Policromatisme estrellat

Avui dia les assemblees de la humanitat ja són cosa habitual, cosa mundana. Ja donem per pressuposat i per passiva que, per prendre decisions de summa importància que afecten a tota la terra, el lloc és i sempre serà aquest. Però la història dels seus inicis, concretament la de la primera Assemblea de la humanitat, és poc sabuda i no poc interessant.
Va ser durant l’època de l’auge científic. Cada dia, nou científics desvelaven les teories, principis i lleis que regeixen l’univers. Des de la llei de la gravetat a la física nuclear, des de les lleis de la genètica a les ones vibratòries, tot es podia explicar. I, si no s’hi arribava, ben segur que aviat s’aconseguiria. El Tot-Poderós, des de la seva platja paradisíaca, s’ho anava mirant primer amb encisament, com quan algú llegeix algun escrit teu i te’n diu meravelles. Les seves creacions anaven descobrint les lleis de les altres creacions –ben curiós, no es pot negar! Però, a poc a poc, s’ho va mirar amb més recel. Car aquests científics, nous genis dels humans, amb cada descoberta, s’atribuïen també l’autoria d’aquesta: la llei de Newton, les lleis de Kepler, la teoria d’Einstein, etc. Com si ells mateixos ho haguessin inventat! El Tot-Poderós no reclamava adoració constant, ni apreciació, ni agraïment. Ell ho va crear tot per plaer, per sentit artístic, i en part per avorriment. Però, al cap i a la fi, l’autoria era seva, i no d’aquests científics. I quan alguns periodistes poc sabuts van començar a anomenar el bosó de Higgs com la “partícula de Déu”, va decidir que massa era massa. El Tot-Poderós va pensar que ja era hora que els mortals recordessin el seu immens poder, era hora d’una intervenció divina. Però ja feia mil·lennis que no emprenia una acció semblant. Ara ja no eren èpoques de diluvis o de plagues. Els habitants de la Terra ja tenen eines tecnològiques suficients per fer-hi front. Era el moment de ser imaginatiu, disruptor, innovador. El Tot-Poderós va pensar i pensar, fins a trobar una acció que, sens dubte, causaria incomprensió i humilitat entre tots els científics. Així va ser com un bon dia, tots els habitants de la terra van anar a dormir havent passat un dia perfectament normal i corrent, i es van despertar un 32 de gener per descobrir un cel de color blanc.
Al món terrenal, aquest canvi inesperat va causa una estupor sense precedents. Car aquest blanc era blanc pur, un blanc més blanc que la llum més brillant. I, a mesura que aquell blanc encegador omplia l’horitzó, la gent va començar a perdre l’equilibri i el seny mental. Era com si el color fos massa per a la percepció humana. A poc a poc, la societat va caure en un estat de confusió i alienació. Els carrers es van omplir de crits d’angoixa, i tothom semblava caminar en cercles, immersos en una bogeria cada cop més profunda, com si el blanc infinit els hagués esborrat la raó. Els suïcidis i els accidents de trànsit van explotar com mai, i tota activitat mínimament productiva era impossible dur a terme.
Els científics es van posar ràpidament a treballar durant les setmanes posteriors. Estacions meteorològiques, satèl·lits, sensors de tota mena es van activar per investigar l’estrany fenomen. Els mitjans de comunicació bullien amb especulacions. Potser eren extraterrestres, van dir alguns. Altres teories apuntaven a un error d’algun ordinador quàntic que, inadvertidament, havia alterat el camp visual humà. Però ni una sola vegada, en cap estudi científic ni debat públic, es va considerar la possibilitat que allò fos obra de Déu. Malauradament, els científics, embogits per la fòbia del blanc, no van trobar cap resposta. Qui no va perdre el cap, va ser el doctor Deulofeu, el més respectat d’entre ells –sobretot després de l’inesperat suïcidi del doctor Pascal. El doctor n’estava convençut, el canvi de color del cel no era sinó només l’inici d’una gran batalla entre la ciència humana i el geni maligne darrere aquesta malifeta.
–Després de molta investigació –va anunciar el doctor Deulofeu, en una roda de premsa que era dels esdeveniments televisius més seguits des de la descoberta de la pedra filosofal– podem afirmar que el canvi de color és el resultat d’uns rajos solars extrems, com a conseqüència una falta de concentració atmosfèrica de C02.
