Quin cul!

Conviure amb les febleses no és fàcil. A més, el nostre cervell reptilià no para d’enviar-nos missatges, intentant que ens deixem emportar pels nostres instints més primaris. Recentment he descobert que, si cedim, pot ser molt incòmode per als que ens envolten.

Aquest matí baixava del tren quan m’he quedat embadalit mirant el cul d’una noieta que ha baixat davant meu. Duia unes malles negres ajustades que es movien amb un vaivé hipnòtic del que m’ha estat impossible escapar.

A les escales automàtiques m’he aferrat a la goma negra que ens arrossegava, per no cedir a l’impuls que em demanava, m’exigia, estirar el braç per confirmar el tacte suau i tendre, que s’endevinava sota aquella fina tela.

Fent gala d’un autocontrol que no sabia que tenia, l’he deixat enrere per evitar més temptacions.

Llavors he sentit com els seus peus pujaven i s’aturaven a tocar. Molt a prop. Massa. Potser li posaven els homes amb canes.

Un fregament gairebé imperceptible ha trencat els meus pensaments. Ha començat tímid, insegur, però de seguida ha pres confiança i s’ha tornat més íntim. Més ferm. Jo he fet la única cosa que m’ha semblat lògica, mantenir la posició mentre l’escalfor creixia al meu entrecuix. Em sentia literalment camí del cel, així que amb el meu millor somriure m’he girat i...

Collons!

Uns ulls negres, repintats i mig tancats en un intent desafortunat per semblar seductors, buscaven els meus. La dona devia tenir vint anys més que jo, i portava una minifaldilla exageradament vermella. Quan pensava que la imatge no podia ser pitjor, una llengua gruixuda ha repassat el també exagerat vermell dels seus arrugats llavis mentre em picava l’ullet.

Ha estat llavors quan les escales han arribat al final del seu camí. Aprofitant l’impuls amb que he sortit disparat, he començat a córrer i no he parat fins que l’aire fresc m’ha tornat el color que havia fugit del meu rostre.

Ja sé que tots tenim desitjos, però aquell coi de dona es podia controlar una mica com fem els altres, no?

Ferran Angulo