Humà de companyia

Com moltes històries, aquesta comença amb una conversa. L’home, que li direm “l’home”, estava assegut en un banc, submergit amb un aire preocupat en un article d’opinió de la Vanguardia, que tractava a grans trets de les últimes mesures contra la urgència per sequera. Al seu costat, un gos estirat, que anomenarem, d’ara endavant, “gos” –més que el nom, la importància rau en la seva condició de gos–. Podríem descriure el gos, però tampoc aportaria gaire a la història. Si teniu el menester d’imaginar-vos-el, considereu un gos qualsevol, que passaria desapercebut i que no destacaria ni pel pelatge, ni per la raça ni pel físic. En fi, un gos c om tants altres que veiem a la ciutat. Aquest gos estava apreciant l’ecosistema social propi d’un parc, seguint la filosofia de vida més aviat contemplativa que tenen els gossos. Si ens ho preguntessin, diríem que el gos estava filosofant. Però potser només estava mirant els altres espècimens canins que corrien i s’ensumaven entre ells.
–Quin estiu ens espera... –va comentar l’home per a si mateix.
–Ja veus, quins temps més bojos! –va replicar el gos, tranquil·lament, sense apartar la mirada del parc.
–Certament– va respondre l’home de manera natural, gairebé automàtica.
L’home va tardar una estona a adonar-se l’estranyesa de la situació, ja que no veia ningú al seu voltant. Podia ser imaginació seva? Algun esportista que hagi passat a tal velocitat que no l’hagi vist? L’home, amant de novel·les detectivesques, es va acollir amb el mètode sherlockià: quan elimines l’impossible, el que queda, per molt improbable que sembli, ha de ser forçosament la veritat.
Així doncs, l’home va posar a prova la seva teoria, i preguntà:
–Has sigut tu, gos?
I el gos, sense sorprendre’s i sense apartar la mirada del parc, digué:
–Perdó, se m’ha escapat.
–No, no, tranquil. M’ha sobtat que parlis, només és això –afegí ràpidament l’home, somrient, orgullós de la seva deducció encertada.
A partir d’aquí es va instaurar un silenci incòmode, d’aquests en què no saps ben bé què dir, o bé si hauries de dir res. Per trencar el gel, l’home preguntà per la primera cosa que se li acudí:
–I fa molt que parles?
Just en acabar la frase, l’home s’adonà de la bestiesa de la pregunta. S’hauria estimat més preguntar pel temps, es retreia, ja que semblava un tema d’especial curiositat per al gos.
–No me’n recordo exactament. Així que fa bastant, suposo –va respondre el gos. I afegí ràpidament, esforçant-se també per trencar el gel–: Avui fa força calor per ser març, oi?
–Sí, sí. Patirem aquest estiu...
I, de nou, es va fer silenci. Fou llavors que l’home s’adonà de l’absurditat de la situació. Li deixava passar moltes coses al seu gos. Perquè aquest gos, realment en feia moltes, de coses de gos: es mostrava hiperactiu a l’hora d’anar a passejar, es posava a lladrar sense raó aparent, i perseguia frenèticament els altres gossos pel parc. Tot això eren actituds esperables d’un gos. Així que quan el gos feia les seves necessitats excrementícies dins de casa, per exemple, l’home acostumava a fer els ulls grossos. Però l’home va decidir que això de parlar ja ultrapassava tota limitació de mesura canina.
De naturalesa tímida, es va forçar a preguntar:
–Escolta, no vull ser maleducat, però com és que parles? Jo tenia entès que, de forma general, els gossos no parlàveu. O bé és que sou muts?
–No puc parlar pels altres, però jo podia parlar des que era cadell. Mai m’he parat a pensar-hi, la veritat. Tampoc em considero especial. Potser és culpa dels pesticides o del menjar industrial, jo hi posaria la pota al foc. No m’estranyaria que d’altres seguissin el mateix camí, si no ho han fet ja.
–Molt lògic, sí –va afirmar l’home tot tocant-se la barbeta, pensatiu–. Però llavors, per què no has parlat fins ara?
–Com t’he dit, se m’ha escapat. No veia cap raó per expressar quelcom de viva veu. Car malgrat que pugui parlar, no puc evitar la meva condició de gos, i la vida contemplativa que em procura estar amb tu m’és més que m’és suficient per trobar la felicitat. Sembla que, contràriament a la filosofia sartriana, l’essència precedeix l’existència, o almenys pel que fa als gossos. Per mi, l’existencialisme no és un humanisme Ja m’entens, "humanisme" en el sentit d’una moral d’interespècies, no només pròpia dels humans. òbviament. L’existencialisme caní és simplement existència. Un podria ressaltar que potser no m’he esforçat prou per viure d’una altra manera, haurien de sorgir de manera espontània, per no dir natural. Posem per cas que...
