho hauria imaginat! Primer, el batlle-escriptor va convidar coneguts lingüistes seus per ocupar càrrecs a les principals regidories del municipi. Del dia a l’endemà, el poble es va omplir de pixapins experts, d’aquests que et corregeixen sempre que se t’escapa un “Bueno”. Ja veus tu!
–Lingüistes dius? Per fi! No era pas això el que buscàvem? Un govern d’especialistes, per salvar la nostra llengua?
–No pas aquests lingüistes, no. Aquests eren fets d’una altra fusta. Mil cretins, més aviat! No ho sabíem, però el nostre municipi va ser elegit com a nucli d’una experiència inusual. El batlle-escriptor va adoptar una llei que, per molts, semblava perfectament inofensiva: va prohibir una paraula.
–Uf –va dir ell–, m’imaginava una cosa pitjor, veient la cara de pomes agres del Martí.
–Com? –li va respondre ràpidament– No ho trobes de summa importància? Ja veig que t’hauré d’explicar el perquè de tot plegat. Com quan eres el meu estudiant, mai has sigut d’entendre les coses ràpidament.
–No s’enrotlli massa, ara, professor... –va dir-li, sabent que el Martí no tenia aturada quan començava amb les seves tedioses explicacions–. No sé si tenim molt de temps.
–Això no és el telenotícies. No puc explicar els canvis sociopolítics d’un any en dues frases! Bé, per on començar. Com bé suposes, l’actual batlle és conscient del poder de les paraules. De fet, no és idea seva. El primer a pensar-ho era un filòsof alemany del segle XVIII, que va revolucionar el món del pensament occidental, del nom de... –El reconvertit advocat va pausar aquí, ja que tenia, com molts professors, el mal hàbit de preguntar abans de seguir el seu pensament, com si tothom que l’escoltés estigués en un examen constant.
–Lescartes? –es va arriscar el Rafel–.
–Descartes, deus voler dir –va corregir el Martí posant-se la ma al cap–, i, igualment, incorrecte: era Immanuel Kant. Kant va descobrir que en lloc d’experimentar el món exterior tal com és en realitat, el que visualitzem és la nostra pròpia versió processada d’aquesta realitat exterior. La realitat és dins de nosaltres, i la realitat pura és allà fora, serà sempre incognoscible.
–Professor... –va dir-li el Rafel amb aire d’incomprensió.
–Sí, sí. Que no és fàcil resumir Kant en un minut! Entén que Kant havia revolucionat la filosofia dient que no percebem la realitat sinó que la construïm. Sostenia que les dades que ens aporten els sentits són filtrades pel nostre sistema, que, al seu torn, les reestructura per constituir el que anomenem realitat, una cosa que, de fet, és una mena de quimera, una ficció que engendra la nostra ment en conceptuar i categoritzar. De fet, hi ha un altre invent humà, que categoritza, conceptua, endreça, i posa en ordre un pensament brut per fer-lo intel·ligible i comprensible per nosaltres i pels altres...
–El llenguatge! –va cridar el Rafel.
–Exacte! –va respondre ràpidament el professor, amb un somriure satisfet–. El llenguatge! Totes les nostres percepcions, el que veus, el que toques, el que t’estic dient, les obtenim per mitjà dels sentits i les conceptualitzem a través de construccions arbitràries. Per exemple, a través del temps, amb els seixanta segons que hem establert arbitràriament, els set dies setmanals, o a través de la profunditat, amb el sistema mètric. O, com bé dius, a través del llenguatge. Així doncs, l’estructura pròpia del nostre llenguatge, la seva gramàtica, el lèxic, totes aquestes normes artificials ordenen els indicis bruts que tenim de la realitat. Per exemple, els inuïts tenen en inuktitut, el seu idioma, més de cinquanta paraules per parlar de la neu! I per aquest simple fet, la seva percepció de la neu serà molt àmplia que la teva, i, en conseqüència, la seva realitat més rica. Em segueixes?
–Crec que si... I doncs, han prohibit paraules per limitar la nostra realitat?
–Justa la fusta! Canviar la percepció de l’espai i del temps era una tasca faraònica, així que s’han decidit pel llenguatge. Basant-se en una experiència reeixida d’un poble buzzatià d’Itàlia, han decidit prohibir una paraula de summa importància.
–Quina paraula?
