Migdiada a intermitències

Un aptònim, format a partir de l’adjectiu “apte” i el sufixe grec -ònim ‘nom’, a no confondre amb zoònim o antropònims, noms designant respectivament animals i persones, malgrat puguin existir, i existeixen, antropònims aptònims i zoònims aptònims, és un nom que semànticament té relació amb alguna característica física, moral, professional o d'altra mena de la persona. Alguns exemples són Scott Speed, pilot de Fórmula 1, Félix Dujardin, famós naturalista i jardiner francès del segle XIX o, de manera més rebuscada, William Wordworth, literalment “William digne de paraules”, poeta i instigador del copyright. Cap, però, més adequat com Nathaniel Napping: reconegut professor de matemàtiques i economia de la London School of Economics i protagonista d’aquesta història.

D’aquest aptònim, ell, encara no n’era conscient. De fet, li hauria escaigut millor dir-se Nathaniel Pressing –malgrat no soni tan bé en boca, estem d’acord– car a tot arreu on anava, ho feia amb pressa. La seva vida era una successió de trajectes calculats al mil·límetre: de casa a la universitat, de la universitat a St. James’s Park —on un banc estratègicament ubicat i els ànecs i oques de l’estany li donaven una pau mental ideal per desencallar problemes matemàtics—, de St. James’s Park a casa. Tot responia a una única obsessió: optimitzar el temps.

Com us podeu imaginar, no tenia família, amistats ni parella. Les relacions socials li semblaven una forma primitiva de pèrdua de temps. De fet, provava evitar amb una imaginació desbordant i una eficiència sorprenent tota interacció social que no fos rigorosament i estrictament necessària.

Per exemple, sempre demanava el mateix menjar bar de sempre i els cambrers, acostumats a aquest estrambòtic personatge, sempre li tenien preparat. A la Universitat, no interactuava amb cap col·lega i mai se’l veia mai a la sala de professors. Sent un catedràtic premiat, només es requeria d’ell que dirigís alguns estudiants en el seu doctorat, els quals només triava els més introvertits i autònoms. Estem parlant , doncs, d’un home que havia organitzat amb la màxima eficiència possible cada minut del seu dia a fi per dedicar-los a la recerca: epistemologia, axiologia, ontologia, deontologia, ornitologia i totes aquestes obscures i importants branques de la ciència que rimen amb orgia. En molts d’aquests camps ja havia aportat avanços significatius.

Però hi havia un problema, de fet, set. Els set problemes del mil·lenni que encara se li resistien. Set problemes matemàtics dels quals, un, només, s’ha pogut demostrar. I Nathaniel Napping volia demostrar els altres sis. I, per fer-ho, li faltava temps.

El dia tenia 24 hores, equivalent a 1440 minuts i 86.400 segons si ens basem en el Temps Universal Coordinat. D’aquest temps disponible, Nathaniel Napping l’organitzava de la forma següent:

+ 1h: per anar del pis a la universitat amb el transport públic, on aprofitava per repassar mentalment les descobertes del dia anterior;
+ 12h: destinades a la recerca a la universitat;
+ 0.30h: intercalacions per nodrir-se de forma ràpida per mantenir el seu cos operatiu;
+ 0.30h: temps destinat a l’expulsió de les restes d’aliments no absorbits durant la digestió i de les substàncies líquides no desitjades de la sang i produïdes pels ronyons;
+ 0.30h: per realitzar les tasques bàsiques d’higiene;
+ 3h: realitzar recerca, lectura i altres coses de doctes a casa seva;
+ 6 hores, 30 minuts i 1 segon: temps destinat al descans per tenir un cos i cervell perfectament operatiu l’endemà.
= 24 hores

En total, 23.401 segons exactes de son, ni un més ni un menys –a més, donava la coincidència que era l’adjunció dels seus dos nombres primers preferits. Aquella xifra no era arbitrària: era el mínim imprescindible perquè cos i ment funcionessin sense protestar. Les 15h hores sumades de recerca, elles, no eren suficients.