Tallem aquí l’argument del gos, ja que no aporta gaire a la història. Si ens fixem en l’home, veurem que durant el llarg i tediós argumentari del gos, continuava assentint amb cara de bon oient, probablement per amagar el respecte que li feia el gos citant Sartre. Cal dir que aquest mateix respecte li hauria provocat qualsevol humà citant Sartre. Car l’home era de ciències i, com sempre deia, ser de ciències és més que una carrera, és també una filosofia de vida. En resum: no entenia un borrall del que argumentava el gos. Malgrat això, podia intuir que era quelcom d’intel·ligent.
– ... que els humans sou nascuts del no-res, en una curiosa societat que us heu muntat que us fa pagar per viure i treballar la major part dels vostres dies. Vaja, que pitjor seria ser humà –va dir el gos, posant punt final a una pregunta de la qual, vist el resultat, l’home es penedia d’haver fet.
La situació, de nou, va derivar ràpidament en un silenci incòmode, conseqüència natural de qualsevol conversa existencialista. Més que una conversa, pensareu, i amb raó, això semblava més un monòleg. Però que podíem esperar de l’home? De tants gossos al parc, li havia tocat al seu gos parlar. I, encara més, un gos existencialista! Quan va adoptar el gos, l’home només volia un gos d’aquests que t’ocupen el dia passejant, que et força a sortir de casa i que, de tant en tant, fa alguna bestiesa, però vaja, que li deixes passar perquè, al cap i a la fi, és un gos. Un gos fidel i sagaç, que el fes sentir estimat, necessari i, per què no dir-ho, intel·ligent. En resum: volia un gos normal. I, pel que ha comprès de l’exposició del gos, potser se sentia estimat, segur que necessitat, però d’intel·ligent, ben segur que no.
L’home, doncs, es va decidir per una arriscada tàctica per demostrar el seu intel·lecte superior i revertir la situació.
–I això de córrer darrere d’una pilota, per què ho feu? No em pots negar que és força curiós, això– preguntà l’home, amb un somriure orgullós de la seva troballa.
–Com t’he dit, per essència canina. Els humans bé correu també darrere una pilota. A més, en grups. I us hi gasteu una quantitat indecent de diners... Però tens raó, potser hi ha una altra explicació. Podria venir de l’esperit caçador dels nostres avantpassats llops. No puc excloure la possibilitat que formi part d’un antic ritual o tradició ja oblidada, perquè, com et pots imaginar, els gossos no tenim forma de comunicació escrita que permetria desenvolupar una ciència antropològica amb cap i potes, però...
De nou, tallarem el diàleg del gos aquí, i ens disculpem amb els lectors interessats en antropologia canina. Ja que per entendre el nus de la història, necessitem entrar de nou en els pensaments de l’home.
“Punyeta” –pensava l’home–, “té tota la raó...”
Per entendre aquest vocabulari barroer de l’home, cal entendre que l’home i el seu gos –fixeu-vos que hem utilitzat el possessiu “seu”– sempre han tingut una relació normal, una relació d’amo i gos, altrament dit: de dominant i dominat. Aquesta relació, ara, s’havia invertit, com si s’hagués girat la truita. Dit això, tornem a entrar als pensaments de l’home:
“Per què havia de ser el meu? Entre tants gossos!” –i no li faltava raó, el parc estava ple de gossos.
“Per què coi el meu gos ha hagut de parlar? Si no hagués parlat, podria continuar vivint en la completa ignorància, i jo tan feliç. Però ara ho sé, en soc conscient: el problema verdader, és que ha parlat. I, parlant, ha demostrat que pensa de manera intel·ligent –aquí, els lectors més llegits hauran endevinat que l’home estava arribant tot sol a una conclusió cartesiana–. Calla! Això vol dir que...”
¬–...si vols, quan arribi a una conclusió t’ho faré saber –va dir el gos, donant per acabada la resposta a una pregunta que l’home pensava que era simple i sense implicacions polítiques, sociològiques o filosòfiques, però que el gos, clarament i amb certa facilitat, va saber trobar.
Però l’home ja no l’escoltava gaire. Estava totalment submergit en una llarga recopilació mental de tots –i són nombrosos– moments vergonyosos que pensava que ningú havia presenciat, a part del seu gos, clar: sempre estaven junts.
–Espero que les coses no canviïn gaire entre nosaltres, la veritat –va preguntar ràpidament el gos, tallant aquesta recopilació.
–No, no, tranquil –va respondre ràpidament l’home, mentre pensava per ell mateix: “Clar que canviaran, les coses! Com no vol que canviïn?”
