La Mort no fa vacances (segona part)

Cada dia moren 160.000 persones en el món, equivalent a 57 milions de defuncions per any i 1,8 persones per segon. Altrament dit, a grans trets, han sigut unes tres persones les que han mort mentre el lector llegia aquesta frase, quatre al moment d’aixecar els ulls per realitzar mentalment el càlcul. Més espantós encara, unes 300 persones durant la lectura d’aquest conte. L’increment mundial de població és encara més elevat, ja que cada dia neixen 200.000 persones, equivalent a 75 milions per any. El superàvit natural s’eleva, doncs, a unes 18 milions de persones per any. Una xifra, desigual, certament, però manejable. No cal dir que si trèiem la mort de l’equació, la nova xifra –que deixarem al lector calcular– supera tota gosadia logística.
Així que ràpidament, després de l’eufòria inicial, les societats s’adonaren de la imprescindible necessitat existencial de la mort. Els hospitals, ja afectats per les retallades, estaven en hipertensió permanent. S’havien creat en urgència llits de repòs en gimnasos municipals per acollir la demanda creixent de gent en estat fatídic que, en temps normals, ja no ocuparien un llit. Per altra banda, malgrat que la mort estigui fora de l’abast, mai s’estava a l’aguait d’un accident, teòricament mortal, que deixi seqüeles incurables. La nova norma biològica era la següent: amb la impossibilitat de morir, mentre un tingui una ferida mortal sempre hi havia possibilitat de curar-se. El problema residia en les ferides que eren incurables: extremitats perdudes, òrgans destruïts etc. Molts van ser els joves testosterònics que, amb la notícia de la Mort de la mort, es van dedicar als esports de risc, només per trobar-se en un llit d’hospital amb un braç o una ama perduda, altres vegades amb unes ferides clarament incurables però incapaç de ser mortals. Estaven llavors destinats a reposar en un llit d’hospital fins que la Mort torni, aferrant-se a l’esperança que aquesta arribi abans que s’esgoti l’estoc de morfina –una situació inevitable a aquest ritme–.
L’altre gran problema, l’únic seriós com deia Albert Camus, era el del suïcidi. Com ja deia el filòsof, la qüestió del suïcidi sorgeix de manera natural com una solució a l'absurd de la vida. El problema era el següent: la impossibilitat de morir i les seves conseqüències socials creaven, cada dia que passava, més absurditat. Més absurditat, implicava més temptatives de suïcidis, com ja hem vist, aquestes cada vegada més imaginatives i rebuscades per veure si, així, es podia enganyar a la no-mort. Vist el seu inevitable fracàs, aquestes implicaven més absurditat, que implicaven més suïcidis. En resum: la societat no només col·lapsava a escala organitzativa, sinó també mentalment. Viurem per sempre més? Estem destinats a viure amb immortalment anys en un estat vegetatiu, sense possibilitat d’expulsar l’últim sospir? Aquestes eren els dubtes que cap filòsof, científic, detectiu, logopeda i altres savis intel·lectuals no podien respondre.

Una setmana després del primer no-mort, podem afirmar sense dubte el col·lapse de tota societat humana. Els hospitals estaven plens a vessar de gent de totes edats que, per alguna raó o altre, estaven a les portes de la mort, però no podíem emetre el seu últim sospir. Els hospitals rudimentaris en gimnasos, esglésies i ajuntaments tampoc donaven l’abast. La falta de morfina feia intolerable el patiment i a tot arreu se sentien crits. La gent es passejava pel carrer atemorida d’acabar en aquest mateix estat, mentre d’altres només eren ombres d’ells mateixos, condemnats de viure sense possibilitat de fi en un món injust, incomprensible i immoral. Una reorganització semblava necessària, però els qui tenien poder i diners s’aferraven al que tenien, es tancaven als seus alts barris i pagaven summes milionàries als metges per tenir-los només per a ells. A nivell econòmic, la inflació era ja de tres xifres, i, inexorablement, els diners deixaven de tenir valor en un món on les normes, fins i tot una que semblava inscrita en ferro forjat com la mort, semblaven que podien canviar del dia l’endemà.
Entre tota aquesta disbauxa, la Mort es passejava tranquil·lament pels carrers de la ciutat. Amb el seu maletí a la mà, la seva camisa de màniga curta i la seva corbata ajustada, observava el seu entorn amb caire pensatiu. Havia anat a visitar des dels remots pobles gelats de Groenlàndia als poblets de cases de iurta de les estepes mongoles. A tot arreu, havia percebut la necessitat social de la seva feina. Havia retrobat les famílies que jeien al costat de l'avià estirada, que amb un somriure a la cara per estar envoltada dels seus éssers estimats esperava, amb calma i serenor, el seu últim sospir –sigui avui, demà o d’aquí més. Acompanyar d’aquestes persones cap a l’altra vida i sentir les seves històries era una de les alegries de la Mort quan era més jove. Passejant per la ciutat, també recordava la commoció que sentia en guiar els infants que, per alguna injusta raó, es trobaven massa d’hora deixant aquest món. I com, amb paraules amables i emotives, els assegurava que no hi havia res a témer. També li venia a la memòria les intenses converses que tenia amb els poetes que, molt sovint després de publicar la seva obra mestra, decidien que ja no hi havia bellesa per descriure i posaven final a la seva vida mortal. Això eren als seus inicis, ja fa molts mil·lennis, quan la Mort trobava joia en la seva feina. Potser, pensava, s’ha desconnectat massa, ha intentat romandre massa neutre i s’ha hagut d’allunyar de la vessant sentimental de la seva feina, que no per això desapareixia. No és només culpa seva: el mètode de presa de decisions jeràrquic diví i el creixement de la humanitat també han obligat una gestió necessàriament més indirecta i eficient. Però això podia canviar. O, almenys, això tenia en ment entrant de nou al gratacel del Déu General per proposar-li un nou pla.