Posteriorment, el doctor Deulofeu va desplegar un enviament a l’espai orbital d’una gran cisterna d’aigua a repartiment, retrobant el color blau cel tradicional.
I així dit, així fet. Des de la seva platja celestial, el Tot-Poderós observava, amb cara d’estupefacció alhora que de fascinació, l’evolució i sorprenent geni de les seves creacions. Alhora, també se sentia amb ganes d’indagar més en l’assumpte. No era que volgués reconeixement immediat, però l’aparença segura i orgullosa de l’intel·lecte d’aquest humà començava a irritar-lo. Per una vegada que havia fet un esforç prou creatiu, i res! Ni tan sols un pensament. Si ni un cel blanc no feia girar les ments cap a ell, què més calia fer? El Tot-Poderós va murmurar un paraula divina, i va continuar observant el món mortal.
Car la tornada a la normalitat per als homes no va durar gaire. Un bon dia es van despertar un 30 de febrer amb un cel de color groc. Un groc daurat i càlid, com si el sol hagués decidit engolir el món en una llum perpètua de migdia. I, de cop, tothom es va tornar extravertit: les places s’omplien de gent cantant i ballant, desconeguts s’abraçaven pels carrers, i es van organitzar les més multitudinàries festes majors. Tot era alegria, rialles i celebracions improvisades. De nou, tothom va mirar cap al doctor Deulofeu per respostes i, al cap d’un temps raonable, va tornar a comparèixer en roda de premsa.
–El color groguenc ve de l’explosió solar d’una llunyana estrella que ens ha dut la immensa bellesa del seu final efímer en forma d’aurores grogues al nostre cel. Per sort, també he trobat una manera de retornar al color blau, pel mitjà d’un canvi meteorològic arbupt i, òbviament, artificial, gràcies a una acció conjunta de les nostres estacions meteorològiques ubicades per tota la terra.
I així dit, així fet. El Tot-Poderós va presenciar aquest desplegament immens d’esforços per reproduir una ínfima part del seu poder amb un somriure vanitós. Tot seguit, va allargar el braç i va aparèixer una llarga i elegant pipa –òbviament d’unes dimensions immenses i metafísiques– i en va fer una llarga i profunda inspiració, extraient un fum grisenc que va inundar tota la platja. Així és com, després del groc, va venir el gris. Un gris lúgubre i fúnebre que semblava absorbir tota la llum i l’alegria. La gent es va recloure a les seves cases, es tornava introspectiva, evitava les converses. Menys gent sortia al carrer, i les activitats i festivitats van desaparèixer quasi del tot. El silenci regnava als pobles i ciutats de la Terra, i els pensaments es feien profunds, foscos i existencials, com si cadascú intentés trobar el sentit de la vida des de l’aïllament. Però el doctor Deulofeu tenia resposta a tot:
–Aquest gris és fruit d’una pols espacial portada per una rotació anormalment ràpida de Saturn, que escampa per tot el nostre sistema el seu anell de partícules tan únic i encantador. Per sort, ja hem pujat a l’estació espacial internacional un nou invent de la meva creació que crearà un camp magnètic impedint la penetració de les partícules a la nostra atmosfera, tornant conseqüentment el color blau al cel.
El Tot-Poderós va gratar-se el cap amb un sospir. Fins a on arribaria, aquest humà? Podria ser que el seu intel·lecte superés els seus miracles? Intrigat més que irritat, va fer un gest de la mà i es va asseure més còmodament a la seva platja, atent als esdeveniments que seguiran.
Després del gris, va arribar el rosa. Un rosa suau, delicat, que feien sentir papallones a la panxa de tothom. Les persones es van tornar romàntiques, plenes d’afecte i tenien una flama amorosa que anava fent pampallugues a intermitència. El món es va omplir d’escenes de passió, d’un amor ardent però efímer. Les ciutats es vestien de flors, i tot era poesia i música dolça. Però el doctor Deulofeu no es va deixar endur pels sentiments ni per l’emoció: només el regia la lògica. Va descobrir que aquest color venia per la imitació del cel del color de l’oceà que, a causa d’uns canvis aquàtics profunds, va fer pujar unes espores provocant curiosa reacció química i, conseqüentment, canviant el color de l’aigua. El doctor, amb l’ajuda d’una màquina terraformista de gran amplada –de nou, un invent seu–, va tornar a l’oceà i al cel el color marí blavenc normal i habitual.
