Peugeot 306

Vaig néixer a la fàbrica Stellantis de Sochaux. Tinc una carrosseria de tres portes de color blau, un motor dièsel de quatre cilindres d’1,4 litres, una potència de cent cavalls, un maleter de 338 litres, peso 1.110 quilos i tinc 2.848.130 germans. En resum: soc un cotxe. I aquesta no és una història qualsevol amb nus i desenllaç. És la meva història. La història d’un Peugeot 306: un cotxe robust, fiable i sobretot, aventurer.

Tinc l’orgull d’haver nascut l’1 de gener de l’any 2000. De fet, soc el primer cotxe que va sortir de la fàbrica a l’inici del mil·lenni. En honor meu, van organitzar una gran festa. Hi van assistir periodistes, treballadors i fins i tot Jean-Marie Folz, el president de Peugeot. Tothom augurava un futur espectacular: cotxes voladors, cotxes sense conductors, cotxes que parlessin. El que no sabien és que aquest últim desig ja era realitat: cada any, per raons fantasiosament màgiques, alguns cotxes sortíem de la fàbrica amb consciència pròpia. Jo era un d’aquests. Els meus primers records van ser feliços. M’havien posat en un aparador giratori al bell mig de la sala: era el rei de la festa, el símbol de l’esperança. Estava convençut que seria el protagonista de grans aventures.

El meu primer propietari va ser una jove parella de classe mitjana de Tolosa, probablement seduïda per la publicitat que passaven sense parar a la televisió a hora punta sobre el meu ample maleter: “un maleter espaiós per un viatge fantasiós!”. Vaig ser jo qui va portar la parella a les seves diferents cites: a la muntanya, al riu, al teatre. El que m’agradava més, de lluny, era la cita dels diumenges a l’autocinema. Com gaudia de les pel·lícules! De vegades, després d’una pel·lícula romàntica, canviava l’emissora per ajudar a crear ambient. Un cotxe sempre és lleial i discret, però puc afirmar que, en part gràcies a aquests esforços, no va passar gaire temps abans que els seients del darrere fossin ocupats per una parella de bessons –on es van concebre aquesta parella d’entremaliats, ho guardo per mi–.

Amb aquesta família, vam fer realitat l’enganyosa publicitat i vam viatjar per tots els racons d’Occitània, des de la ciutat rosa de Tolosa fins a les corbes carreteres de les Corberes. M’encantava tocar la botzina en els llargs túnels per fer somriure els nens! Però això eren les èpoques felices, il·lusòries, de les vacances. En el dia a dia, era un cotxe faener: cada matí, de dilluns a divendres, portava i retornava l’home de casa a la feina, de la feina a la casa. Desconec quin treball feia de 9h del matí a 5h de la tarda, però no l’omplia. Vaig ser el principal testimoni del seu desencís. Els viatges es van espaiar, fins que un dia va carregar-me de caixes i vaig entendre que res tornaria a ser igual. A la llarga, el meu propietari només veia en mi records d’uns temps passats i em va posar a la venda. I així de ràpid vaig passar de ser un cotxe nou a convertir-me en un cotxe de segona mà.

El meu següent propietari semblava sortit d’una pel·lícula de l’autocinema: barret de cowboy, jaqueta de cuir i ronyonera. Em va comprar convençut pel meu motor robust, segur i potent, i ràpidament vaig entendre el per què quan vam entrar per una ampla porta condecorada per una cara enorme d’un lleó: estàvem a la Reserva africana de Sijan.

No anava errat quan deia que seria el protagonista de grans aventures. Vivia realment en un Parc Juràssic. L’aventurer resultava ser guia de la reserva i m’utilitzava tant per desplaçar-se d’una punta a l’altre com per portar visitants dins meu tot fent la seva explicació de la fauna i la flora. Un dia explicava el pelatge de les zebres en francès, un altre recordava en italià que l’estruç és l’ocell més gran del món i en català afirmava que els lleons són una societat matriarcal. Quan estàvem entre animals herbívors en un entorn segur solia obrir les finestres perquè els infants puguin donar menjar als animals, però quan ens movíem per terres de mamífers carnívors tancava a consciència les finestres i les portes.

Un dia, un nen es va perdre prop del parc de lleons. L’aventurer va pujar al lloc de conductor i va prémer l’accelerador. A la llunyania, vam veure l’infant. Els lleons no eren lluny. M’hi vaig apropar amb un derrapament potent i precís. En un baixar i pujar ja teníem el nen a bord.
En tornar, tothom ens va aplaudir. Vam aparèixer al diari regional, jo amb la carrosseria lleugerament de costat, ell amb el braç recolzat sobre meu.