El primer home a morir va ser l’home més vell del poble d’Espolla. Un bon dia, els habitants es van despertar per veure el cos de l’home més vell sense respirar, però amb un somriure encara als seus llavis. Com va demanar, es va fer una gran festa amb bon vi en un jaç d'herba fresca vora l’ermita. Aquesta nit, molts infants van ser concebuts, ja que, com sempre deia l’home més vell, un poble sense nens és un poble que ha claudicat. Oficialment, però, la primera mort registrada va ser la reina que, amb cert retard, va morir sola en la gran habitació del palau. La seva extensa família, aquesta vegada, no estaven gens preparada per la guerra interna com ho estaven al principi, i és un consens general que la successió no va generar tanta feina pels paparazzis com era d’esperar. A partir d’aquí, totes les persones que havien de morir ho van anar fent esglaonadament. Els hospitals es van anar buidant a poc a poc, i la controvertida llei de cremació dels animals de companyia es va anul·lar, ja que les funeràries estaven saturades de la feina que havien de recuperar. De fet, els crematoris no van deixar de funcionar durant les setmanes que van seguir. Per altra banda, les classes de filosofia ja tornaven a recuperar la seva esplendor preapocalítptica, i els pedants professors amb coll alt podien tornar a les classes magistrals preguntant als alumnes: què és la mort? Per què ens preocupa? Pas a pas, la societat tornava a la normalitat, i la “setmana de no-mort”, com ja comunament s’anomenava, era un tema d’anàlisi i de debats constants entre tots els intel·lectuals.
Per la seva banda, la nostra enyorada i amable Mort havia abandonat el seu maletí. Veient el caos provocat per les seves vacances, el Déu General havia acceptat les seves condicions. Li havia atorgat total autonomia per gestionar, de nou, la mort com ella ho vegi convenient. La Mort es trobava ara en els baixos d’un edifici antic de Ciutat Vella col·locant a l’entrada un rètol amb la inscripció següent:
Mortis, Mortem, Morte SCCL
Data de registre: des de sempre.
Havia recuperat el registre que va fer temps enrere com a escrivent personal. Pocs saben que abans que sigui una multinacional de tramitació de morts, burocràtica i impersonal, el comerç de la mort era més bé una petita botigueta de traspàs, d’acompanyament. Es recollia la història, es donava coratge, i es guiava la persona cap al seu proper capítol. I, de fet, els últims moments d’algú són com l’últim capítol d’un llibre. Cal que sigui digne, cal que tingui sentit. Sovint, per això, cal un bon narrador. Car al cap i a la fi, la mort era només el principi d’una nova història.
Amb un somriure satisfet, la Mort es va col·locar darrere el taulell de la seva petita però acollidora botiga. No va haver d’esperar gaire per veure el primer client: un jove adolescent amb aire perdut. Portava un full a la mà que va deixar sobre el taulell: un currículum vitae.
–Bon dia –va dir el jove amb una veu insegura– he llegit que buscava un assistent. Ja sé que tinc poca experiència, però sempre m’ha agradat escriure contes de tota mena. Li puc assegurar que sóc treballador i aprenc ràpid.
La Mort el va fitar de dalt a baix. Era un xiquet primet, amb ulleres de vista i una cara anodina. Un avantatge, certament, per aquest tipus de feina. També notava que era una persona sensible, transmetia una escalfor única. Realment, no esperava trobar tant aviat una persona amb potencial com a becari. Si, va pensar, aquesta persona m’ajudarà a retrobar la plenitud que tenia als inicis de la feina. I, potser, també li podria transmetre aquest sentiment.
–Estigues avisat: no és una feina qualsevol. Requereix dedicació personal i, en temps de crisi, pandèmies i guerres, moltes hores extres. Però també és una feina per descobrir món. Coneixeràs totes les persones en el seu moment de més plenitud i honestedat. I per això, s’ha de saber escoltar bé i trobar les bones paraules. Creus que pots ser aquest narrador?
El jove va mirar al seu voltant. Malgrat les boges paraules de l’home, l’espai atapeït de l’interior li generava una sensació de tradició, integritat i bondat. Tenia la sensació que no es trobava en una botiga qualsevol, davant d’un escrivent qualsevol. Mirant per primera vegada directament als ulls de l’home, d’un color únic que semblava ben bé integrar tots els colors coneguts per l’home, hi va trobar una serenor interna com mai havia vist. “Quan voleu que comenci?” va dir el jove allargant-li la ma.
I és amb una bona encaixada de mà que posem fi a aquest conte i a les extravagants vacances de la Mort.