Així que va començar retallant per on semblava menys perillós. Va minvar el temps d’alimentació a base de barres energètiques i batuts d’esportius d’elit amb una composició que faria tremolar qualsevol agència sanitària respectable. També, al descobrir els orinals, no va dubtar en procurar-se’n un de portàtil i de plàstic, reduint en conseqüència la part de temps dedicada a extreure els líquids produïts pels ronyons.

També va experimentar amb els bolquers, però els va descartar per poc eficients, ja que tardava més temps posant i traient els bolquers que anant al lavabo a fer les necessitats més materials –temps que, a més, aprofitava per repassar mentalment alguns avenços–. Fins i tot va deixar d’afaitar-se i li va créixer una llarga barba poc cuidada. Sort tenia que era l’època daurada dels hipsters barbuts, i podia passar per un més d’aquest espècia invasora.

Tot aquests lloables esforços li va permetre guanyar uns escassos 1.800 segons. Insuficient. Era necessari atacar-se al gran calaix: el temps del descans.

Com a bon economista, va dissenyar un pla d’austeritat del descans a l’estil més pur de l’Escola de Chicago, que faria l’orgull del Milton Friedman. I així, segon per segon, va començar a reduir el temps del descans.

En un primer moment, el va reduir a 21600 segons –o, pels menys matemàtics, sis hores–, una quantitat, convindrem tots, encara respectable. El seu cos ho va acceptar sense rebel·lió però amb alguns aparents signes de resignació: una contracció intensa dels músculs de la cara i del diafragma, una hipercromia idiopàtica de l'anell orbitari o una mioquimia orbicular de la parpella superior. Altrament dit: badalls, ulleres i espasmes als ulls. Aquests símptomes no el van preocupar excessivament; al contrari, els va viure com una confirmació empírica que anava pel bon camí, ja que eren signes habituals de l’escala de somnolència d'Epworth. A la llarga, el seu cos es va anar acostumant a la nova rutina i els símptomes van reduir en intensitat i en quantitat. Al primer mes, va demostrar la conjectura de Hodge, el primer dels sis problemes matemàtics irresolts. L’èxit el va animar en la seva empresa.

Així que va reduir el temps de son en 3 600 segons més: 5 hores diàries. De nou, els símptomes van tornar amb més força encara. Ara si, el cos va tardar més temps a habituar-se a la nova rutina draconiana. Es va veure obligat a abocar-se a ingerir un nombre de tasses exponencials de cafè. Al cap d’unes setmanes, quan aquestes cinc hores van semblar-li un luxe burgès, va baixar a 14.400 segons. Quatre hores. A partir d’aquí, la cafeïna ja no donava l’abast per guardar actives les seves privilegiades meninges. Notava aquestes estancades, com ho era també la seva recerca entorn a la hipòtesi de Riemann, malgrat començar a percebre signes de resolució. Necessitava quelcom més potent.

Primer va començar amb pastilles energètiques de colors optimistes que li va recomanar un estudiant, naturals, plenes de vitamines i gairebé inofensives –o això deien 9 de cada 10 doctors segons el full explicatiu–. Després va afegir a la recepta uns compostos químics de dubtosa legalitat i de de nom impronunciable que li proporcionaven una lucidesa breu però intensa. Inevitablement, va acabar arribant a les substàncies clarament il·legals amb noms acronímics per lo menys sospitosos. El que li feia continuar en aquesta corba d’addicció eren els espectaculars resultats: publicava, demostrava, conjecturava amb una alegria que feia sospitar els pocs col·legues que encara el veien que l’havien substituït per un bessó oblidat. Quan va demostrar la hipòtesi de Riemann ja s’havia convertit en el més famós matemàtic mundial –i això és molt dir!–. Tothom estava a l’aguait de les seves descobertes. Arribaria a demostrar els 4 problemes que quedaven?

