Poesia ets tu

Del perquè m'hi dedico, no podria donar-ne una raó concreta. Podria atenir-me als tòpics i dir "perquè no sé fer res més", però... tant negat no sóc. Tinc moltes més qualitats a part de la facilitat per crear històries, disfrutar escrivint-les, treballant-les i fer-les arribar a la gent, amb la intenció de que s'hi sentin identificats i consolats. I anar fent camí, poquet a poquet, com una tortuga.

Jo de petit sempre havia estat una mica fracassat. Un noi tímid i estudiós, que preferia passar els caps de setmana amb el cap entre els llibres més que no pas sortint amb els amics. I això de plasmar els pensaments en un paper, també m'atreia molt.

Quan tenia disset anys, ja als últims cursos de l'escola, vaig enamorar-me de la meva professora de matemàtiques. Sabia de sobres que era un amor totalment impossible i utòpic, però el dolor que m'oprimia el pit era tal que necessitava treure-ho de dins. Així que vaig escriure-li un poema, en català, molt bonic. Es titulava "Ets el meu estel". Sóc incapaç de recordar-ne el contingut exacte, però acabava dient alguna cosa com: "I ara ja sé què és la poesia. Poesia ets tu". Li vaig deixar a la bústia de casa seva, perquè vivia molt a prop de casa meva. No vaig donar-li cap mena de nom i adreça, però suposo que jo devia ser l'última persona en qui va pensar.

Mesos més tard, per la Diada, vaig encarregar-li un ram de roses, amb un lliri entremig, i li vaig fer arribar a través d'un missatger. Vaig escriure un altre poema per a l'ocasió, dins el sobre on normalment hi va la tarja. Tot anònim, com és de suposar.

Va arribar el juny, i vaig acabar sense problemes el curs. Després, vaig entrar a la universitat, on dedicava el temps mort a escriure novel·letes, poesies i relats. No l'he tornat a veure més, però no hi ha dia que no pensi en ella. Molts poemes els hi he dedicat, l'he convertit en poema. Però això no vol dir que només escrigui per ella.