Després del rosa, va venir el roig. Un roig encès, com una flama reclamant justícia i passió. Amb aquell nou color, les fronteres econòmiques es van difuminar i, de manera espontània, les persones van començar a cooperar. En alguns països fins i tot es va encendre una flama de revolta que prenia ràpidament amplades de revolució. A tot arreu, les grans fortunes es van redistribuir, les desigualtats es van esmorteir, i les cooperatives obreres van viure un auge mai vist. Es construïa una societat més justa, on l’interès col·lectiu prevalia sobre l’individual, i tothom semblava trobar sentit en la solidaritat i l’ajuda mútua. Eren ara sobretot els polítics i més grans fortunes que es van girar cap al doctor Deulofeu. I, de nou, no va tardar a trobar la causa: una imminent irrupció dels més grans i fins ara apagats volcans del món, que ja deixaven anar al cel fines partícules vermelloses. El doctor Deulofeu va trobar una solució per refredar amb pressa i enginy les plaques terrestres indicades, tornant, amb els agraïments eterns dels burgesos de tot el planeta, al cel blau i corrent.
Mentrestant, el Tot-Poderós gaudia d’una diversió sense precedents. Es divertia de les transformacions profundes que la societat de les seves creacions experimentava amb cada color, que alteraven profundament la psique humana. I també de les enginyoses i fantasioses explicacions del doctor al seu poder diví. Però tota diversió té un final i ell, més que qualsevol altre, n’era conscient. Així és com va prendre una forta i llarga inspiració i va aguantar-se llargament la respiració –que, en llenguatge diví, equival a un temps quasi infinit.

I així va ser quan el 32 de gener, un any després del primer canvi policromàtic del cel, quan la gent va sortir al carrer, el cel ja no era verd. Però tampoc era blau. Ni gris, ni roig, ni blanc. No era de cap color. Era incolor. Un buit. Com si el cel s’hagués despullat completament, deixant només una vastitud pobra, insípida i inquietant. La llum del sol seguia il·luminant la terra, però el cel romania en una estranya transparència, amb un fons d’estrelles visibles, com si el dia i la nit s’haguessin fusionat en una escena desconcertant. L’única diferència entre el dia i la nit era una il·luminació de tota la matèria, però sense que aquesta impliqui un color específic. No hi havia núvols, ni cap senyal de l’horitzó. Senzillament, un silenci visual immens, infinit i aclaparador.
A la terra, les persones es van començar a sentir petites, minúscules, microscòpiques davant aquella immensitat infinita. La manca de color no només afectava la vista, sinó també els cors i a les ments, com si la buidor del cel s’escampés per dins de cada ésser. Una sensació de solitud extrema existencial s’apoderava de tothom, conscients de ser només punts aïllats en un univers infinit, sense cap protecció ni frontera. Una existència finita i absurda. Els carrers es van tornar més silenciosos, augmentant el sentiment d’angoixa, mentre la gent caminava sense rumb ni objectiu, immersa en pensaments d’insignificança. Durant el dia, era com si el món continués brillant, però l’ànima de l’univers s’hagués apagat, deixant la humanitat sola en un cosmos indomable i buit.
Els humans, una vegada més, van córrer cap al doctor Deulofeu per respostes. El doctor es va llençar a buscar una explicació, però totes les seves teories ja semblaven anar a la deriva. Va buscar i experimentar amb teories cada cop eren més esotèriques i confuses. Però, per primera vegada, no va trobar resposta a tal paradigma.
–Aquest color, o més aviat falta de color, és inexplicable –va anunciar el doctor en la qual creia que seria la seva última roda de premsa–. Ha de ser cosa d’extraterrestres, o bé potser d’algun error d’un ordinador quàntic d’un futur llunyà! És com si algú hagués esborrat tota l’atmosfera amb una goma gegantina –i, tot seguit, va interrompre la seva declaració gratant-se la barbeta, pensant en la metàfora que acabava d’utilitzar–... Clar –va seguir–, sempre hi ha la possibilitat... Vaja, en l’esperit científic tot és possible fins que es demostri el contrari. Si –va concloure convençut–, sempre cab la possibilitat que sigui cosa del Tot-Poderós. Si existeix, clar.
