Blanques i Negres

Existeix una certa polèmica entre estudiosos dels escacs i de les dames sobre quin joc va donar nom a quin. Després d’anys de reflexió, considero la qüestió resolta: les dames són intel·lectualment, físicament i èticament superiors. Als escacs es confon complexitat amb profunditat: peces amb moviments extravagants i valors arbitraris. A les dames, un únic moviment: clar, honest, suficient.

Disculpeu. Quan estic nerviós tendeixo a teoritzar. I ho estava. Em trobava davant de l’Ignasius, a la final del Campionat de Catalunya. Segons es deia, un geni. Jo tenia una formació sòlida i una devoció genuïna pel joc, però poca pràctica.

Vaig obrir amb una obertura prudent, avançant una peça una casella en diagonal al flanc occidental del taulell. L’Ignasius va respondre avançant la seva peça recta, dues caselles. Vaig parpellejar. Una peça de dames no pot moure recte. Vaig mirar el taulell amb atenció. No: s’havia mogut recte.

Vaig dubtar. Aturar la partida semblava exagerat. Però com podia equivocar-se un jugador del seu calibre? L’error havia de ser meu. Devia existir alguna norma inscrutable que desconeixia.

Vaig continuar. Vaig avançar una altra peça. L’Ignasius en va agafar una del segon rang i la va fer saltar, com per art de màgia, per sobre d’una altra, deixant-la a l’avantguarda. El moviment va ser net. Precís. On s’és vist! El vaig mirar buscant una ganyota còmplice, un senyal de vergonya. Res. Només concentració absoluta.

Vaig començar a dubtar seriosament dels meus coneixements. No recordava cap variant –ni clàssica ni moderna– que permetés aquell desori. Però davant la passivitat de l’àrbitre, vaig seguir.

L’Ignasius va continuar responent amb noves invencions: unes peces avançaven tres caselles, d’altres es desplaçaven com si fossin dames, fins i tot dues van intercanviar posicions. Quin disbarat!

Això ja era massa, havia de protestar. Vaig tossir amb vehemència. Generalment, això sol funcionar, però no va provocar cap reacció en el meu anàrquic adversari.

Així que vaig decidir respondre al tauler. Moviment rere moviment, vaig construir un cop d’agulla impecable. El seu següent pas era obligat: havia de capturar-me una peça. Això em permetria una captura múltiple i, finalment, coronar una poderosa dama a l’últim rang.

L’Ignasius va agafar la seva peça per capturar el meu màrtir… i la va moure de costat.

Perfecte. Podia bufar-la. La norma és ancestral i irrefutable. Vaig estendre la mà, preparat per defensar l’honor de les dames.

No vaig tenir temps.

–Escac i mat –va dir.

Mare de dama! Ho vaig entendre.

Ja em semblava a mi que aquelles peces eren massa estranyes.