Elogi del microrelat. [text no creat amb IA]

Un relat de: Joan Colom
Ha hagut de ser llegint el llibre proposat en un dels dos clubs de lectura a què pertanyo, "Años lentos" de Fernando Aramburu, que m'he adonat d'una tendència que s'està prodigant cada cop més entre els novel·listes: estructurar els seus llibres com un monstre de Frankenstein, acoblant diverses peces. Tot repassant les darreres lectures, n'he trobat unes quantes que participen d'aquesta tendència, des de l'esmentada "Años lentos", on els capítols en què el protagonista explica la història a l'autor es van alternant amb d'altres, en forma de monòleg, on aquest darrer organitza els materials, fins a l'exemple extrem de "Jo confesso" de Jaume Cabré, que la Viquipèdia defineix encertadament com a "novel·la de novel·les".

Talment sembla com si, avui dia, a cap escriptor que es preui no se li hagués de perdonar l'ordinariesa d'escriure una novel·la amb un únic narrador i un desenvolupament lineal en el temps: cal ser un Proust, un Joyce, un Kafka o una Woolf. Però evitaré pronunciar-me sobre les virtuts de les tècniques narratives contemporànies, deixant-ho en un posicionament tant salomònic com tautològic: hi ha discursos en què la fragmentació enriqueix la lectura amb punts de vista que altrament romandrien ocults, però n'hi ha d'altres en què l'artifici no sols no aporta res al contingut sinó que en pot dificultar la comprensió; és l'eterna qüestió entre escollir amb intel·ligència el vehicle més adient als propòsits de l'autor o enfilar-se acríticament al carro de la moda.

Més enllà de les controvertides opinions sobre què és i no és un microrelat, si entenem per tal un relat de no més de cinc-cents mots, hi ha el fet incontestable que aquesta extensió no dóna per a les esmentades filigranes narratives. Només per això, per estar a resguard d'aquestes modernitats tan sovint emprades arbitràriament, ja hauríem de contemplar el microrelat com un gènere privilegiat. I acabo amb una precisió: cal no confondre un d'aquests recursos narratius no convencionals, com seria explicar un mateix fet des del punt de vista de tres personatges, amb la presència en un relat de tres personatges a qui uneix alguna circumstància però on cada un d'ells viu la seva història, com he fet jo en "Tres impacients" o en "Un, dos, tres".

Comentaris

  • Arribar al lector[Ofensiu]
    llpages | 27-01-2026

    Si, en acabar la lectura, el lector no ha entès res o bona part del que ha llegit, oblida't de la tècnica del narrador, ja la pots llençar. Si, en acabar la lectura, el lector ha gaudit amb el que ha llegit, qui es recorda de la tècnica emprada? El rellevant és fer arribar el missatge i que aquest commogui al lector, com sigui. En això, com en tantes altres coses, tants caps, tants barrets. Ben reflexionat, Joan Colom.

  • La tècnica[Ofensiu]
    SrGarcia | 26-01-2026

    Sobre això de les tècniques narratives no tinc gaire cosa a dir: trobo que la tècnica ha de ser a favor de la història i l'emoció que es vol transmetre. Fer parlar diversos narradors és un recurs que molt sovint convé, mostra la realitat des de diferents punts de vista. Sóc molt partidari de les narracions en primera persona, encara que els narradors vagin canviant.

    És clar que això és més difícil de fer en un relat curt, però tu mateix dius que ho has fet i en poses exemples.

    Aquest assaig, com tots els del gènere, t'incita a pensar en coses que potser no havies pensat mai. Jo només hi puc veure una conclusió: la tècnica narrativa ha d'estar al servei de la història.