Amb un somriure de satisfacció immens, el Tot-Poderós va deixar anar una rialla des de la seva platja. Per fi! Una mica de reconeixement! Aquest humà era realment tossut, però cal reconèixer que sense ell no hauria sigut el mateix. Realment, han crescut bastant aquestes creacions, va pensar. I amb la consciència d’una feina ben feta i acabada, va prendre una última calada de la seva enorme pipa, i la va convertir en una elegant ploma. També va fer aparèixer un paper –d’unes quantes dimensions superiors, per descomptat–, i va començar a escriure una carta a la Terra. La va deixar caure suaument, perquè descendís lentament cap a la Terra, a la vista de tothom. La dimensió de la carta, que primerament anava descendint suaument però que va anar prenent una velocitat vertiginosa, va fer pensar a un meteorit, i tots els humans van començar a dir els adeus de les persones estimades i no tan estimades del seu entorn. Així que, imagineu-vos la seva sorpresa quan va reduir el seu temany per esdevenir una simple carta, que va caure amb cura al bell mig de l’encreuament de Shibuya, el pas de vianants més transitat del món.
Científics de tots els camps la van analitzar. Estava feta amb materials que no existien a la natura coneguda, amb una escriptura que ningú havia vist mai. Això sí, amb un missatge ben clar:
"Per donar-vos les gràcies per uns mesos de diversió, us tornaré el cel al color que desitgeu conjuntament.
Firmat: Tot-Poderós.
P.S.: especial salutació al doctor Deulofeu, que m’ha gratament sorprès pel seu enginy.”
Aquella revelació va causar un terrabastall mundial. Els més grans experts grafològics van analitzar a fons la firma i l’escriptura, arribant a la conclusió que contenia totes i cada una de les possibles personalitats. Com podia ser? Encara més curiós, va ser l’idioma utilitzat: l’euskera. Un idioma que, malgrat no saber amb certitud el seu origen, en cap cas, fins i tot en les més folles insinuacions, s’havia teoritzat algun origen diví o angelical. Però el més gran terratrèmol va ser en la ment del doctor Deulofeu. Després de dècades sense considerar el Tot-Poderós com a factor científic, la seva carta innegable es va imposar com un fet empíric. Podia acceptar que allò era real? Era Déu? El llenguatge era clar, però la seva ment lògica es resistia a acceptar-ho. I, sobretot, car la carta l’esmentava específicament. A ell. Per quina raó? El conjunt semblava enganyós, malignament planificat per jugar amb la raça humana, com qui juga amb un ninot. Va avisar, advertir i repetir de malfiar-se d’aquest Tot-Poderós, d’un caràcter més semblant a un Geni maligne que no pas a un Déu bondadós.
Però, a escala mundial, ja només s’interessaven pel color del cel. Els polítics van debatre i debatre. Cada país defensava la seva visió del cel. Uns defensaven un cel rosa, per ajudar a la natalitat de l’envellit Vell Continent. D’altres un cel gris, per aconseguir una població més submisa i una societat d’ordre. D’altre encara, un cel taronja, per propiciar una nova edat d’or cultural. Entre debats sense fi, no es va arribar a cap comú acord. L'únic punt en comú era el següent: no podien seguir així. Necessitaven estabilitat, previsibilitat, i, sobretot, un cel que no anés jugant amb les seves vides i emocions. I, altra vegada, tothom es va girar cap al doctor per respostes. I què hauríem de fer, ara, preguntaven tothom. Quina resposta té, venerable doctor, geni científic, messies dels temps moderns?
Però al doctor, se li escapava la resposta. Va fer com sempre feia en aquests casos: seguir el mètode científic. I així va ser com es va convocar la primera assemblea de la humanitat. Ara no només reservada a científics, sinó a intel·lectuals de tota mena: escriptors, músics, sociòlegs, lingüistes, líders sindicals, mestres i professors, científics, veterinaris, dentistes i podòlegs. Tots, des de les més joves promeses als més vells i influents premis Nobel, sense miraments de raça o nacionalitat, van repostdre a la crida del doctor Deulofeu.
Es va celebrar en un lloc neutral, una ciutat construïda en qüestió de setmanes en una illa de Terra nullius al mig del Pacífic, concebuda únicament per acollir aquell esdeveniment. Delegacions de tots els països i camps van arribar amb el mateix propòsit: posar-se d’acord sobre el color del cel. Durant dies, el debat va ser intens, amb moments d’acord i altres d’enfrontament. La humanitat mai havia estat més conscient de la seva petita i fràgil existència davant un univers que, ara sí, semblava mostrar el seu poder indomable.
