Inefabilitat judicial - ÚLTIMA PART: dixit

Inefabilitat judicial conté tres parts. És la continuació del conte "Rellotge biològic", que podeu trobar següent: https://relatsencatala.cat/relat/rellotge-biologic/1077287

Inefabilitat judicial

TERCERA PART: apagôgê


El Rafel va passar nit en la blanquinosa cel·la, sense poder tancar ull: potser per l’absurda situació en la qual es trobava, pels pensaments existencials que li venia la completa blancor de les parets de la cel·la o bé, simplement, car tenia por, que el seu rellotge biològic li jugués de nou una mala passada.
De bon matí, li van portar un copiós esmorzar de forquilla: cap i pota, mandonguilles, pa amb tomàquet. Amb tot i això, desproveït de cafeïna. Així que amb el ventre ple però mig endormiscat, els policies lingüístics van acompanyar el Rafel cap al seu judici. De nou, van entrar a la sala principal del sumptuós edifici i van començar a pujar i pujar escales sense parar. Malgrat tenir el judici a migdia, van sortir amb temps per arribar puntual al jutjat, car no era difícil perdre’s entre tantes escales que desacreditaven tota teoria arquitectònica i sentit comú, fins i tot per a la gent que coneixia el camí cap a les sales infinites que albergava el flamant edifici. Tots els policies lingüístics i buròcrates sabien que, com si estiguessin en un conte del batlle-escriptor, la distància des de l’entrada i les diferents sales de l’edifici s’allargava o s’acurtava sense que un sabés mai per què. I, sense falta, al final del trajecte, sempre s’hi arribava amb un estat mental atònic i vegetatiu. Sense sorpreses, és així que el Rafel arribà a la sala Zzzzzzzz, la sala del tribunal. El Rafel va riure per ell mateix, pensant en la ironia del nom de la sala i la migdiada inicial a l’origen del seu maldecap.
Podríem descriure la sala del tribunal pel lector poc imaginatiu, però el conte és prou llarg i ens estalviarem aquestes línies. Imagineu un tribunal a l’estil de les pel·lícules americanes, amb la diferència que el despatx del jutge estava molt més amunt que el que és costum, a una distància tan elevada que es feia quasi impossible reconèixer la persona que presidia el tribunal. Com si el jutge estigués a l’Olimp i, els altres, al món mortal. Una visió amplificada per un rellotge gegantí i lluminós en números romans la seu darrera. A part aquest fet inusual, la sala tenia les altres característiques típiques: uns bancs pel públic que estava ple de gom a gom, un retratista que va començar a dibuixar amb frenesí al seu quadern un retrat de l’acusat, un petit pupitre davant a la dreta del jutge per l’advocat defensor, ocupat pel reconvertit lingüista Martí, i un a l’esquerra per l’advocat acusador, ocupat per l’obès buròcrata que va prendre declaració al Rafel ahir.
La sala estava submergida en un silenci abismal. Just quan faltaven dos segons per tres quarts per arribar al minut per un quart i mig de quatre, el batlle-escriptor va pronunciar solemnement “Adhuc sub judice lis est”, sentenciant l’inici del procés.
Com una partida d’escacs, el primer moviment el va fer el Martí, l’advocat defensor. Es va decidir per l’argument de la ignorància. Explicant la famosa migdiada d’un any i mitja hora precises del Rafel, va analitzar els factors literaris que feien del poble un poble surrealista abans de l’arribada del batlle-escriptor, possibilitant tals efectes en la població, especialment en gent particularment propensa al realisme màgic com era el Rafel. Va presentar diagnòstics que li havien realitzat de petit, així com testimoniatges de coneguts; el conjunt finalitzat per un “Argumentum ad ignorantiam”.
Com a rèplica, el gras buròcrata va apel·lar a un expert biològic vingut de la capital. A partir d’anàlisis genètics, ciència molecular, termodinàmica, fotònica, i quàntica, va demostrar, sense cap possibilitat de dubte, la impossibilitat biològica humana d’efectuar tal migdiada.
–Si fos un any, encara –va dir l’expert–, però un any i trenta minuts...
–Absurditat! –va concloure el gras buròcrata, movent energèticament els dos braços– Del llatí “absurdus”, d’arrel de ab i surdus: literalment, que sembla fals! I quina altra paraula pertocaria? L’acusat ens vol fer creure que un pot dormir un any...
–I trenta minuts! –va tallar-lo l’expert, aixecant el dit.
–Això mateix! Altrament dit: cinc cents vint-i-cinc mil i nou cents setanta nou minuts exactes. Dit així, sembla descomunal, oi? En resum –va continuar, dirigint-se a tot el públic–: reductio ad absurdum.
–Malaguanyada, Rafel –va comentar a cau d’orella el Martí al seu antic alumne– Però encara tinc més asos a la màniga... –i, tot seguit, va continuar dirigint-se de nou al públic– Argumentum ad novitatem! D’arrel novus: nou, recent. La inefabilitat judicial, com bé sabem, és l’única i l’última llei del govern. El Rafel no en sabia l’existència i, per tant, no pot haver dit la paraula prohibida ja que, per ell, no existeix la prohibició.
El públic, encara dividit en opinions contràries, va començar a parlar entre ells en murmuris, que, a poc a poc, anaven augmentant en volum i discordança, dos propietats demostratives de desacords creixents. Veient l’evolució de l’opinió general, el gras buròcrata va seguir:
–Cum tacent, consentiunt: qui no diu paraula, consent! Ningú no pot ésser considerat ignorant de la llei. Altrament dit, la ignorància de la llei no n'excusa pas el compliment.
De nou, el públic va assentir silenciosament. A la que el Martí va respondre vehement:
–Argumentum ad hominem! Argument contra la persona, el cas és polític ja que...
–Ab fictus –va tallar el gras buròcrata–, jutgem l’acció, no l’home! No us deixeu enganyar, savi públic, per la tècnica sophistēs ni les explicacions lingüístiques, del llatí lingua...
“Argumentum ad captandum” va replicar el Martí, i abans de poder explicar l’etimologia el va tallar de nou el buròcrata amb un “Ab oculīs: la justícia és cega!”. En va seguir un caos d’al·locucions llatines i gregues, d’explicacions lingüístiques: “Ab antiquo” va proclamar un, “Argumentum ad judicium” va bramar l’altre i, pujant de to, sense saber qui dels dos va començar, van fluir els insults rebuscats i no tan rebuscats que, per respecte al jove lector, no definirem ni n’explicarem l’etimologia: “Ingorantus!”, “Baliga-balagus!”, “Idiotus!”, “Tros de quonius!”, “Xitxarelus!”, “Estupidus!”, “Castellanus!”, “Feixistus!”.
El públic estava encantat de l’espectacle: res és més emocionant que veure dos lingüístics utilitzar el seu llarg arsenal etimològic per llançar-se insults antics, ancestrals i oblidats que els infants més petits ja s’estaven anotant per lluir l’endemà al pati de l’escola. L’escena va finalitzar sobtadament quan la porta principal es va obrir d’un cop sec. Curiosament, qui en va entrar és un personatge ja conegut pel lector atent: Quim, el cambrer. Amb la cara fitant el terra, els braços creuats fent-se petit i avançant a passos lents, es va incorporar entre els dos advocats.
—Quim! —va cridar el Rafel, ple d’esperança—. Ell era allà! Ell sap que no vaig fer res! Ell pot dir la veritat!
—Senyor Quim —va dir el buròcrata amb un to sever—, confirmi davant aquest tribunal: va sentir que l'acusat utilitzava una paraula prohibida el dia en qüestió?
El Quim va mirar el gras buròcrata, i només després que aquest es passés un dit pel coll, un gest imperceptible pel llunyà públic però perfectament reconeixible pel Rafel i el seu advocat, va dir amb una veu tremolosa:
–Sí... va dir una paraula prohibida.
—Confessio est regina probatio: la confessió és la reina de les proves! No fa falta que expliqui la seva etimologia —va dir el buròcrata amb un somriure satisfet, i, dirigint-se cap al Martí, va afegir — o potser la vol explicar vostè?
—No! —va exclamar en Rafel, incrèdul, veient el silenci del seu advocat—. Quim, per què dius això? Tu saps que no ho vaig fer!
En Quim va abaixar encara més el cap, amb els ulls brillants de tristesa.
—Ho sento, Rafel... no tinc cap altra opció... tenen la meva cacatua de companyia d’ostatge. No tinc altra opció.
Amb aquestes paraules, en Rafel va sentir com tot el seu món s’ensorrava. Estava atrapat en una xarxa absurda, on les regles no tenien sentit i la justícia era una farsa. Després d’aquest testimoni, el judici va concloure ràpidament. El veredicte ja estava escrit des del principi: culpable.

