Petita fantasia familiar

- Així que aquesta vegada, la teva sogra?
- Sí, pobreta.
- Pobra, pobra... tu heretes a tot drap, oi?
- Sí, no puc queixar-me, sense exagerar tampoc. Però tanmateix, tot i que era la meva sogra i no m'agradava massa, una sogra queda una sogra, no m’és tan fàcil com me l’imaginava.
- Apa, home, un bon àpat i acabat. Imagino que per a la teva dona deu ser difícil?
- Sí, la llei de les sèries, primer el pare, després l’oncle, i les dues ties. Porten merda a l’espardenya en aquella família. De la seva generació, la sogra era la darrera. Però, saps, per ella, potser no és el pitjor. Es va quedar vídua, sola, estava avorrida, la seva vida mancava de sal, si puc dir-ho així.
- I tenia un gendre pesat... No facis aquesta cara de mico constipat, era per riure. Però era robusta, la vella. Finalment, dic la vella, però encara era relativament jove.
- Sí, era encara una dona que et donava gana...
- I com va passar? Malaltia?
- No, el cor. Se n'ha anat així, puf. Ahir al matí vaig a casa seva, li explico una cosa o dues, i es deixa morir als meus braços. Només va fer dos crits i tres gemecs. Crec que va morir sense
entendre què li passava realment. Com si tenia por, com una basarda. Estrany, no?
- Molt millor, recordo la meva sogra, quan va morir, va xisclar com un porcell almenys una hora.
- Oh, això no és divertit.
- Fastigós, i després he hagut de netejar tota l’habitació. S’agafava a la vida, i saps com en sóc, jo, de maldestre, no sabia què fer. I com estan reaccionant els teus fills?
- Bé, no estan gens malament. Ho sembla, almenys. Estimaven la iaia. A veure si suporten l’àpat de comiat.
- Parlant d’àpats, com us organitzeu?
- Clàssic. Família i amics per menjar, farem un toc amb els veïns... Com sempre.
- Te n'ocupes tu?
- Sí, la meva dona no ho pot fer, que diu, els nervis, que diu, era la seva mare, que diu, sí, clar, era la seva mare, però... ja saps, les dones i llurs sentiments. Doncs, ho faig jo, perquè l'àpat, per una mort, és important. És un darrer homenatge. Per als nens, de fet, com que encara són joves, serà l'últim record de l’àvia.
- És clar. Bé, home, et deixo, he d'anar a fer les compres, no tenim res més per menjar.
- On vas?
- Aniré primer a la tia de la meva dona, si és a casa.
- Quina?
- Aquella que viu a prop de la platja.
- Sí, ja veig quina. Ciao, i no oblidis de venir, estàs convidat.
- Amb plaer. I pel cap de setmana, vindràs tu, a tastar la meva tieta. Arrivederci.
- Gràcies.

Amb aquesta última paraula, el Carib es va aixecar i amb les dues mans va girar l'ast fixat per sobre de les brases calentes. Va vessar una mica d'oli i de sal sobre la carcassa fumant. La cocció al caliu d'una sogra és un esdeveniment rar en la vida d'un home, no podia deixar-la cremar.