Però els aventurers no arrelen mai. Va marxar al parc nacional de Vatnajökull, a Islàndia. El clima gèlid d’allà no era adaptat per un cotxe, certament poderós com jo però, al cap i a la fi, utilitari. De mala gana, l’aventurer em va deixar aquí, on deia que estaria feliç –com si jo pogués contradir-lo–. Potser tenia raó. Però les decisions importants sovint no estan entre les nostres mans –o més aviat al nostre volant–. La direcció de la reserva de Sijan, en una d’aquelles reunions on es decideixen coses importants entre gràfics i excels, va optar per substituir-me per uns tot terrenys americans enormes, bevedors de gasolina i amb més fatxenderia que ànima. Ja no encaixava en el nou relat exòtic del parc.

Em van vendre a una parella d’avis. Gent correcta, sense maldat, però sense cap mena d’afecte automobilístic. Per a ells jo era només un objecte funcional, un mitjà per anar del punt A al punt B… i sovint ni això. Em deixaven llargues setmanes aparcat, sota el sol o sota la pluja, sense més carícies que el vent. Jo, que havia nascut per córrer, em rovellava per dins. Un cotxe que no circula s’assembla molt a un esportista lesionat: pot sobreviure, però no competir.

De tant en tant, em deixaven prestat al seu nebot: un adolescent maleducat, amb el peu massa pesant i poca consideració pel codi de circulació. Accelerava sense escalfar-me, frenava tard, girava bruscament les meves rodes. Em feia patir. Fins que un dia, inevitablement, va arribar l’accident. No va ser mortal, però sí prou greu perquè em deixessin en un racó del carrer, amb un cop al lateral i el futur penjant d’un pressupost i d’una assegurança que no responia.

Vaig témer que aquell fos el meu final. Que algú digués la frase definitiva que temem tots els cotxes: “no surt a compte”. Però encara quedaven persones capaces de veure més enllà dels números. Un metge de cotxes–vosaltres direu mecànic– de Perpinyà em va comprar gairebé per compassió. Em va desmuntar amb paciència, peça a peça, com qui reconstrueix un record. Vaig tornar a funcionar gràcies a fragments d’altres cotxes, vides anteriors que m’acompanyen encara avui. El motor és meu, però les altres peces, si fa no fa, són un petit cementiri mecànic. Dono les gràcies a tots els cotxes pels qui encara condueixo i al metge de cotxes que ha mantingut el jurament hipocràtic automobilístic.

La germana del metge va dir que un company seu, professor, buscava nou cotxe. I així vaig canviar una altra vegada de mans. El professor em va estimar com s’estimen les coses que no et fallen. Va viure dins meu: llibres al seient del darrere, mapes al guanter, boles de petanca al maleter, la cervesa ocasional amb amics i CDs de tota mena. Amb ell vaig tornar a viatjar sense por ni presses. Era feliç. Tampoc em podia queixar del manteniment: canvi d’oli –quin gust quan tornes a conduir amb nou oli!–, sempre afegia líquid refrigerant –sobretot a l’estiu, on els cotxes també passem set– i la dutxeta ocasional després d’un viatge llarg i tediós. Amb ell vam visitar l’impressionant castell de Salses, el vaig pujar fins al refugi dels Cortalets perquè pugui veure com surt el sol des del cim del Canigó, vam anar per la Costa vermella i ens vam fotografiar al bonic poble de Cotlliure. També el portava cada matí rigorosament a l’institut de Prada del Conflent, on impartia classes –i, per com veia sortir ell i els alumnes, d’una manera magistral–. Al cap d’un temps em va canviar la matrícula per posar-me’n una amb el número de 66, el símbol distintiu del departament de Catalunya Nord. Quin orgull passejar-me pels carrers de Perpinyà amb aquest trofeu!

Diuen que els conductors s’assemblen als cotxes. No és coincidència, doncs, que el professor sigui el segon aventurer que em condueix. Car un dia se’n va decidir anar a viure a Nova Orleans en cerca d’experiències. Em va deixar a càrrec del seu germà petit, no sense abans fer una llarga classe tècnica sobre la meva manutenció, conducció i entreteniment. “Estàs en bones mans” va dir-me.