Finalment, es va posar sobre la taula una proposta que semblava gairebé absurda: decidir democràticament quin havia de ser el color del cel, a través d’un gran referèndum mundial. Era una faraònica tasca, car no es tractava només de convocar els ciutadans a votar sobre el color del cel, sinó a garantir que tots, des de l’habitant de la més densament poblada megalòpolis fins a l’ermità més allunyat del pol nord, poguessin accedir al procés amb equitat i plena consciència. Aquest repte, considerat impossible en qualsevol altra circumstància, va ser abordat amb una sorprenent combinació d’eficàcia, rigor i voluntat col·lectiva.
Per començar, es va establir una infraestructura tecnològica massiva per garantir que fins i tot les regions més remotes tinguessin accés a internet. Es van desplegar satèl·lits addicionals i cables submarins nous, i es van aixecar torres de comunicació en zones desèrtiques, muntanyoses, congelades i aïllades. L'accés a la xarxa no només es va universalitzar, sinó que des d’aquest dia es va proporcionar sempre gratuïtament, assegurant que ningú quedés exclòs per manca de mitjans econòmics.
Al mateix temps, es va impulsar una campanya educativa global sense precedents. Es van enviar professors, mestres i catedràtics a llocs on l’educació bàsica era encara una quimera. Les escoles improvisades es van construir ràpidament, mentre les comunitats més aïllades eren dotades de recursos perquè poguessin comprendre els conceptes científics i socials vinculats als canvis del cel.
Més important encara era garantir condicions de vida digna –car, si no, quin sentit tenia votar? Tothom havia de tenir accés a una llar, a aliments, un salari digne i condicions bàsiques de benestar. Es va emprendre una política de redistribució de riquesa a gran escala, empesa per la urgent necessitat del moment –i, sobretot, per la desesperació dels polítics i dels burgesos, que no volien veure guanyar l’opció d’un cel roig.
Així és com els debats es van estendre a totes les cases, places, televisions i a xarxes socials. Cada grup defensava la seva elecció amb passió i fervor: els que volien el cel vermell, evocant el sentiment de justícia social que havia portat; els que defensaven el groc, recordant la seva època d’extroversió i alegria; i fins i tot un grup minoritari –principalment compost de filòsofs francesos– demanava mantenir el cel sense color, com una representació de la veritable natura de l’univers.
El dia del referèndum, millers de milions de persones van ser cridades a votar pel seu color preferit. Quan el recompte es va fer públic, el resultat va ser sorprenentment unànime: el blau, el conservador i tranquil blau, guanyava amb un marge aclaparador. El desig de tornar a la familiaritat havia prevalgut. I així dit, així fet. Des de la seva platja paradisíaca, el Tot-Poderós, amb un somriure sincer, l’únic que no es va sorprendre del resultat, va fer un gest del braç, tornant el cel al seu color original.
Des d’aquest dia, l’Assemblea mundial ha sigut l’espai predilecte per prendre decisions de tota mena i que tinguin abast universal. Quan es va descobrir l’existència de vida a Mart, l’Assemblea va debatre sobre la relació cordial a adoptar. Quan els nous avenços científics van permetre canviar la forma de la lluna, des d’allà es va decidir la seva ara ja coneguda forma icoàedre de vint cares. I quan es va revelar l’existència de vampirs a la terra, que fins ara vivien d’amagats, va ser gràcies a l’Assemblea que van seguir integrats i vivint com sempre.
Us preguntareu pel doctor Deulofeu. El seu reconeixement explícit en la carta del Tot-Poderós el va propiciar com a figura quasi divina, i, a contracor, es va veure obligat d’assumir la presidència de l’Assemblea mundial. El doctor Deulofeu va tenir temps per pensar, i va arribar a la conclusió que aquest rumb formava part del pla del ja mal anomenat per tothom –narrador inclòs– “Tot-Poderós”, per tal de limitar el seu temps de treball en projectes científics. N'estava segur, aquest Tot-Poderós s’assemblava més a un Geni Maligne que a un Déu benvolent, i tornaria sense dubte en un altre moment d’avorriment. Avui dia, el doctor Deulofeu continua fent evolucionar la ciència humana, preparat per assolir un resultat diferent el dia que el Geni Maligne torni amb alguna trapelleria.