Però la son, aquella antiga institució biològica, no va trigar a reclamar els seus drets. En aquest punt de la història, Nathaniel Napping havia reduït les seves hores de son diàries a 14400 segons. Tres hores. Poc a poc, van aparèixer símptomes cada vegada més intensos: microdesconnexions, lapsus temporals, moments en què una demostració perfecta acabava inexplicablement parlant de ànecs i oques que parlen. Ho va haver d’admetre: aquesta no era la bona via. Es va informar, què podia estar malament? Coneixia altres pensadors que dormien un temps semblant, i ell no es considerava inferior: Thomas Edison dormia quatre hores diàries i el seu gran rival, Nikola Tesla, només dues. Certament, intercalaven migdiades en horaris espaiats. Així va concloure que el problema no era la manca de son, sinó la seva distribució: passar del somni monofàsic al somni polifàsic, reduir les hores de son alhora que es reparteixen al llarg del dia.

Per arribar-hi, s’ha de poder adaptar el nostre cicle circadiari, el que fisiològicament és costós i molest, si no perillós. Es requereix una disciplina i un canvi d'hàbits radicals. I tot i així, no sempre és possible aconseguir-ho. Però el nostre boig heroi ja ha demostrat ser un home implacable i no sobtarà ningú que, poc després d’haver-s’ho proposat, ja estava dormint les seves quatre hores diàries en intervals regulars. Primer, 7200 segons en dues tongades. Altrament dit, dues hores cada deu hores. Ja notava els efectes d’un descans més recuperador quan va decidir reduir el ritme a 3600 segons en quatre tongades –deixarem la conversió en hores al càlcul mental del lector–. L’objectiu, ara, era diferent: espaiar al màxim el temps de desconnexió del cervell.

Aquesta era la seva hipòtesi: el cervell requereix un temps d’escalfament després d’una desconnexió completa, període en el qual no s’és tant productiu i les tasques més mundanes semblen un repte immens. A mesura que s’avança en l’activitat del cervell, aquest s’activa exponencialment fins a arribar al desitjat “flux”, aquest estat mental operatiu en el qual una persona està completament immersa en l'activitat que executa. Cal aprofitar i fer durar al màxim aquest estat fins que, irremeiablement, aquest pren fi i es redueix de nou l’activitat. En resum, el cervell seguia una funció gaussiana, la funció simètrica amb forma de campana –la famosa campana de Gauss–. Reduint el descans a intervals més petits i regulars permetia, hipotèticament, arribar al flux quatre vegades al dia, en lloc de l’única –si s’hi arriba– del somni monofàsic tradicional.

Notava empíricament els resultats de la hipòtesi: al cap d’unes setmanes seguint el ritme polifàsic i amb només 14400 segons diaris de son, va demostrar la teoria de Yang-Mills, el tercer dels sis problemes irresolubles matemàtics. Però la son va resultar ser un contrincant més tenaç que les matemàtiques i va tornar més forta i més poderosa. Ja no descriurem els perillosos símptomes que patia Nathaniel Napping. Les al·lucinacions, elles, es van presentar sense intenció de marxar: ombres que murmuraven teoremes, fórmules que li feien l’ullet, i un bust de Pitàgores que, segons ell, sempre li anava xiuxiuejant insults en grec a cau d’orella.