Sense pensar-s’ho dues vegades, el germà em va portar amb la meva matrícula del 66 a Barcelona, històrica ciutat de vehicles motoritzats. Havia sentit rumors perillosos: una ciutat que havia prohibit cotxes antics i d’altes emissions –però si nosaltres no en teníem la culpa! –. Com si m’hagués llegit el pensament, el germà em va dir “Tranquil, amb matrícula estrangera es pot entrar en la ciutat”. Seria possible que estigués al cas de la meva personalitat pròpia? Poc vaig poder meditar sobre això, ja que estavem de ple entrant a la ciutat: sorolls a tot arreu, botzines, obres, carrils estrets, taxis que paren a qualsevol indret i motociclistes que passen per dreta i esquerra. Vaig entrar en pànic, i pel que veia el meu conductor tampoc estava del tot serè. Poc a poc, ens vam anar acostumant a aquesta ciutat de carreteres sense ordre ni llei.

Moltes històries us podria explicar d’aquesta ciutat, però tampoc vull que s’allargui massa el conte. Des de les cues infernals de la ronda alta, on, de vegades, havia enxampat algun conductor aprofitant el temps per fer una migdiada a intermitències, a la rodona de cinc carrils de plaça espanya on, sense el meu cop de volant en el moment adequat, encara estaríem allà atrapats.

Però realment, aquesta etapa de la meva vida va girar entorn de la relació del meu nou conductor: el germà mantenia una relació a distància amb una noia valenciana i, setmana si setmana no, em conduïa tooot al llarg de l’autopista de la mediterrània per anar a veure el seu gran amor. Eren hores i hores de conducció, de vegades amb amics, de vegades amb altres viatgers, sovint sol. Per recompensar-m’ho, un dia em va penjar al retrovisor un ninot de cotxe. Un petit peluix d’una sèrie japonesa de la seva infantesa que, deia ell, portava sort. Quins riures vaig tenir veient-lo botar i giravoltar en les corbes carreteres! També em feia companyia en les estones que estava al pàrquing, aquestes estones solitàries on tots els cotxes només esperem que arribi de nou l’hora de ser conduïts.

Durant tots aquests anys de difícil relació a distància, jo vaig ser allà per acompanyar-lo. Era ja un vell cotxe, però amb un motor encara potent. Més d’una vegada, en pujada, superava amb facilitat els cotxes més moderns que veia com els hi costava mantenir la velocitat. Sobretot, a mi i al germà, ens agradava superar als Teslas, aquests cotxes feixistes i sense personalitat.

Però els kilòmetres s’anaven acumulant, i ja em posicionaven al mercat assegurador com un cotxe de cost zero. Altrament dit, si mai tingués un accident, l’asseguradora pagaria una quantitat mínima al conductor, ja que els danys, probablement, serien més cars que la venda del cotxe en si. Implicava, doncs, que cada accident, per petit que sigui, podria ser mortal: un enviament al desballestament. Bé havia sentit dir que un contacte de Perpinyà enviava cotxes vells a altres països com Algèria, on gaudien d’una nova vida amb un comptador de kilòmetres ja al límit: 99999 –des de llavors, els kilòmetres que recorrien, ja eren a la imaginació de cada ú–.

Ja tenia 25 anys –no pregunteu quina edat de cotxe representa aquesta xifra–. Inexorablement, les meves peces em van anar fallant. Primer l’aire condicionat, després el pistó, seguit de la culata, finalment el braç de suspensió. I el dia va arribar. Van esperar un dia que el professor tornava de vacances i entre tots dos van decidir que ja no podien mantenir-me. La cerca d’un comprador era innecessària. Un temps perdut, ja ho sabia. Jo esperava el destí d’alguns companys: un vaixell, un altre país, una segona vida llunyana. Però el contacte que tenien de Perpinyà ja feia temps que s’havia traslladat. Només quedava una opció. Però abans d’entregar-me, van buscar. Van buscar, insistir i perseverar. I, finalment, al petit poble de Nyer, al profund Conflent, feu històric dels bandolers nyerros i del Serrallonga, van trobar un jove que va mostrar uns ulls brillants en veure’m:

–Un motor com els d’abans, va dir, d’aquests que duren! I molt ben entretingut! Només necessitaré canviar alguna peça per aquí i per allà, però us asseguro que pot continuar vivint aventures.
Aventures! Això va dir, no exagero! Jo que pensava que ja estava dat i beneït, em veia amb l’esperança de noves aventures.

I així, amb una molta tristesa però també amb orgull, vaig obrir un altre capítol. No sé quant durarà. Cap cotxe ho sap. Però sé una cosa: mentre algú em condueixi amb respecte, mentre algú confiï en mi per arribar a lloc, jo continuaré sent el que sempre he estat. Un Peugeot 306.