Petant els miralls

-“M’escau bé aquest pentinat” pensava tot emmirallant-se de costat i pel darrere. Cofoia, i molt-molt presumida, la Berta s’havia tenyit d’un color molt agosarat per deixar bocabadat al seu enamorat. Al ritme de la música, taral•lejant “Vull petar-ho, davant del mirall” la cançó d’Oques Grasses que escoltava a tot drap, movent la llarguíssima cabellera d’un costat a l’altre, va ocasionar un terrabastall carregant-se els miralls. Li vingueren al cap les creences tradicionals “això de trencar miralls porta mala sort”. Però ho va escombrar tot i no hi va pensar més.
L’endemà, el cotxe no se li va engegar. Va haver de cridar una grua i no va poder arribar a temps a la Facultat. Va acabar sent un matí estrany sense poder veure en Joan per ensenyar-li el nou pentinat. A la tarda la va trucar anunciant-li que el seu pare havia patit un infart “marxo pitant a Berlin per estar prop d’ell. Ja ens veurem més endavant”.
No es varen poder acomiadar i no sabia quan el tornaria a veure. La Berta va pensar en la mala sort de la trencadissa dels miralls. No tenia cap certesa de que l’averia o l’infart hi tinguessin res a veure però dins seu floria un dubte que la neguitejava. No volia ser supersticiosa. O era inseguretat? Mai sabria si aquests fets haguessin succeït igualment.
Sis mesos més tard en Joan encara no havia tornat de Berlin i la Berta no sabia res d’ell. Li havia caigut als peus. No se’n sabia avenir. D’ençà la seva marxa havia canviat d’imatge varies vegades amb la il•lusió de poder-lo sorprendre quan tornés. Però a mesura que el temps anava passant, cada dia tenia més clar que havia estat una sort descobrir la seva veritable natura. Era un penques. I la trencadissa dels miralls, si hi tenia res a veure, era certament el millor que li podia haver passat. Ves a saber si era a Berlin amb son pare o amb una sueca a Austràlia! De fet ara li havia vingut un flash i havia recordat que son pare treballava a la Zona Franca! Quin perla aquest Joan!