EPÍLEG

En Rafel va ser conduït a la cel·la blanquinosa amb la bombeta penjant que s'encenia i s’apagava a intervals irregulars, on passaria la nit abans del seu càsting l'endemà. Li havien emès la condemnació en grec antic, que, òbviament, no van traduir. Tot el públic es va quedar sense paraules en sentir-la i el Martí només movia el cap sense acceptar el rumb del conte. El Rafel no va gosar demanar el significat, però ja s’augurava per les reaccions que s’hauria d’imaginar el pitjor. A la cel·la, sol, sense esperança, va pensar en tot el que havia passat, en el llarg procés de causes-conseqüències que l’han portat aquí. Tot tenia el mateix punt de partida: s’hauria d’haver posat un despertador.
Amb els ulls adormissats, el somni suau però persistent de la condemna final feia remoure el seu subconscient, i va començar a adormir-se. Sobtadament, va fer un bot i va obrir els ulls de bat a bat. Fitant el sostre, un nou pensament el va extreure del seu estat mig endormiscat: i si la pampalluga d’aquesta bombeta tingués algun significat més profund? Amb cura i atenció, va analitzar els patrons de la bombeta: les apagades anaven produint-se a intervals amb certa regularitat i amb seqüencies més o menys llargues. Morse? El Rafel en sabia una mica, ja que disposava d’una memòria selectiva que li feia recordar les coses menors i oblidar les coses majors, i va provar retranscriure mentalment el missatge: “corrosió subtinent”? No, no podia ser això... Just quan estava comptant de nous els punts i ratlles de la primera paraula, va escoltar una imminent explosió i la paret lateral va volar en mil bocins. Un grup de siluetes ombroses i silencioses van sortir de l’espessa fumerada. Una d'elles es va inclinar cap a ell. El Rafel va reconèixer la Bet, una antiga companya de classe del qual va estar enamorat de jove, però que en va perdre el contacte. Fins on li arribava la informació, la Paula estava esdevenint una escriptora amb cert renom.
—Som del CRL. El Comitè de Resistència Lingüística—va dir la Bet—, ens ha avisat el Quim. Hem vingut a alliberar-te.
I, amb aquestes paraules, el caos es va transformar en una nova esperança. Van portar el Rafel a un laberint subterrani que es perdia en múltiples túnels. Però ja no explicarem aquesta nova part del conte, ja que s’assembla a tantes altres històries de resistències, lluites i revolucions. Abans de finalitzar ens convé entrar una última vegada als pensaments del Rafel. Car entre tants alts i baixos, només podia pensar en una cosa: encara no havia tingut temps de fer-se el cafè. I, quan no es pren cafè, sempre li entren ganes de fer una llarga migdiada.