Inefabilitat judicial - PRIMERA PART: apagôgê

Inefabilitat judicial conté tres parts. És la continuació del conte "Rellotge biològic", que podeu trobar següent: https://relatsencatala.cat/relat/rellotge-biologic/1077287

Inefabilitat judicial

PRIMERA PART: apagôgê

El Rafel en va notar la presència abans de veure’l. Assegut al bar, amb la tassa de cafè que li feia d'àncora a la realitat, va veure com aquell desconegut, un home alt i pàl·lid, amb ulleres de muntura fina, es va aixecar de cop d'una de les taules del fons. Els seus moviments eren bruscs, quasi mecànics, com si hagués estat esperant un senyal invisible per marxar. Va sortir del bar amb passes llargues i urgents, sense mirar enrere i sense pagar. El Quim, el cambrer, en seguia cada moviment amb una tensió palpable. No en va dir res, ni tampoc el va perseguir.
El Rafel, sense entendre res, va arquejar una cella i va girar-se cap al Quim. El cambrer es va quedar un moment amb la mirada fixa en la porta, amb una expressió de preocupació que li va semblar estranya, gairebé aliena al seu rostre habitualment tranquil.
—Qui era? —va preguntar Rafel amb una despreocupació forçada, havent notat prèviament que no era un dels habituals del bar –o, almenys, des de l’últim any, òbviament.
—No és ningú —va dir el Quim, amb veu tremolosa, mentre començava a netejar amb un drap una taca inexistent de la barra, evitant els ulls d'en Rafel.
El Rafel va encongir les espatlles i va tornar a enfonsar-se en els seus pensaments. Estava buscant als racons més perduts de la seva memòria per recordar les mil i una coses que es va perdre durant la seva migdiada d’un any i mitja hora precises. Estava segur que havia fallat algun esdeveniment important d’aquest any, però no podia recordar quin. Els jocs olímpics? Ni li van, ni li venen. El Barça? Anava tan malament que ja no tenia esperança pel final de temporada. Va fer memòria, però com li acostuma a passar quan es desperta sense prendre cafè, sobretot després d’una llarguíssima migdiada, encara no tenia les neurones activades per a tal feixuc exercici.
Al bar s’hi respirava un ambient d’estranyesa des de la marxa sobtada de l’home, que va anar augmentant. Es notava una tensió inexplicable. El poble, des del seu "despertar", estava cada vegada més distorsionat. Però no podia deixar-se endur per les emocions: ara requeria racionalitat i rapidesa, com més aviat torni a la realitat millor.
Va allargar el braç per agafar el cafè quan es va sentir un fort soroll. Les portes del bar es van obrir de cop i dos policies uniformats van entrar amb una actitud severa. Els seus ulls escodrinyaven el local, i en veure en Rafel assegut, van avançar directament cap a ell. Els batecs del cor d'en Rafel es van accelerar, una ansietat latent li començava a remoure l'estómac –reacció prou normal en veure, en qualsevol situació, policies uniformats–.
–No sou benvinguts en aquest bar –va respondre el Quim interposant-se cap a ells– us ben asseguro que no hi ha hagut cap deriva lingüística aquí. Així que, si us plau, torneu per on heu vingut.
—Rafel? —va preguntar un dels policies amb veu freda, ignorant completament el Quim.
—Sí? —va respondre, amb un fluix fil de veu.
—Està detingut per delicte d'inefabilitat —va dir l'altre, amb una veu contínuament neutra i atònica.
—Què vol dir això? Què és inefabilitat? —va preguntar en Rafel, sorprès.
—Ja li explicaran durant el procés. —Els policies no li van donar temps a processar-ho més. El van emmanillar i el van arrossegar cap a fora del bar, deixant enrere una sala immersa en un silenci sepulcral— Té dret a parlar. Qualsevol cosa que no digui serà utilitzada en contra seu.
Ningú es va oposar a l’arrest, tot al contrari: tots els habituals del bar, que el Rafel sempre recordava en eufòrics debats sobre el depreciat rol de la policia i les diferents estratègies per la construcció de les condicions objectives i subjectives necessàries a una revolució violenta —i, com més avançada la nit, més violenta contemplaven aquesta revolució—, van abaixar el cap i fingir que la vida seguia el seu curs normal i corrent. El Quim va ser l’únic que va seguir el Rafel de la mirada, assentint del cap per donar-li consol i seguretat i, murmurant-li, al moment de passar al costat seu: “Tranquil, Rafel. Ja me n’ocupo.”
Mentre el duien cap a la comissaria —o això creia—, en Rafel intentava entendre què estava passant. Inefabilitat? Quina paraula era aquella? No havia fet res, ni dit res... Com podia haver comès un crim si ni tan sols entenia de què l'acusaven? Els seus intents de parlar amb els policies eren ignorats, com si la seva veu fos insignificant. La seva ment es desbordava de preguntes, però les respostes semblaven cada vegada més llunyanes. No entenia res, per l’absurditat de la situació, o bé perquè entre tantes filigranes no ha havia tingut temps de beure’s el cafè.
