Petita història d'unes paraules pensades i no escrites

Som dissabte. Surto de casa de bon matí, amb una llista preconcebuda i l'objectiu d'arribar-me fins al mercat. Camino depressa, mantenint un ritme que em permeti no passar per alt cap dels detalls, colors o sensacions que vulguin acompanyar-me durant el camí, un hàbit que no m'agrada descuidar. De sobte, una espurna encén el neguit dels pensaments. Camino, ja només miro, sense atrevir-me a observar. No vull destorbar un cervell massa ocupat cercant paraules, polint-les i ajustant-les a la mida d'aquella idea incitant. Memoritzo sensacions i encadeno a la memòria les paraules que, mentre camino, he anat triant i remenant a la llotja dels meus coneixements. Tot això, amb la il·lusió i la finalitat de retenir-les el temps suficient per que aconsegueixin esquitxar de negre la pantalla blanca d'un document encara inexistent.

Arribo a casa carregada amb la compra i el pensament capficat en el poc temps que resta, un temps que el dissabte al matí corre esperitat mentre es dilueix entre la rutina de les rentadores, la pila de trastos desendreçats i els àpats per cuinar.

Per fi, arriba l'hora de la calma, l'hora d'asseure's davant de la pantalla que s'obre blanca e impol·luta. Tot està preparat per rebre les lletres que aniran desgranant aquella idea que cremava de bon matí, la que tenia la certesa d'haver lligat amb paraules buscades meticulosament. Llavors és quan descobreixo, astorada, que la memòria s'ha fos mentre vagarejava entre la roba bruta o les cassoles del dinar. Les paraules s'han deslliurat i, inconnexes, campen a l'ample pel cervell, lluny del poder alienador de l'escriptura i alliberades del seu esclavatge per la meva desmemòria. Els meus pensaments, efímers, volen enyorant el seu suport, l'única manera que coneixen de sobreviure a l'oblit.

Buida i abatuda, albiraria un bri d'esperança si en sabés l'experiència compartida. Em qüestiono si algun ésser il·luminat sabria on puc trobar les paraules perdudes, pensades però no escrites.