ell o Ell

Quan Ell va tornar a la terra, no va ser com anunciaven les santes escriptures.
Va aparèixer al bell mig de les Rambles, vestit només amb una bruta toga i unes espardenyes gastades. El conjunt rematat per una llarga barba i unes imponents ulleres de sol que el feien fàcilment confusible per un espècimen de la subespècie invasora urbana dels hipsterus barcelinus.

–Ja Soc aquí –va anunciar solemnement–, he Tornat.

–Qui és ell, mama? –va preguntar un nen atemorit per tal divina presència.

–Soc Jo –va respondre amb una veu taumatúrgica, provocant tots els turistes, locals, carteristes, expats, fins i tot coloms, a parar i contemplar-lo, tot estirant els braços formant una creu vivent.

–Ets tu o Tu? –va dir una vella dona, apropant-se amb passos vacil·lants tot ajudant-se del seu bastó.

–Soc Jo –va repetir l’home, agafant-li les mans amb solemnitat.

–És Ell! –va cridar la vella dona deixant caure el seu bastó i redreçant-se amb una vitalitat recuperada.

A partir d’aquí, multitud es va anar apropant formant un cercle cada vegada més gran. Entre aquesta embriagada horda, un simpàtic policia –un oxímoron, ja ho sabem– intentava fer-se pas a base de “Disculpes” i “Dispensi”. Com més s’aprovava al centre, més trobava gent embriagada de felicitat i alegria, i els educats sinònims es van transformar en imperatius:

–Aparti! Circulin!

Però ningú li feia cas. Finalment, desesperat, va brumir:

–Em deixareu passar mecagondeu!

La poderosa blasfèmia va provocar un silenci reverencial i li va deixar lliure un camí cap al centre, on va arribar just quan Ell convertia les garrafes d’aigua de tothom en un vi deliciós.

–Disculpi! És vostè l’origen d’aquesta eufòria col·lectiva?

–Soc Jo. I el Perdono –respongué Ell, tot beneint-lo. El públic, de nou, va irrompre en crits d’alegria. Però el policia, experimentat d’anys de servei, ja repassava mentalment les irregularitats de la situació.

–Molt em temo que li hauré de demanar la vostra llicència de venta municipal de begudes alcohòliques regida pel decret legislatiu 1/2000. Sense aquesta, li hauré de confiscar el miracle.

Ell el mirava desconcertat: aquests edictes eren inexistents a l’antiga Judea –com a molt, el decret 1/33dC.

–Però si és Ell –cridaven els embriagats creients–, mireu –van afegir apropant-Li un pa que Ell, amb un simple moviment de la mà, va multiplicar per mil.

—M’és igual si és ell o Ell. El cas és que no pot repartir productes sense declarar l’IVA corresponent: model 303 si és autònom, 304 si ha creat cooperativa amb Déu i el Sant Esperit. I faltaria la inspecció sanitària.

–No Venc el pa –va respondre ofès–, de què em servirien els diners d’allà d’on vinc?

—Caritat, doncs? Suposo que estarà inscrit al Registre d’Utilitat Pública? O al Padró d’Entitats Tolerants? El PET, ja que li agraden les majúscules.

–Doncs ara que ho diu, no n’Estic segur...

–Ara que hi penso –va dir fixant-se en la seva pell lleugerament oriental i la seva indecent vestimenta–, em podria ensenyar el seu DNI?

–Jo Soc un ciutadà del món. L’amor no coneix fronteres!

I mesura que la conversa entre ell i Ell avançava, la multitud s’anava dispersant, i els miracles perdien el seu encant davant l’inefable procediment administratiu.

—Miri —va concloure l’agent—, si vol tornar com Déu mana, primer demani pre-cita prèvia a pre-comissaria. Ja ho diuen: a qui matina, Déu l’ajuda...

Lluny d’allà, al quilòmetre -666 de la capa terrestre, un home vestit de banquer observava l’escena en una pantalla immensa. Somreia amb satisfacció demoníaca.

Al capdavall, havia estat ell qui havia inventat la Burocràcia.