En sortir del cotxe, la seva estupefacció va continuar creixent. Entre els flaixos dels periodistes que l’enlluernaven i les preguntes constants sense sentit que li arribaven per totes direccions, els policies van fer-li pas per entrar en un grandiós edifici que ressaltava especialment per la seva perfecta simetria, només destorbada per les lletres majúscules a l’entrada: “Ipse dixit”. “Què collons?” pensava el Rafel, amb ganes de respondre amb més preguntes a les preguntes insistents dels nombrosos periodistes –masses per un poble sense diari local–. Aquest soroll incessant cessà just a l’entrar i tancar la gran porta del simètric edifici. L’abismal silenci de l’interior es feia encara més profund per la disposició de la sala, que contenia una sobreabundància d’escales que pugen, baixen, es creuen i continuen pujant. Algunes persones amb maletí i corbata les pujaven, altres persones uniformades les baixaven. Totes, sense excepció, acomplien aquesta tasca amb un silenci absolut. Els dos policies es van posar davant i darrere d’un Rafel encara emmanillat i, sense calma però sense pressa aparent, van arrancar el pas cap a les imposants escales. Primer van pujar recte, per després girar a noranta graus precisos, seguits d’un nou gir a noranta i d’un altre gir a noranta el conjunt sense deixar de pujar sense parar i tornant, paradoxalment, al mateix punt inicial –el lector aficionat es preguntarà, amb raó, si el Rafel es troba en unes escales de Penrose, curiosament funcionals malgrat ser sempre considerades un simple exercici teòric pels professors d’arquitectura–. Entre tantes escales tridimensionals semblades sortides d’il·lusions òptiques, la ment del rafel, que recordem va començar dispersada en mil i una preguntes, s’anava diluint a poc a poc, fins arribar a un estat neuronal neutre i quasi inexistent. Com les altres persones, continuava pujant, pujant i pujant, sense parlar, preguntar o dubtar.
És en aquest estat vegetatiu, sense emocions aparents, que el Rafel entrà a la sala Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. “Realment dec estar somiant –va pensar el Rafel–. Un ha d’estar ben malament del cap per titular així alguna cosa”. La sala consistia en diverses piràmides de carpetes, llibres, folis, tríptics i tota mena de fullets administratius. Al bell mig s’hi trobava un immens personatge, assegut davant una espaiosa taula semblada treta del mateix despatx oval, que estava segellant i expeditant diversos documents amb una destresa i agilitat que de cap manera augurava el seu desorbitant temany.
—Vostè és el senyor Rafel? Passi, si us plau —va anunciar el betzarrut, rabassut i botinflat senyor. En resum: un senyor gros com talòs —. Ja m’han informat que és vostè el subjecte d’un crim d’inefabilitat. Fa temps que no tenim un cas així i, en la seva infinita saviesa, el batlle ha decidit que, si accepta la seva culpabilitat, no cal que iniciem tot el tràmit burocràtic i vostè podria tornar avui mateix al bar de sempre a fer-se el cafè que tan urgentment necessita —va dir en un to mecànic que podria donar a pensar que era ben bé un robot amb forma humana, si no fos per la suera que li anava caient de la seva carnosa cara, i que s’anava eixugant amb un petit drap com feien els burgesos al segle XIX—.
—Perdoni. Jo no soc un rebel, un anàrquic, i encara menys un màrtir —va respondre el Rafel—. Però crec que tot ha sigut un gran malentès. No puc declarar-me culpable d’una cosa que desconec. De què se m’acusa? Què és aquest crim d’inefabilitat? Quan es va aprovar?
—No recorda el procés? L’hi refrescaré la feina que vam acomplir, de la qual n’estem prou orgullosos—va respondre content el gras buròcrata—. Com bé s’imagina, difondre la llei perquè arribi a coneixement de tot el poble va ser una àrdua tasca, però, avui, podem assegurar amb certitud que tot el poble sap de la seva existència i no guardem cap traça escrita d’aquesta prohibició —va seguir el gras buròcrata, aixecant orgullós el dit—, car, això, aniria en contra del propòsit primer de la llei, òbviament! La llei es va difondre per tres vies. Primerament, de viva veu a través dels agents lingüistes municipals que van anar de casa en casa. Després, a través de sobres tancats enviats a cada habitant registrat al cens, amb el decret de prohibició i l’ordre de cremar el sobre un cop llegit. Finalment, el batlle del poble va anunciar, o més aviat, va callar, durant el pregó de festa major. Llavors, tota la gent del poble, com per telepatia, va entendre quasi instantàniament el significat d’aquest mutisme: la inefabilitat havia entrat en vigor.
—Un moment... —va respondre el Rafel dubitatiu, digerint una resposta que li generava més dubtes que clarificacions— suposo que aquesta llei d’inefabilitat es va aprovar aquest últim any, veritat?
—Efectivament, els primers murmuris de la prohibició es van fer sentir just després del dia de sant innocent.
—Doncs veurà, senyor: això va ser just després que em posés a fer la migdiada. No una migdiada qualsevol. De fet, em vaig oblidar de posar-me el despertador, despistat que soc, i només m’he despertat aquest matí. Altrament dit, porto un any i mitja hora de migdiada, i estic totalment desinformat dels canvis que poden haver sorgit durant aquesta temporada. Just estava prenent un cafè al bar del Miquel mentre m’ fent-me un llistat de les coses que m’havia perdut quan els vostres policies m’han vingut a destorbar i m’han portat aquí sense explicacions.
—Com diu? —va dir rient fortament, amb un soroll que semblava més grunys d’un porc que no pas el riure d’un humà— Un any de migdiada, diu! —mirant ara els dos policies, que també van començar a seguir-li el riure—, i quina excusa s’inventarà, després? Que el seu gos parla? Què s’ha trobat amb un extraterrestre? O que ha desaparegut el diumenge? Una mica de seriositat, aquí! Que no estem en un conte surrealista, home.
—Però, ben li asseguro, pot retrobar la meva història si gira una mica les pàgines. Revisi els contes anteriors. Això que li dic: el rellotge biològic m’ha jugat una mala passada.
—Ja veig, així que es nega a entrar en la realitat d’aquest conte. Doncs senyor Rafel, els amables agents de l’ordre lingüístic l’acompanyaran a la seva cel·la, i allà podrà esperar el seu advocat. Li aconsello que rumiï bé la posició en la qual es troba durant la segona part.