–Te n’adones? –diu el Martí–. Jo sé que ets una persona honesta i que ets de fiar. Però mai se sap qui pot estar escoltant, així que no puc respondre a aquesta pregunta. El que et puc dir és que, a diferència del poble buzzatià, aquesta paraula és una paraula de primer ordre! Entent-me: no és una paraula fàcilment substituïble. No és com si haguessin prohibit la paraula “pa”, car, com bé va dir aquella, podríem dir “brioix” i la nostra vida no canviaria dràsticament. Aquí han prohibit una paraula de pes, una paraula clau per limitar el poder popular d’un poble i facilitar la seva subjugació. I no tothom s’ho ha pres bé. Alguns van continuar fent-la servir, llavors va ser quan va pujar l’autoritarisme del batlle-escriptor. Amb el suport de la capital, va fer portar tropes i va construir aquest gran tribunal on ens trobem, proveït de sales, despatxos, cel·les i tota la pesca, totes nomenades en honor als seus contes –va dir, aixecant-se i obrint els braços per mostrar en tota la seva esplendor la sala on es trobaven–. La gent, atemorida, va començar a utilitzar la paraula amb els seus derivats, o bé fent-la rimar amb alguna de semblant. Però va ser llavors quan vam començar a desconfiar els uns dels altres. Car el batlle-escriptor, com si jugués amb un dels seus contes, va afegir benzina al foc i va imposar una cultura de la difamació, aprofitant les conegudes baralles ancestrals del poble. Avui dia, la paraula és més que una prohibició legal, és tabú. Per més que la busquis, et puc garantir que entre la gent del poble no et trobaràs ningú que la pronuncií. La gent s’ha acostumat a no dir-la. Hem arribat a tal punt de passivitat, que quan es pronuncia la paraula, els sistemes auditius ja no l’accepten!
–Què vols dir? Deixa’t de metàfores!
–Literalment! Precisament aquí rau l’extraordinari èxit de l’experiment. La prohibició de la paraula ha penetrat tan profundament dins dels esperits que fins i tot condiciona la percepció sensorial. Altrament dit: ha reinvertit el procés kantià!
–Com vols dir?
–Això que sents: la prohibició està tan arrelada al subconscient que, aquest, sempre preparat per intervenir en cas de perill, si un pronuncia la paraula nefasta, la gent ni tan sols no la sent, i si se la troba escrita, no la veu. Quan algú diu la paraula, és com si sentissis un buit. Els sistemes auditius es neguen a sentir-la. I, pels pocs que poden dir que l’han sentit, no poden processar el seu significat. En els dos casos, la realitat que vol descriure ha deixat d’existir!
–I quan està escrita, en lloc de la paraula, que es veu?
–Res! Un buit. Si un veu escrita la paraula en un conte veuria un espai en blanc, com si fos un descuit de l’autor. Fascinant, oi? El procés és digne d’estudi, realment. Avui dia, es pot dir que l’aposta del batlle-escriptor ha sigut un èxit rotund: amb la prohibició de la paraula, també s’ha eliminat la realitat que definia. El poble està reduït al silenci i els nens creixent sense saber de l’existència prohibida. Som només uns pocs que fem un esforç de memòria i resistència immens per recordar-la, esforç només comparable amb el de no perdre l’accent propi anar a viure a Barcelona, aquesta màquina depredadora de conformitat lingüística. Com has vist, el poble és desapassionat i neutre. En resum: un poble vençut. Entens, ara, la magnitud de la tragèdia?
–Però jo no conec ni la paraula prohibida, no puc saber si l’he dita –va dir el Rafel després d’un llarg silenci– i, hi dono voltes i voltes, però no recordo dir cap paraula d’importància ni remotament semblant. Digues-me almenys: aquesta paraula és un substantiu, un adjectiu, un verb, un adverbi?
–No insisteixis, que no te la diré. A la llarga, aprendràs quina paraula és, o bé aprendràs a viure sense ella. I aquí resideix el geni del batlle-escriptor: la paraula no és de particular importància. No es tracta de prohibir la paraula “llibertat” o “democràcia”. Es, com qui diria, una arrel, una paraula que sense ella totes aquestes no s’haurien pogut desenvolupar.
En Rafel va assentir, fregant-se el pont del nas amb exasperació, i finalment va dir amb cara de resignació:
–I em dius que tot això ha passat durant l’any que estava fent la migdiada?
–Tranquil, encara podem demostrar la teva innocència –va dir el Martí arrufant el nas–. Però t’aviso: has d’estar preparat per a tot. Aquesta defensa de la migdiada no serà fàcilment creïble davant del tribunal. Com te n’hauràs adonat, ja no estàs en un conte surrealista, sinó en un conte absurd. No busquis sentit, propòsit. Adopta una defensa agnòstica i no et deixis portar per l’angoixa emocional. Només llavors tindràs una possibilitat de superar la tercera part d’aquest conte absurd del qual ets el malaurat protagonista.