Esculpir un futur entre llibres i silencis

Continuo llegint els teus reptes i així arribo fins a aquest títol preciós.
El relat no el desmereix gens, és una bona narració amb un salt de temps que ens transporta des dels somnis de la joventut fins a la realitat adulta. Ben utilitzat, el recurs!
Resulta atractiva, aquesta història que comença en mig del silenci, en mig de llibres afilerats als prestatges... i que em recorda un altre relat que s'inicia també en mig del silenci i conclou entre... bé, es diu Nocturns i espero que t'agradi.

T'envio una abraçada silenciosa però ferma,
Unaquimera

m'he descuidat la valoració

Una abraçada

com he arribat aquí però aquest final s'ho val :)

ah, i jo mai he tingut un professor de literatura i no sé què és correcte i que no, de fet em sembla que trobaràs faltes d'octografía per aquí, però si més no, correcte o no, jo trobo que té... mmm.. cert sentit que tots dos paràgrafs comencin igual! A gustos colors!

una abraçada!

M'agradaria cridar als quatre vents qui ets, m'agradaria que el teu entorn descobrís què escrius, sobretot, com en aquest cas, quan parles d'una història real, una història que la fas teva com si ho haguessis viscut en primera persona.

Mantindré el secret però penso que no t'has d'amagar de res. T'agrada escriure i segur molts els agradaria llegir-te.

De les il·lusions que resten en el record,
desprès de passar pàgines i pàgines de la vida,
escrivint i rescrivint el dia a dia.

En un viatge tan diferent del somni,
amb un avui que no hauríem imaginat mai ahir,
malgrat tot , el viatge d e la vida
val la pena,
i els sacrificis i nits de vetlla,
son arrels que aguanten el present i el futur.

Avet

comentar-te que, en els dos últims paragrafs comences igual "Els anys han passat", i no cal. I aixó, com diria el meu mestre de literatura, no es fa, hi ha altres maneres de dir-ho, fent una mica més de literatura, cercar sinonims és part de la gràcia d'escriure. Potser l'havies repassat poc i no ho havies vist, però tant literariament com visual, no fa bon efecte i encara amb més raó quan és un relat curt com aquest.
Tot i que tu sempre tens la darrera paraula.

Amb carinyo i fins aviat.

Ferran

i tendre, un final feliç al cap i la fi, perquè hi ha retinguda la imatge de l'amor en un gest, una sensació, i en el fons és el caliu allò que el manté viu, o el fa tornar a créixer.
Tens un estil mol peculiar, m'agrada com crees els espais dins del relat, no et calen desripcions, de sobte ja els veus, alló de les imtges universals potser, però no sempre son fácils de fer veure.

Et segueixo llegint, fins aviat.

Ferran

No paga la pena plorar pels projectes que no has pogut realitzar a la vida perquè et pots trobar amb petites coses que sumant-les i sumant-les t´aportaran satisfaccions.
Els teus personatges mantenen el foc de l´amor mentre vessen llàgrimes. Aquesta tendresa no té preu.
Molt bé aquest final.
Gràcies Clar de lluna pel teu comentari.
Una abraçada.
Mercè

A Tereseta-que-baixava-les-escales, en tres retalls construeixes la història dels dos enamorats.

Em va agradar molt en llegir-lo al repte, on també vaig atrevir-me a presentar un relat meu.

Gràcies, d.

gustós, m'ha deixat un regust com d'innacabat, incomplert; però, m'agrada aquesta lleugeresa i amot a l'hora d'escriure

...molt bon relat!

Gràcies per haver-me comentat!sí, jo també acabo de descobrir-te, aniré llegint els teus relats i t'aniré comentant!

moltes gràcies maca!

una calurosa abraçada!