Que sigui el que Déu vulgui!

La comissió de la cent vint-i-setena edició de les Olimpíades intergalàctiques, ha instat per primera vegada al planeta Terra a participar en els jocs. Amb la intenció de fomentar les relacions amistoses han acceptat l’oferiment, però val a dir que han quedat moltes preguntes enlaire. Aquest any, les olimpíades, se celebren a Dicònia, un planeta situat al nord-est de la galàxia Circinus, on els seus habitants tenen fama de ser uns malcarats. I ho corroboren de seguida perquè un individu diconià els dona la benvinguda fent escarafalls.

A l’estadi olímpic ja està tot a punt. La graderia és plena de gom a gom, l’ocupen éssers dels indrets més remots de l’univers que animen amb entusiasme els seus congèneres. L’atleta Joshua Junior Cheptegei, representant l’espècie humana, està preparat a la línia de sortida per començar la prova dels cinc mil metres llisos. Observa a banda i banda. A la dreta, hi té un cefalòpode terrestre, llefiscós i pudent. A l’esquerra, un humanoide amb les extremitats tan llargues com tot ell. Més enllà hi ha un híbrid amb peus de cabra i tors d’home. I prefereix no seguir mirant.

El que té clar és que no tots els participants tenen les mateixes oportunitats de guanyar, però donat que a l’últim en queixar-se se l’ha cruspit el responsable de mediació de conflictes, un ieti amb molt mala bava, decideix callar i fer el que dignament pugui a la cursa.

Sona el tret de sortida i el cos d’en Cheptegei segueix al mateix lloc. L’afició l’escridassa. Dirigeix la mirada al cel i mormola alguna cosa. Ara sí, corregeix la inclinació, alça la cama dreta amb el genoll flexionat, es dona impuls amb l’altra i comença a córrer. Això, ja no té aturador!