Pedaços de vida

Avui altra vegada agafo el gavadal. L'omplo d'aigua calenta i vinagre i hi submergeixo l'anell que amb els anys ha agafat un color rovell. Em miro les mans, i per les dimensions de la joia, crec que ja només em resta el dit gros.

Alguns dirien que la turpitud m'és innata, però no és així. Mai he estat una persona materialista, més aviat tot el contrari, tant com he tingut he donat sense recança. Els anys m'han envellit com a tothom, i el pas del temps m'ha portat grans alegries, però també grans pèrdues. L'edat no m'ha fet més avara, sinó més generosa i humil.

Però les joies formen part de la meva vida, cadascuna em recorda un ésser estimat que ja no hi és, un pedaç de mi escapçat pel camí.

I sí, ara estimo el collaret de la mama que em regalà just abans de l'últim sospir, l'anell dels cinquanta anys de casada de l'àvia que vaig heretar entre vuit néts, el braçalet de la primera comunió de la meva filla que va morir jove per culpa d'un càncer, el rellotge de butxaca del papa que per ell era inseparable, les arracades de la tieta Lola que tant m'estimava, i avui, avui em posaré l'anell de boda del Josep, el meu difunt espòs que fa menys de dos dies vam enterrar.

Acaronant aquests petits tresors em transporto en el temps i recupero una part d'amor sembrat, acaronant-los anhelo, ploro i somric com quan hi eren.

Per alguns ulls sóc una vella boja que viu al seu món, per a alguns altres desperto llàstima només amb el meu caminar feixuc i corbat, hi ha qui espera que falti per la meva pobra riquesa, però també hi ha qui em comprèn i m'admira.

Diuen que la vida és la única malaltia mortal, sens dubte. Però jo encara respiro i, als meus 87 anys, és fascinant poder recordar qui sóc i què he viscut.


La Laura omple el vell gavadal amb aigua calenta i vinagre. Lentament hi aboca aquells petits tresors que amb recel sempre portava posats la seva iaia estimada. Algunes joies tenen un color rovell, feia tants anys que no es separava d'elles... Mentre remena i neteja pensa com n'eren d'importants per a ella, ... I de sobte decideix quedar-se l'anell de compromís de la iaia, el portarà sempre a sobre per sentir-la a prop quan ho necessiti, per recordar-la a cada pas, doncs amb la seva mort ha perdut un pedaç d'ella mateixa.