Enmig d’aquesta voràgina de més o menys absurdes al·lucinacions, Nathaniel Napping lluitava amb totes les seves forces per guardar el seu cervell actiu. S’havia endinsat en el mon de les equacions de Navier-Stokes, però aquestes s’averaven encara més àrdues i irresolubles que els problemes anteriors. Les al·lucinacions no ajudaven: ara era Blaise Pascal que li xiuxiuejava missatges eròtics en un francès antic que l’anaven desconcentrant –i qui podria resistir el famós atractiu de Pascal?–. Fins que, un dia, assegut al metro –sempre tenia lloc, ja que, negligent de la seva higiene, produïa una forta pudor que allunyava tothom del seu voltant–, potser portat per l’erotisme al·lucinogen o per l’aflux sensorial del metro, va entrar en el flux. Tot fluïa. El món havia decidit no interferir. El temps, potser ofès, havia marxat a fer un cafè. I es va emportar el cansament amb ell. Va veure com el seu cervell, inconscientment, produïa equacions a un ritme accelerat i veia com la resolució del quart problema irresoluble es desdibuixava en la seva ment. Tot encaixava. Però, just en el moment culminant...

Es va adormir. Sense permís ni previ avís, el cervell es va apagar.

Es va despertar exactament seixanta segons després. Un controlador li estava picant l’espatlla per demanar-li, amablement i amb el nas tapat, el seu tiquet.

Nathaniel Napping es despertar sobtadament, alarmat, convençut que ho havia perdut tot. Tot al contrari: el pensament continuava allà, intacte, fins i tot una mica més polit, com si algú l’hagués airejat. En aquests segons de descans imposats, el cervell havia seguit treballant. I, encara més, no havia perdut el flux en que estava.

Nathaniel Napping es va aixecar i va córrer. Va sortir del metro abans que es tanquin les portes automàtiques i va endinsar-se escales amunt. Esquivant els turistes, va arribar i a l’últim esglaó i, de nou, va caure inconscient. Un altre minut. Al reprendre consciencia, el flux persistia.

Ho tenia clar: allò no era una anomalia, era una estructura. Un nou estat de la son. Estava prop de St James’s Park: sense pensar-ho, va anar a descansar al seu habitual banc. Allà, davant de l’estany, va comptar el temps que transcorria amb el seu rellotge: 298 segons, 299 segons... Ho va veure tot negre. Seixanta segons després, tornava a obrir els ulls, com si hagués fet un salt en el temps.

Nathaniel Napping va treure la seva llibreta i va fer el que millor se li donava: resoldre problemes. En poques hores va teoritzar una nova fase del son, absolutament funcional i radicalment eficient: tres cents segons de consciència per seixanta segons d’inconsciència: cinc minuts per un minut. Un son intermitent, discret, compatible amb el pensament profund. Si s’entrava en flux, aquest no es trencava. Al contrari, es consolidava.

Durant molt de temps sempre s’ha teoritzat que l’estat de son era una absència. Només s’havia vist com un procés actiu per regenerar l’estoc d’energia. Aquesta fase s’ha descrit com a somni profund i, recentment, se li ha afegit el somni paradoxal, estat on les neurones estan més actives i fan la feina de memorització. Nathaniel Napping havia descobert una nova fase: el somni per intermitències. El somni per intermitència no era una suma, ni una corba creixent i decreixent, sinó un estat exponencial i nul alhora. Altrament dit, la continuació de l’estat en què un s’adormia.

Va desenvolupar la fórmula següent, en què “i” és l’activitat neuronal prèvia al descans, “π” l’augment de l’estat neuronal en temps de descans –curiosament, equivalent al famós nombre pi–, “e” el temps despert de l’individu –empíricament, 300 segons– i, per últim, la suma del minut de descans.



El matemàtic va mirar el seu full i, recolzat al banc, es va meravellar de la bellesa d’aquesta nova fórmula. La simplicitat, la unió de les cinc constants matemàtiques fonamentals, la integració de l’aritmètica, la trigonometria i del càlcul. Una bellesa de la ment humana, de la seva ment. La més bella expressió matemàtica. I, amb aquesta imatge a la ment, es va adormir.

