Passat, present, futur.

He cercat biografies de mestres del temps de la República i son molt interessants. Molts van lluitar per introduir el català a les aules, van fer classes gratuïtes de català per a adults i joves i van aguantar la classe en plena guerra. Després, alguns van ser "depurats", d'altres de molt bons els perdo el rastre a partir del 1938-39; crec que van morir i no se'n va saber més. Un es va refugiar a França per no acabar a la paret. ERC el recorda en un blog. Un altre va ser homenatjat i encara és recordat. Son històries poc conegudes de personatges, en veritat, lloables...; heròics. Hi va haver dones que també van passar-ho malament per seguir ensenyant en plena guerra. Encara vaig conèixer gent que havia anat a escola amb ells. Al 1935, els van explicar que vindria la televisió i estaria a totes les cases. tTrenta anys després, un dels seus alumnes es va posar a fer televisors ell mateix i vendre'ls. També hi havia capellans que eren molt bons docents i que van ser recordats pels seus alumnes a finals dels setanta. Potser aquells mestres van tenir a veure en aquell emergiment econòmic, cultural i social dels seixanta, setanta i vuitanta; encara que molts ja no hi fossin. Quin país de sofriments. El teu relat me'ls recorda. Un mestre que va morir el 1905 va ser recordat amb tanta força pels seus alumnes que el 1934 van demanar a l'Ajuntament que li dediqués un carrer. Després de la guerra, ningú va gosar dir qui era i van canviar el nom del mestre pel d'un sant. En això hi havia una coincidència; potser? Quins temps tan brutalment durs. Veus! el nom del carrer i el canvi per un sant dona per un relat.

Fas un repàs de la història amb el teu relat i dels canvis que s'han produït. Sempre el temps va per davant de l'ensenyament, però hi ha coses que son vàlides sempre.

Jo crec amb la impotància dels primers anys d'escola, que motls cops es menosprecien i que tenen molt pe en la vida de cada persona. .

No sé ara com aniran les coses, ha canviat tot tant i la canalla des de ben petits tenen tants estímuls i reben tanta informació, que potser són més conscients de tot el que ens envolta. No és el meu cas, quan jo era una nena no sabia res de tot això del que parles al teu relat. També és cert que, quan jo vaig començar a anar a l'escola ja era l'any 69 i el meu poble no era tan petit. La meva escola, a la que també ja hi havia estudiat la meva àvia i després hi va estudiar el meu fill, tenia molts mestres, alguns del pobla de tota la vida i altres que sí, duraven un curs o dos. Del català no se'n sabia res, encara recordo com el meu germà explicava que el seu professor li havia ensenyat (en hores de pati) que el nom del meu germà no s'escrivia "Pera" sinó "Pere" i ens costava d'entendre, tot i que a casa tenim els vuit cognoms catalans i tot el rotllo. Jo era simplement una nena, que estudiava per no rebre càstigs i que era més feliç a casa que a les aules. No vaig estudiar català fins que vaig tenir uns setze anys i el van anar introduint a les classes.
El teu relat fa un bon repàs d'aquells temps.

una època, que en aquell moment, jo no n'era gens conscient del que representava. Va ser una mica més endavant, que em vaig adonar del perjudici d'aquella crua realitat. A partir de llavors, vaig fer un gir total. Sempre més, vaig intentar, fer tot els que estigués a les meves mans, per defensar i capgirar els nostres drets.

Un relat crític, reivindicatiu, i genuí.

Rosa.

que la filla petita vulgui ser mestre, calen alumnes, i la despoblació dels pobles sovint fa difícil assolir un mínim d'infants que justifiquin el manteniment d'una escola rural. No obstant, no aigualim la festa i esperem que el relleu generacional es produeixi sense entrebancs.
Història que cal tenir present sempre per evitar repetir-la. Aquest relat contribueix amb escreix a mantenir viva una memòria que no desitgem a ningú. Agraït, Joan Colom!

Trobo que el millor del relat és el repàs de la història, un temps molt llarg perfectament descrit amb quatre pinzellades molt adients.. Molt dur el començament amb la mestra represaliada, molt propi de l'època de postguerra.. Molt irònica l'observació que els mestres falangistes alguna vegada es preparaven les classes. També molt ben descrit el temps del franquisme tardà, les coses eren així.
Encertada l'observació de la precarietat dels mestres, encara que ja tinguessin cotxe. A les comunitats rurals, això solia passar, solien ser uns passavolants sense cap mena d'arrelament.
La sort que la cosa s'acaba bé: un matrimoni és la cosa que més et pot arrelar. Encara millor si la filla també vol ser mestra, s'entén que del mateix poble; això ja serà una dinastia.

...record de temps passats i viscuts, molt ben expressats.
No vaig viure a un poble en la meva època d'escolar sinó a Barcelona. Vaig tenir la sort d'anar a una escola de tradició catalana on parlàvem català també amb el professorat.
No ens feien cantar el cara al sol, però un dia a la setmana ens visitaven unes senyores de la "seccion femenina" que sí que miraven d'alliçonar-nos. És clar que els llibres de text eren tots en castellà i que malgrat el que he dit la ferum del franquisme i del nacionalcatolicisme s'escolava per les escletxes.
Gràcies pel teu relat. M'ha dut molts records.
Amb total cordialitat