Regala’t temps per viure!

El rellotge estava aturat. Un circ atrotinat abandonat enmig d’un camp. Feia temps que no s’escoltaven rialles i que els seus pallassos, ballarins i trapezistes n’havien fugit.

Uns metres més enllà hi havia l’hospital. S’havien quedat tots dos de pedra mirant-se quan va sortir la Doctora. L’espera se’ls havia fet eterna com si el rellotge del temps no avancés. Havia tingut una bona estona per rebobinar la pel·lícula des del precís instant en què l’havia vist aixecar-se d’aquell racó de món on ell solia escapar-se per pensar quan en tenia necessitat. La va veure tota concentrada, ajupida, fent fotografies a unes flors i va pensar que era una preciositat. La casualitat, el destí, la sort... diga-li com vulguis. Aquell instant i aquell lloc els havia connectat fins avui! Mentre ell seia al seu costat amb el cap cot tot recordant moments amb certa nostàlgia, ella va obrir la llibreta que no l’abandonava mai i va aprofitar el temps que tenia per trencar el silenci d’aquella fulla en blanc. Estava molt espantada i s’esperava el pitjor diagnòstic.




Li suaven les mans tot i que l’aire condicionat de la sala d’espera feia bé la seva feina. Res a dir. En Fèlix la va abraçar un moment i va apropar els seus llavis per fer-li un petó a la galta.

- T’estimo molt, Noa.

Just el precís moment en què es connectaven les mirades es van sentir unes passes. No va passar ni mig segon que els dos van girar el cap per veure si eren les seves. Aquell moment se’ls va fer etern. Ni respirar podien, preocupats com estaven per conèixer quin era el diagnòstic. Aquella pedra al ronyó l’havia estat donant pel sac unes quantes setmanes. La intervenció havia anat bé, deien, però calia veure si estava tot net passada una temporada.

Va caure de cul després d’escoltar-la. No podia ser. No s’ho creia! No hauria pogut tenir un millor regal que aquell! Després de tanta angoixa semblava que encara li quedava temps per viure. Ho havia escrit feia una estona a la llibreta. Ho desitjava amb totes les seves forces. Aquell pronòstic era un senyal. Calia fer-ho. No hi havia excusa! Aquell era el moment per començar. Ara i aquí. Gràcies vida!






Aquest relat està dedicat a totes les persones que encara tenim la sort de viure. I també a totes les que malauradament ja no estan amb nosaltres per compartir moments però que ens n'han regalat de molt bonics i que portem ben endins nostre.