Ara que sabia que el Gos era intel·ligent, com ho demostrava a cada resposta, com podria tenir intimitat al caliu del seu pis? Car l’home, com haureu deduït el volum de pensaments que es guardava per si mateix, era una persona introspectiva i introvertida. Una persona que gaudia de la solitud i de les seves rutines. Però aquesta nova situació implicava un canvi dràstic de vida. Per exemple: com ho faria, ara, per tenir intimitat quan portés una dona a casa? I pitjor encara: què faria quan es volgués masturbar? D’entrada, descartava fer-ho amb el gos a la mateixa habitació. Però com ja sabem, els gossos tenen un olfacte i una oïda molt desenvolupats! Així que, fins i tot estant en una altra habitació, podria saber el gos que l’home s’estava donant plaer?
“Mare de Déu –pensava l’home–, quina vergonya!”
Potser hi hauria una possibilitat de tornar enrere, reflexionava l’home. Fer veure que el gos mai no havia parlat. Però no, ell era una persona summament pragmàtica i intuïa que li seria impossible oblidar una cosa que ja sabia. Potser, va pensar, amb alguna tècnica hipnòtica com les que la gent utilitza per deixar de fumar? No, no: sempre hi hauria la possibilitat que el seu inconscient li ho fes recordar en el moment menys indicat, i llavors la recaiguda ja seria insuperable. Malgrat donar-hi voltes i voltes, no veia cap desenllaç possible al problema. Potser el gos tindria una solució, ja que semblava clarament més intel·ligent. Li resultava imperiós, doncs, preguntar-li la seva opinió.
Així que l’home es va armar de coratge i preguntà:
–Quina calitja avui, eh? –va dir finalment l’home,, maleint alhora la facilitat que tenia per evitar els conflictes.
–Sí, sí, quina xafogor –respongué el gos, escrutant el cel a la recerca de rastres de núvols que poguessin refrescar el dia.
Durant el silenci que seguí aquesta intervenció, en què fins i tot el gos no va saber trobar-hi cap vessant existencialista, l’home rumiava si ja havia arribat el moment d’aixecar-se per anar tirant cap al pis. Malgrat tot, ell encara era l’amo –o, almenys, teòricament ho era– així que li corresponia a ell prendre la iniciativa. Com podeu imaginar, va tardar massa temps a decidir-se, i el gos s’aixecà, o potser seria més adequat dir es va posar dret sobre les seves quatre potes. L’home, doncs, no va tenir més remei que aixecar-se també.
Un cop al pis, l’home va començar el seu ritual de cada vespre abans d’anar a dormir: dutxa ràpida, posar-se el pijama, anar al lavabo. Amb una única diferència: tot ho feia amb la porta tancada, per motius obvis. Durant tota la vesprada, tant el gos com l’home no es van dirigir la paraula. Com sempre, l’home li va omplir la carmanyola de menjar, li va dir bona nit, i va anar a dormir. De nou, amb la porta del dormitori tancada. No ens consta que el gos li respongués, o almenys no amb paraules. Es va limitar a fixar-lo: amb una mirada penetrant, d’aquestes amb les quals un poeta podria escriure cent versos. No cal dir que l’home no va dormir tranquil, i es va retorçar neguitós tota la nit.
L’endemà, l’home es va aixecar a l’hora de sempre i va preparar el cafè amb la seva habitual cafetera italiana de confiança. El cafè fet, amb la quantitat de sucre exacta, va sortir al balcó a gaudir d’aquesta estona de cel abans de començar el dia. Mirar els vianants passar era una de les seves activitats predilectes. S’imaginava tota classe d’històries: algunes sobre els joves que tornen de festa encara mig ebris, d’altres sobre la gent que va a treballar ben d’hora al matí. Com sempre, el gos s’havia aixecat a la mateixa hora i era allà, al seu costat, també contemplant el carrer amb mirada pensativa. Molts dies, l’home acostumava a pensar que li agradaria ser com el seu gos i passar de tot. Aquesta reflexió l’ha mantingut despert tota la nit.
–En què estàs pensant, gos? –va gosar dir l’home, trencant el silenci ritual dels matins rutinaris.
L’home, però, no va obtenir cap resposta. Ni ara, ni en cap de les preguntes que faria a partir d’aquell dia. Com si el gos hagués decidit deixar de parlar per evitar grans canvis en la seva relació amb l’home, o bé com si l’home s’hagués imaginat, des d’un primer moment, que el gos havia parlat.
Us preguntareu per les relacions entre el gos i l’home a partir d’aquest moment. Doncs us sorprendrà saber que les coses no van pas canviar gaire, només en un punt precís: l’home, per prudència, només es masturbava després d’haver tancat totes les portes, i assegurant-se prèviament que el gos estava dormint. L’home també havia adquirit un llibre de Sartre, L’Ésser i el no-res, que havia deixat estratègicament en una prestatgeria baixa de la seva llibreria, a l’alçada de gos. Fins al dia d’avui, l’home encara verifica escrupolosament cada matí abans de prendre el cafè que el llibre no s’hagi mogut ni un centímetre.