Cercador
Purpúria
Un relat de: deòmisesEl dia es lleva amb vent de ponent, com si anunciés que la tardor està a punt d'arribar. I, amb ella, el bon temps s'esborrarà de l'ambient. En alçar les persianes, la ventada remou les copes dels arbres i les desfulla. La piuladissa dels estornells ja fa estona que és eixordadora, i la premonició que aviat deixaran el niu li provoca una esgarrifança que li eriça tota la pell. Els pèls, inclús els imperceptibles, se li dibuixen al llarg dels braços i els visualitza, tot imaginant que pot observar-se amb ulls aliens, a la resta del seu cos. Duu unes mínimes calcetes i una samarreta de tirants arrapada. Els pits nus clamen la seva presència sota la roba; el fred li ha endurit els mugrons, però és una sensació que no la molesta. Sols li dibuixa una fesomia trista al rostre i als ulls, distrets i melangiosos. Anhela l'escalfor fugissera i lamenta la seva absència abans de l'hora. Cal que s'apressi o no hi serà a temps. I aquesta vegada no vol deixar perdre l'oportunitat. Tanta espera ha de tenir la seva recompensa.
S'esguarda al mirall del lavabo i encara li persisteix el calfred: se sap atractiva. Es despulla per complet i li agrada la visió de la seva nuesa. Se sent lleugera, gairebé aèria, capaç del que es proposi a partir d'ara. Torna al menjador i, encarada a l'exterior, fixa l'esguard al sol. Nota com el seu influx li corre per les venes i eixampla els braços tant com pot. Tant li fa si alguna veïna xafardera la veu nua, ara se sent lleu com una ploma; es mou amb agilitat gimnàstica i avança de puntetes al mateix temps que descorre el finestral. Orientada cap al sud, inspira profundament i s'aboca pel balcó a la recerca de la bandada que l'espera i que l'acollirà, talment un membre pròdig retornat. Sense perdre la fe ni enlairar-se, cau a pes fins a topar amb l'asfalt. Minuts més tard, la trobaran morta i envoltada per una taca purpúria, ningú no entendrà els motius d'aquesta desgràcia ni descobrirà l'ànima d'ocell que s'amagava dins del seu cos des que va néixer.
S'esguarda al mirall del lavabo i encara li persisteix el calfred: se sap atractiva. Es despulla per complet i li agrada la visió de la seva nuesa. Se sent lleugera, gairebé aèria, capaç del que es proposi a partir d'ara. Torna al menjador i, encarada a l'exterior, fixa l'esguard al sol. Nota com el seu influx li corre per les venes i eixampla els braços tant com pot. Tant li fa si alguna veïna xafardera la veu nua, ara se sent lleu com una ploma; es mou amb agilitat gimnàstica i avança de puntetes al mateix temps que descorre el finestral. Orientada cap al sud, inspira profundament i s'aboca pel balcó a la recerca de la bandada que l'espera i que l'acollirà, talment un membre pròdig retornat. Sense perdre la fe ni enlairar-se, cau a pes fins a topar amb l'asfalt. Minuts més tard, la trobaran morta i envoltada per una taca purpúria, ningú no entendrà els motius d'aquesta desgràcia ni descobrirà l'ànima d'ocell que s'amagava dins del seu cos des que va néixer.
Comentaris
-
L'amagat[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 21-03-2018 | Valoració: 10
A vegades tenim coses amagades i a vegades les traiem a fora, al balcó, a la llum del sol. La protagonista del relat s'ha despullat, física i animicament i ha volat. Potser massa, però ha volat. Una forta abraçada.
Aleix
-
Molt bon treball...[Ofensiu]jovincdunsilenci | 21-03-2018 | Valoració: 10
... Deo. La veritat és que m'ha commogut el teu relat. Et desitge molta sort al concurs.
-
Gir inesperat[Ofensiu]Canela fina | 20-03-2018 | Valoració: 9
Un gir inesperat, bona descripció que et fa espiar aquest moment talment com si hi fossis. Salut i paraules!
-
Glups![Ofensiu]E. VILADOMS | 20-03-2018
Poètica i tràgica t'ha sortit la Virtut d'aquest mes, Deomises.
Fins a la propera!
Valoració mitja: 9.67
l´Autor
374 Relats
1012 Comentaris
312151 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.
Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.
Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;
Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.
***
Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...
***
deomises@gmail.com
EL MEU BLOG:
Es desclou la tenebra...
Lluís
13.05.1978