Records de postguerra

Olors i Pudors

Vaig néixer al 1943. Els meus primers anys van passejar-se per les dues postguerres, l'espanyola, dita civil, i l'europea, dita mundial.
Els meus records d'infantesa són els que són i, de ben segur, han estat matisats per vivències posteriors.
Vivia a ciutat en un pis i així doncs, el que recordo deu ser molt diferent dels records de qui hagi viscut a un poble o a pagès.
Ara bé, jo, hi ha algunes coses que les tinc molt gravades: les olors i les pudors d' aquella època. Com podreu veure algunes són de bon record i d'altres millor no recordar-les. N'explicaré algunes :

Pudor de suor
La dutxa diària, el gel de bany, la crema hidratant i el desodorant van arribar molt més tard. Moltes cases no tenien aigua corrent ni freda ni calenta. Quan en sortia de l'aixeta, a l'hivern, n'escalfàvem, omplíem un cossi i ens refregàvem el cos amb una pastilla de sabó. Sovint era el mateix que servia per rentar la roba. Acostumàvem a fer-ho un cop per setmana. La resta dels dies ens rentàvem "com els gats", dèiem. Així doncs, aquella olor agre de suat formava part de la convivència, especialment insuportable al transport públic i d'altres espais tancats.

Olor de fum
Cuinàvem en un fogonet que s'encenia amb estelles i carbonet. Calia ajudar amb un ventall. El fum de les cuines s'escampava pel cel-obert mentre les dones (sí, les dones) feien el menjar. Sopes, patates bullides, algun dia llegum...i si hi havia sort, uns talls de cansalada rostits a la paella per acompanyar.

Olor de braser
Als pisos de ciutat no acostumava a haver llars de foc ni, encara menys, calefacció.
La presència d'una "taula-camilla" (és com en deia tothom), era habitual a una habitació que feia de saleta. Es tapava amb un cobertor amb faldilles fins a terra i, el seu interior, amagava un braser aquell recipient en què s'hi feia foc o s'hi posaven brases roents. Seiem al voltant d'aquesta taula amb els peus i les cames a sota de les faldilles i així ens escalfàvem mentre fèiem conversa i els deures, repassàvem i sargíem la roba, escoltàvem els serials a la ràdio o, fins i tot, hi sopàvem. L'olor de les brases impregnava els cossos i les narius, de qui seien al seu voltant. Les dones es protegien les cames amb unes "polaines" de cartró, per evitar que aparegueren vermellors i venetes que sortien amb l'escalfor.

Olor de col
La col bullida, i si n'hi havien, amb patates, era present a molts àpats sobretot per sopar. Això feia que en passar l 'entrada de qualsevol casa de pisos et rebia una sentor que s'escolava escales avall fins al carrer. Era una olor com de rebullit que quan, al cap dels anys, jo he cuinat col, no l'he notada pas.

L'olor de la mar
El primer cop que vaig olorar la mar era molt petita. Potser 3, 4, anys a tot estirar. Vam anar, la mare i jo, a Vilassar. en tren. Ella hi havia nascut i el seu germà gran, l'hereu, hi vivia a la casa familiar. Anàvem de visita i en obrir-se les portes i baixar del tren vaig rebre una alenada d'aire amb una olor desconeguda, que vaig trobar fantàstica. Se'm va gravar al cervell per sempre més.

Olor de nadó
Va ser en néixer la meva germana, la segona dels quatre que vam ser, quan vaig sentir una olor nova mentre demanava permís per tocar-la, per agafar la seva maneta rosada i diminuta. Ella dormia plàcidament al bressol.
L' olor de la seva pell dolça i "neta" era d'ella, era ella. Em va semblar que m'envoltava acariciant-me suaument.