A partir d’aquí, Nathaniel Napping es va reorganitzar la seva vida entorn a la magnífica fórmula matemàtica. Les alarmes sonaven pertot arreu. El primer flux va durar una setmana. El segon, un mes. El tercer encara està actiu. Napping dormia al mig del carrer, al metro, al lavabo, durant les seves pròpies classes, davant del taulell del supermercat amb el cistell encara a la mà. Religiosament, tancava els ulls cada 5 minuts, sigui on sigui. La gent, que ja el considerava peculiar, ho va assumir com una excentricitat més dels famosos genis. Car el matemàtic ja havia assumit una fama mundial, tothom parlava de l’excèntric personatge mal vestit, pudent i introvertit que estava demostrant els sis problemes irresolubles matemàtics. De moment, comptant les equacions de Navier-Strokes que va resoldre al metro també havia demostrat el problema computacional P versus NP. Només li resistia l’últim problema, el més ardu i que ja havia portat a la bogeria dos famosos matemàtics, que porta els seus noms com a avís: la conjectura de Birch i Swinnerton-Dyer.

A aquestes alçades del conte, Nathaniel Napping ja no dedicava temps a l’ensenyament ni anava a la universitat. La resolució de cada problema tenia un premi d’un milió d’euros que li asseguraven un nivell de vida més que suficient per el seu ritme poc ostentós. També obtenia ingressos d’edició, ja que publicava més ràpid del que els editors podien llegir. Però, a mesura que augmentava el seu estat de flux, incrementant en intensitat a cada migdiada a intermitències, també començava a notar un canvi subtil: ja no feia recerca perquè volgués, sinó perquè no podia deixar de fer-ne. El flux no l’abandonava mai, però tampoc li permetia sortir-ne. Necessitava mantenir el cervell actiu amb algun problema a resoldre.

Així que, entre descoberta i descoberta, va investigar precedents històrics. Va descobrir amb una certa inquietud que molts grans pensadors havien tingut experiències similars, descobriments a ritmes accelerats: Marie Curie, Leonardo da Vinci, Ramanujan, Rasputin . Geni, obsessió, mort prematura. Una seqüència inquietantment recurrent. Eren ells també adeptes del somni a intermitències? I llavors, Nathaniel Napping va comprendre perquè se li continuava escapant la solució a la conjectura de Birch i Swinnerton-Dyer, malgrat un estat de flux faraònic, babilònic, diví. Car després d’aquell últim problema, el seu cervell ja no tindria res més a fer. Un flux infinit sense repte només podia acabar d’una manera.

Malauradament, com els grans pensadors que l’han precedit, un científic sempre té una relació tòxica amb la veritat. No pot escapar-ne ni fugir-ne. Nathaniel Napping va anar a asseure’s al banc de l’estany de St James’s Park, que sempre li havia donat una pau mental ideal per reflexionar. Ja no recordava des de quan portava actiu el flux i pel seu cap van passar desenes, centenars, milers de formules matemàtiques. En el seu quadern, va deixar anotada la solució a la conjectura de Birch i Swinnerton-Dyer, l’últim problema que se li escapava, i va caure adormit. No es va despertar. L’ambulància el va trobar amb els ulls oberts, el cos immòbil i una expressió de concentració perfecte. Dormia, segons els informes mèdics posteriors, a intermitències.

Per tot arreu del món el final de Nathaniel Napping va crear commoció. Tothom coneixia els sis problemes matemàtics ara resolubles. I molts nens van decidir fer-se matemàtics per seguir els passos del nostre heroi. Els seus descobriments van marcar un abans i un després en molts àmbits científics. El que encara va crear més sorpresa, però, va ser trobar el seu últim carnet. En aquest, hi tenia apuntat set noves fórmules sense demostrar. Aquestes, batejades “els problemes Napping” van ser el punt de mira dels nous matemàtics, que creixien amb l’esperança, d’un dia, poder-les demostrar. En el carnet, també afirmava que els ànecs i les oques de l’estany tenen intel·ligència lingüística. Tots ho van veure com l’estat de bogeria final del pòstum matemàtic Nathaniel Napping.