Fugida sense final

La Mercè era una dona de costums inquebrantables i rituals irrenunciables. Cada matí, religiosament, es preparava un cafè amb la cafetera italiana que acompanyava d’una torrada amb oli i sal feta amb el pa del forn de tota la vida. Una recepta de felicitat modesta però completa. Fins que, un dia, el pa ja no li feu el pes.
Un canvi subtil, imperceptible per a la majoria, però flagrant per al seu paladar avesat. Potser la farina, el llevat o una mutació de la sal? Intrigada, traí la seva rutina i es preparà una segona torrada. Res: aquell gust no era el mateix. No era un simple desajust de proporcions, induït per un error esporàdic. L’aigua del poble, massa contaminada? No, el canvi era més profund. L’endemà, anà al forn esperant trobar-se amb una revolta popular protestant amb furor i demanant explicacions al Quim, el forner. Però tot seguia absolutament i categòricament igual. Semblava que només ella havia detectat la magnitud de la tragèdia. Gosaria comentar-li-ho ella sola?
Evidentment, no. Era una persona agraïda, com indica el seu nom, i per molt que s’hi forcés mai gosaria queixar-se. Resignada, la Mercè comprà el pa al segon forn del poble. El gust era correcte, potser un pèl sec, però comestible. El problema era en Quim, que vivia a dos carrers de casa seva i sempre saludava des del portal, on acostumava a prendre la fresca durant les tardes assolellades. Per evitar-lo, la Mercè començà a fer la volta llarga. Durant un temps, la tàctica funcionà.
Fins que se’l trobà un matí al mercat. Un altre dia, a la farmàcia. Més tard, a la cantonada de casa, parlant amb la veïna. Comprar el pa s’havia convertit en una operació d’espionatge i la Mercè acabava recorrent un verdader laberint per evitar-lo. Farta i decidida a no passar vergonya, pujà un esglaó més: anar al poble del costat, a vint minuts en cotxe. Per evitar sospites, a partir de llavors amagaria la barra de pa dins d’una funda d’escopeta: millor semblar caçadora que no maleducada. Ningú li preguntà mai res, però ella sentia la mirada invisible del Quim perseguint-la.
Un dijous qualsevol se’l trobà, com per art de màgia, a la parada de fruita del poble veí. Amb una destresa sorprenent per a la seva edat, corregué a amagar-se rere un sac de patates. Allò ja era massa! L’endemà, optà per comprar el pa a la ciutat. Una fleca ecològica i moderna, amb nom francès i un pa negre com el carbó i insípid com el tofu. El dependent li somreia amb desinterès i el pa li costava el preu d’un sopar sencer, sense comptar la propina obligatòria. Però era el preu de la tranquil·litat. Fins que un dissabte el veié de lluny: un home calb, amb bata blanca i panera a la mà. Era ell? No esperà a comprovar-ho i es llançà de cap dins d’un contenidor de paper, agraint la seva agilitat mental, ja que al costat hi havia el contenidor de rebuig orgànic.
Trobada a trobada, botiga a botiga, la Mercè s’hi anava allunyant. Els trajectes per comprar el pa es comptaven en hores i dies. Fins que la fugida la portà a un poble de les muntanyes de l’Uzbekistan. Un indret de vent constant i oratges inexplicables, on ningú havia sentit parlar de pa de pagès. Allà, en una fleca feta de fang i confiança, trobà un pa que li recordà vagament al de l’inici. L’assaborí amb una felicitat genuïna i primitiva. Es feu amiga del forner Genghis, un home que sempre saludava, encantat amb aquesta nova clienta habitual, alegre i xerraire.
Fins que un matí va notar-ho. Un gust diferent. Només lleuger, però inequívoc. L’endemà, la Mercè anà a comprar el pa a l’altre forn del poble, pensant en quin racó del món acabaria aquesta vegada.