Olor de xocolata desfeta
Al pis de sobre del nostre hi vivia una mare amb dues filles i un fill que era el petit. El marit navegava i era poc a casa. La filla gran feia de modista (al cap dels anys em va fer el vestit de núvia), la segona estudiava filosofia i lletres a la universitat central i el noi feia estudis de comerç.
Moltes tardes jo pujava a veure'ls i podria fer un capítol sobre aquella família però explicaré només allò que fa referència al títol d'aquest paràgraf.
La mare que sabia com m'agradava la xocolata, em deia…"una tacita de chocolate con picatostes"? (Ja veieu que parlaven castellà. De fet eren de Talavera de la Reina i la xocolata li portava el marit navegant) Naturalment jo sempre deia que sí, "muchas gracias" i m'asseia a la "mesa camilla" a esperar el berenar que abans d'arribar ja s'anunciava amb una olor que em feia salivar!

Més coses

Tinc records de situacions, fets i anècdotes que mentre escrivia m'han vingut al cap. Els explicaré, desordenats, tal com han aparegut.

L'oli de fetge de bacallà
El primer sabor "repugnant" que recordo. La moda d'aquest reconstituent va martiritzar la infància per tal que creixessin sans i forts. També per tenir gana. En un temps que poc menjar hi havia! Tenia un gust indefinible i, quan era l'hora que tocava, més d'un cop volies sortir corrent. A mi me'l donaven pinçant-me el nas amb dos dits, acompanyat d'una oliva i amb les paraules màgiques: no respiris i empassa!!!

La cartilla de racionament
Ara ens sembla impossible però jo recordo, i ja devia ser més grandeta, anar a buscar queviures a la botiga del costat de casa (la que teníem assignada) amb una cartilla que tenia uns cupons que arrencaven en donar-te el producte que et tocava. Bàsicament era, arròs, sucre, oli, llegums, pa negre, alguna vegada ous, sabó, patates, cansalada, bacallà i, poques vegades,llet. No sempre hi havia de tot ni sempre en la mateixa quantitat. Evidentment existia el mercat negre, molt més car i il·legal, amb el perill de pena de presó per a qui enxampaven comprant i venent. Traficant, deien...

Una truita per sopar
Tinc una imatge gravada d'una truita a la francesa i la mare dient-li al pare que la mengés que ell anava a treballar...i tal com vas tornar del camp (el de concentració)...i el pare partin-la en tres trossets i dient...per tu i les nenes. Jo ja he menjat prou!

Pa blanc i calces a terra
Una tarda tornant cap a casa amb la mare, de cop va aturar-se i va dir, davant l'aparador del forn on mai hi havia res, mira! mira! que no ho veus?! És pa blanc! I els ulls se li van negar.
Després més carrer enllà, davant nostre, caminava una dona amb unes faldilles molt amples que li voleiaven en caminar. De cop la mare va esclafir a riure i va tornar a dir-me...mira! mira! A la dona, que teníem gairebé a tocar, li havien caigut unes enormes calces...a terra!. Es va ajupir, les va collir i va seguir caminant!
Dues cares …

Fred al llit
Quin fred teníem a l'hora d'anar a dormir! Pijama de roba gruixuda, mitjons de llana, i un bon jersei sota les flassades que no abrigaven gaire i pesaven molt. Una bossa d'aigua calenta era un regal. Però només quan teníem algun mal de panxa o refredat.

La papereria
Camí de casa, tornant de l'escola, hi havia una papereria que encara ara no puc entendre com s'ho feien. A l'aparador, tot molt ben endreçat, hi havia tots els estris necessaris per poder escriure. A mi m'enlluernaven una munió de gomes d'esborrar de totes les mides, formes i colors...Milano. un dia me'n van deixar triar una i la vaig guardar com un tresor mentre esborraba amb uns trossets trencats d'una goma vella.

I fins aquí. Que ja n'hi ha prou. Amb els anys les coses van anar canviant molt . Això seria un altre relat.

(He compartit aquests records per primera vegada per escrit i ho faig Amb total cordialitat!